El violinista celest

El podríem definir com un llibre que parla sobre la mort, escrit per un poeta vell. Quedaríem curts. Podríem dir que és ple de comentaris de text, d’adéus i de distàncies. I també quedaríem curts. Podríem escriure que és un retorn insòlit a casa: no deixo de pensar en Ulisses, sol i vell, que havia estat el casal propi. I tampoc és prou. No deixo de pensar en un cert coratge; una gosadia que , acostumats com estem a la poesia de combustió romàntica i amorosa, resulta estrany. El cert és que Misteriosament feliç és un llibre excel·lent i no ho és pas les raons tècniques habituals. Ara m’adono que llegint-lo, he pensat molt en mon pare. Joan Margarit fóra, mutatis mutandis, de la generació del meu pare. Certament el que caracteritza el llibre, com a bon volum de poesia és la incapacitat de sintetitzar-lo en una carta o en un article.

Per això vaig rodant i rodant la peça capturada, de difícil digestió. Entre nosaltres es fa difícil parlar de la mort (i de l’amor) des de la vellesa sense paraules repetides o encens litúrgic. En el volum, la mort presenta el vigor d’un límit necessari, la terminal exacta que dóna la precisa bellesa a un poema o a una vida. Tal com s’esdevé en una estàtua, que necessita contorn, per ser apreciada en la seva amable bellesa, semblantment, la vida exigeix un límit, un acabament, un perfil final…

Quan he provat d’explicar el llibre, he escrit a un amic professor: “No sabria dictar-ne un veredicte just –ni tampoc cal. La lectura em produí una acumulació d’emocions i això ja em sembla un bon indicador. És un llibre que hi toca (i et toca). Naturalment, el tema: la vellesa, el comiat,el desposseïment, l’abandó, el cotage de fer cau i net amb el passat, les desgràcies que ja han passat i que no cal evocar més, el sentit últim que deixa la mort pressentida,  no és pas per a una literatura d’entreteniment. L’emulsionant de tot els versos, presidits per una forta i suggerent gamma de metàfores, és una misteriosa felicitat que s’assembla a l’acceptació dels límits. Una mena de poesia que deu ser el revers de l’entusiasme. La fredor tèbia i flonja de la cendra d’una gran foc, a la matinada, quan tothom ha marxat.”

Andreu Loncà

______________________

Joan Margarit, Misteriosament feliç, Barcelona, Proa, 2008.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!