El violinista celest

Aquest estiu vaig rellegir Dichtung und Wahrheit (Poesia i veritat), de Goethe, i avui, burxant als arxius del vell ordinador, he recuperat un text al voltant del llibre amb el qual encara m’identifico. Coses del temps inexistent!

La intel·ligència del dimoni

¿És la joventut l’època clau de la nostra existència, la pàtria enyorada on es configura l’ésser que més tard farem servir com a emblema, tal i com es va esforçar a transmetre’ns Baudelaire, o pel contrari som el producte d’aquelles errades inicials, quan tot semblava a l’abast d’una imaginació sense límits? El dubte es va establir entre nosaltres des de molt abans que la bildungsroman, la novel·la d’aprenentatge, posés nous elements sobre la taula gràcies a les seves baixades a l’ambigu paradís dels primers anys, quan la consciència a poc a poc embruta la seva puresa amb el vertader estat de les coses i s’hi acomoda o es rebel·la contra la calç dels dies…

La joventut és la pàtria del putxinel·li que balla segons la música apassionada de l’esplendor físic, de la capacitat sense traves que destil·len encara les ments perfectes, aquelles capaces d’anar més enllà en cada moviment, sota el marc embriagador de les idees possibles. El retrat d’aquesta sana bogeria que ens han llegat alguns autors apunta als desigs del creador per trobar-hi un pont que es pugui travessar sense angoixa. Les dificultats per fer creïble aquest trànsit, sobretot l’enorme contradicció que suposa parlar d’un territori fantàstic des de l’imperi de la raó, han marcat la literatura que burxa en aquests anys inicials de l’ésser i només uns pocs se n’han sabut sortit.

Així com l’escriptor acomoda els elements als seus desigs, converteix l’obra en el motor que mou el fils de la temporalitat, el lector, hauria de deixar córrer les paraules, sense atendre veus i raons, sovint inexplicables, que pretenen establir cotilles a l’hora d’enfrontar-se a la literatura. El nou i el vell, cosa que ja va explicar Foix a la seva manera, podrien ser reduïts a seqüències d’un temps paral·lel, aliè a les convencions que ens marquen avant la lettre per al “feliç” encaix de les nostres lectures.

D’altra banda, si la moda torna sovint a èpoques passades per transformar en ansietats presents els gustos i la filosofia d’altres temps, perquè no pot la literatura servir-se de cànons que van ser essencials per a la seva evolució. Em fa l’efecte que les obres literàries, sobretot les grans obres, podrien dibuixar línies horitzontals i paral·leles que, sense l’ànim inicial de trobar-se, anessin conformant un corpus de valors que no es podrien mesurar amb el pas del temps.

Acostar-se ara, a la fi del segle XX, a les obres de Leopardi, de Mann, de Proust, de Goethe i d’altres escriptors cabdals, només amb el desig del contrast fóra sens dubte un gran fracàs. Les obres com Poesia i veritat han estat escrites per viure sempre el present, el present del lector que intueix, només començar la lectura, com han estat concebudes per cridar els límits de la intel·ligència atemporal, potser aquella intel·ligència del dimoni tan grata a Joan Fuster. I tot això, aquesta conjunció de sensibilitats extremes, per projectar-se com el substrat d’una idea comuna a tots els grans creadors: l’ésser humà té l’obligació de perseguir la veritat a través de la bellesa, i els cànons de bellesa -no sols els de la bellesa física, és clar!- canvien menys del que sovint voldríem. Aquest llibre és, més que una mostra, un exemple…

Gairebé cinquanta anys va trigar Johann Wolfgand Goethe a escriure el seu Faust. Però aquesta monstruosa voluntat creativa no ens hauria d’amagar la importància d’altres obres tan significatives com el Wilhelm Meister o el Viatge a Itàlia, cimeres del romanticisme que, alhora, el transcendeixen. També perquè són llibres que funcionen com un bon complement del volum de records Poesia i veritat. Els dinou anys que fa servir Goethe per escriure aquesta autobiografia sobre el seu temps d’infància i joventut demostren que, més enllà d’un llibre fàcil per recrear una època feliç, l’autor s’endinsa a sang i foc en la seva etapa de formació. Poesia i veritat no serà doncs un passatemps sinó una obra principal, un compendi de narració, història, poesia, assaig i filosofia que també vol penetrar l’esperit subjugant de l’ambició que traspua l’artista quan només té els límits que el seu cor l’imposa. S’enfronta doncs a una tasca gegantina, que s’emparenta amb l’ànima de les grans novel·les de tots els temps.

La multiplicitat de materials que fa servir donen suport al relat d’una vida exacerbada, crítica amb els seus contemporanis, que enfosqueix fins i tot els més alts ideals romàntics, i aconsegueix anar més lluny en la reflexió sobre la seva època, sobre les possibilitats innates de l’ésser humà.

El que més ens sobta és descobrir que una obra amb aquest títol ens amaga amb tanta freqüència la veritat. La seva lectura et fa posar en guàrdia contra les opinions o els episodis narrats; l’autor dóna poc protagonisme als altres per concentrar-se en la seva visió del món. Però, ens hauria d’interessar una altra davant la magnitut de la seva ploma? Les crítiques de Goethe, amables o furibundes, tampoc no tenen la pretensió d’incidir-hi; la llunyania de l’artista es fa palesa sempre que no estableix una complicitat amb els temes tractats. Goethe aspira a remoure les consciències mitjançant la poesia, i això no admet declaracions d’aquesta mena ni intromissions barroeres.

El que sí que trobarà el lector en les paraules de Goethe és una voluntat de transcedència que de vegades ens pot semblar fora de to, però Poesia i veritat s’ha de llegir seguint les claus del jove fascinat per la literatura i, sobretot, per la vida, al bellmig d’una societat una mica esquifida. Així, si bé l’autoestima de l’autor esdevé evident, no és menys cert que ratlla l’imprescindible. La ingenuïtat de les relacions socials que descriu, els episodis de dubtós profit per a una autobiografia que ens vol transmetre la rauxa de l’artista que projecta la seva ambició cap a l’infinit, fan que el relat s’acosti més a la novel·la. I aleshores la seva actualitat és esclatant! No podem doncs llegir aquesta narració com una autobiografia de Lottman o d’algun altre contemporani nostre. El compromís de Goethe amb la literatura s’ha d’advertir a temps, entendre que som al davant d’una obra d’art, que, per posar un exemple, les relacions del protagonista amb Friederike i Olivia proposen un pols de credibilitat al lector, que es troba un relat entre la fantasia romàntica i l’exacerbació del jo, assumpte, aquest últim, en què Goethe era tot un expert.

Poesia i veritat acaba sent un text de deliciosa lectura que ens dóna notícia dels plaers i desigs d’una joventut una mica aliena al seu temps, despreocupada i socialment lleganyosa. Però hi ha altres parts del llibre on podem accedir a les opinions de Goethe sobre intel·lectuals de l’època, a reflexions sobre el pensament que s’imposava en l’instant històric en què ell s’inicia com a escriptor; valuosíssimes les que glossen les idees de Justus Möser, de Reinhold Lenz i tants d’altres.

Si bé ens pot semblar un profund fracàs com a autobiografia -sobretot per a aquells que coneguin obres com el Wilhelm Meister-, hi ha però l’enorme repte d’un artista de la ploma, l’escriptura d’un home que va publicar dos o tres llibres memorables, potser la seva millor biografia. La resta és savoir faire, però de categoria superior.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!