El violinista celest

Traduir, fer d’editor dels altres,
donar a conèixer la seva obra en altres llengües, pot arribar a ser una tasca
tan gratificant com publicar llibres propis. Avui us deixo el pròleg que he
escrit per a la meva traducció d’El
rostre de la terra, de Cesáreo Sánchez Iglesias, un dels poetes gallecs més
notables dels darrers temps. En breu publicaré al Violinista una mostra de la seva poesia.

Aquesta fantàstica edició deu molt
als responsables de Perifèric Edicions i al director de la col·lecció de
Poesia, Ramon Guillem.

La intenció d’un autor, la seva
voluntat creativa, la intensitat de l’escriptura. A mesura que la mirada del
lector perd la primera innocència, aquella que li porta a creure en la paraula
ornamental, en els focs d’artifici, és quan prenen força altres opcions.
Curiosament, opcions que passen sempre per anar als orígens. El sentit
primigeni de les paraules, la senzillesa de les formes i, sobretot, intenció,
voluntat, intensitat.

És cert que la poesia ha estat
sovint un esclat de joventut que ens ha fet meravellar-nos amb la plasticitat
del llenguatge, amb l’atreviment d’un discurs visceral o immediat. Però la
poesia segueix també un altre camí, aquell que marca els passos de la creativitat
experimentada, en el trajecte que va des de la precària vida quotidiana de tots
nosaltres cap al somni essencial d’una altra existència possible en les
paraules. Existència de l’ésser, de la llum, del propi entorn vist com a
concepte, que vol fer-nos abastables les realitats que resten fora del dur, amb
freqüència mediocre, contingut dels dies. Si les dues poètiques ens fan gaudir
d’una mirada diferent, omplint espais que d’una altra manera haurien estat
espais buits, cada cop em sembla més reveladora la poesia que cerca els límits
interiors de la paraula, el vers que perd, necessàriament, en el procés tota la
càrrega de faramalla estètica, amb la intenció de perseguir l’essència d’un
paisatge, d’una escena amorosa, d’un interior mostrat com a passió de
coneixement.

Prologar un llibre de Cesáreo
Sánchez Iglesias (Dadín-Irixo, 1951) suposa atendre aquestes inevitables
sensacions d’obra en marxa, de poeta en trànsit cap a una obra superior en
intensitat, d’un projecte que, tot i perseguir en cada poemari formes molt
diverses, camina en una mateixa direcció. Les seves metàfores van a l’encalç de
l’essència, fins i tot del silenci, però és aquell espai on el silenci
significa. L’espai de la poesia cesariana ens convida a la lentitud, ens fa
obrir els ulls de bat a bat, ens provoca una experiència estètica que, més
aviat, portem a l’interior de tots nosaltres. És com si el poeta, conscient de
l’escassa importància que pot tenir per nosaltres la seva intimitat, lluités
per regalar-nos elements que ens facin obrir el nostre imaginari, els desigs més
ocults de bellesa que tots portem a dins…

(Podeu continuar llegint…)

No és aquesta una tasca exempta de
riscos, no trobem sempre la necessària lentitud per gaudir de la lentitud dels
altres; fins i tot quan llegim poesia. Però els poemes de Cesáreo Sánchez ens
exigeixen que ens aturem als marges del sentit, que cerquem la manera de copsar
allò que hi ha abans del límit. Potser la imatge més encertada en parlar de la
seva poesia tindria a veure amb una de les seves dèries més preades: la mar com
a metàfora de l’existència. És a dir, la seva lentitud, la seva extensió en
calma, la intensitat dels seus colors. Però també la fúria dels naufragis, la
tempesta impossible, la mort que s’amaga sota la transparència.

Cesáreo Sánchez és un autor que
pertany a la millor generació poètica que, fins el present, ha donat la poesia
gallega de l’últim segle. És una generació que va ser marcada per transicions
polítiques, per la necessitat de noves estètiques, per l’impuls d’una vida nova
i diferent que, al capdavall, malgrat tots els esforços, no ha acabat sent-ho
tant com pensaven, com desitjaven els seus membres. Noms com Xosé Maria Álvarez
Cáccamo, Miguel Anxo Fernán-Vello, Ramiro Fonte o ell mateix, han contribuït a
fer realitat una idea present en tot bon coneixedor de la poesia contemporània:
la lírica gallega dels autors dels 80 té una fortalesa, una varietat
d’objectius, una capacitat de síntesi, que li fa ocupar una posició central en
la poesia europea contemporània.

De tot això, sense cap gènere de
dubtes, és un bon exemple el llibre que teniu a les mans. El rostre de la terra ens il·lustra sobre la competència temàtica i
lírica d’un poeta injustament inèdit en llengua catalana.

X. R. Trigo 

_________________________________

Cesáreo Sánchez Iglesias, El rostre de la terra, Catarroja, Perifèric
Edicions, 2009, 173 p. (Versió i pròleg
de X. R. Trigo)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!