El violinista celest
Bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo
Ella està de costat, a la coberta d?un vaixell. Ens sobta el seu braç dret que estén la projecció d?una mà afilada al llarg de tota la barana, una mà encara més recta que la superfície on reposa. Al fons, després d?un mar indefinit, hi ha unes terres de costes muntanyoses, potser escarpades i difícils. La dona, no ho hem il·lustrat encara, és jove o, si més no, porta la joventut en la figura, en l?expressió curiosa amb la qual esguarda un horitzó per a nosaltres invisible. Per moments sembla que ens digui: em podeu mirar, però jo continuo a la meva, intento de copsar la bellesa del món i els seus sentits, em preparo per a viatjar a Ítaca.
Sabem de sempre que la fotografia va ser presa a les illes gregues, algun dia del 1963. Però no seria impossible endevinar la data gràcies a les seves robes, un jersei sense mànigues i una falda recta que li cobreix els genolls. El pel queda també amagat sota un mocador, com el portaven les turistes de l?època, o l?Ingrid Bergman a Stromboli. Els seus llavis són molsuts. No somriuen perquè és una foto de posa, és una foto que ens vol transmetre la serietat de la seva mirada. No obstant, com si volgués establir una perfecta aliança amb el misteri, porta unes ulleres negres, impenetrables, sobre un nas despert a les aromes de salnitre i de ferros humits que deu rebre…
La dona que recorre lentament les illes Jòniques és Sophia de Mello Breyner Andresen (1919-2004), poeta, narradora i assagista. Sens dubte ens trobem davant d?un dels grans noms de la poesia portuguesa del segle XX i un referent clar a l?hora de parlar de poesia entre les joves generacions. Compromesa ideològicament amb la idea d?una revolució socialista, però també il·lustre estudiosa i difusora dels clàssics, Sophia ?com li diuen a Portugal- potser no va fer una poesia de caire tan renovador com altres companys seus, però la netedat del seu vers, la claredat de conceptes i una recerca incessant cap a la llum, cap al descobriment d?una llum possible per a la poesia, la situen entre els deu millors poetes portuguesos de tots els temps.
Ponç Pons, un dels poetes catalans més destacats de les últimes generacions ha fet ara un gran esforç creatiu per a oferir-nos una versió diàfana de l?obra de Sophia de Mello. Pons ha anat a les arrels de la poeta portuguesa, a l?essència dels seus versos, la paraula, la idea de justícia, la plasticitat, per aconseguir transmetre?ns la riquesa d?un esperit poètic certament singular. Pot servir com a mostra la dimensió d?un dels poemes traduïts, ?Oasi?, tan proper a la bellesa original: ?Entrarem al palmerar / L?aigua serà clara la llet dolça / La calor serà lleu el lli blanc i fresc / El silenci estarà nu ?el cant / De la flauta serà nítid en el llis / De la penombra // Rentarem les nostres mans de desencontre i pols.?
Cap objecció, doncs, al treball d?en Pons, que és un dels pocs escriptors catalans que han sabut escriure un dietari des de la sensació de la poesia. Les traduccions passen amb nota, precises, amb aquest punt de crònica social i humana del segle XX tan preat per l?autora, amb un pròleg personal i intel·ligent. Però un cop apuntat això ens hem d?estranyar una vegada més, i ja són moltes durant els últims temps, dels criteris editorials, amb mètodes més propis del món de la publicitat que de l?edició seriosa. En una antologia no pot figurar com a autor del llibre ¡el traductor! ?una pràctica que l?editorial no va seguir en traduccions anteriors de Cavafis o Pierre Louÿs-, ni tampoc prescindir del tot de les versions originals, ni obviar la procedència dels poemes!
Celebrar que editorials com Lleonard Muntaner s?apuntin a la centralitat de la bona literatura, que donin a conèixer poetes fonamentals de la poesia moderna, no eximeix de fer-ho amb la correcció de criteris necessària per a poder convertir el llibre que ens ocupa en un llibre de referència, un lloc que li correspondria pel magnífic treball d?en Pons. Per sort l?ofici del poeta menorquí i l?exquisit pròleg són capaços de treure força a qualsevol crítica.
Ens quedarem amb això, amb les dues veus que dialoguen en aquest llibre, fent realitat els desigs més íntims de Sophia de Mello que amb tanta transparència va expressar la seva filla: ?Més que el coneixement, la meva mare ens va transmetre, des de la infantesa, l?afecció intransigent a les coses essencials de l?alegria de viure: el bon pa, el bon vi, la mar, l?Estiu, la llum. Aquesta és una herència preciosa. Perquè aquesta és, en veritat, la base del coneixement de la vida.?
_______________________________________
Ponç Pons, Sophia de Mello Breyner Andresen
(Antologia), Mallorca, Lleonard Muntaner Ed.,
2005.
(Trad. de Ponç Pons)
(Publicat a l’Avui)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xulio. Benvinguda aquesta traducció al català d’una de les millors veus de la literatura portuguesa. M’agrada la claredat i el desig de llum de Sophia de Mello Breyner Andersen. Tindrà alguna cosa a veure el seu ascendent escandinau, o el fet d’haver nascut a Porto, una ciutat de boira i pluja? Mirant la fotografia em ve al cap un vers d’un poema seu: He cerclat l’ordre intacte del món. Són les paradoxes de la vida/literatura? No ho sé, en tot cas coincideixo amb tu que la fotografia d’ella navegant a les illes gregues ens porta, d’alguna manera, a una altra imatge, la d’Ingrid Bergman a Stromboli. El misteri de la bellesa aparentment serena, quieta, que potser amaga en el seu interior un univers convuls?
Jaume Benavente
Què hi podria haver de millor en el traspàs d’humanitat entre les persones que l’alegria de viure? Xulio, et segueixo la poesia que escrius des de fa més de 10 anys. Escric versos també. Quan he vist que tenies un bloc hi he entrat de seguida. Et vull agrair un article en què feies un balanç poètic dels llibres publicats l’any 1999, el vas publicar el 2000 a "El temps", i tenia ds d’aleshores un petit deute envers a tu: em vas citar en aquest article; sóc el Ricard Mirabete i vaig publicar el llibre de poesia "Última ronda". Gràcies per tenir en compte els poetes joves… A reveure!
Hola Xulio,
Como artifice de palabras e imagenes para digerir, me gustaria compartir contigo un aviso. La galería de arte Gaudi de madrid es una galería mentirosa, egolatrata, insensible, egoista, cutre, inculta e ignorante, malévola, sucia y otros adjetivos que ya conocen ellos.
Porfavor, que ningun artista honrado caiga en sus redes. Ojalá puedes hacer extensible y visible este aviso. Perdona la intromisión entre poemas…
Un saludo,
Libelula.
…l’alegria de viure, la llum. Ara que vinc d’allí on la mediterrània canvia de nom,d’allí on la pell de la mar és especialment viva, el teu comentari m’ha resultat oportú i necessari, Sophia de Mello és un tresor. La meva vol ser també una mirada de recerques essencials i d’encontres que et fan tombar el cap i aturar-te per romandre després al lloc dels bons records que confegeixen vida. Gràcies, com sempre, Xulio
Ps: Duc els ulls plens de llum i d’illes, aquests dies…
Gràcies per linkarnos, fem al mateix amb el teu blog. A la teua disposició pel que faigi falta. Salut i república !!!!
Com va Xúlio!
Feia temps que per qüestions de feina no et visitava i en fer-ho m’he adonat que De Mello us ha corpés com cal. Com que m’agrada la poesia portuguesa ja l’havia llegida, però, no obstant això, em compraré la traducció de Ponç. No sé si traduirà al mateix lloc obscur on escriu, al bell mig de la muntanya dins una mena de cova, al costat de sa casa; si és així pagarà la pena contemplar el desassossec lumínic de Sophia i la tranquilitat del fosc amagatall de Ponç Ponç.
Fa anys vaig escriure un poema que em sembla representa una mica allò que heu parlat de la poesia de Sophia:
-I-
En la claredat està el misteri.
En l’obscuritat, l’obscuritat.
Una abraçada.
Xulio: trobem a faltar la música del teu violí.