L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

 ‘A la festa no vull veure males cares’ va dir na Magdalena. Na Júlia m’ho va contar, ja que era jo que vaig enviar la governanta al Càtering Babalusa perquè els fessin un bufet excel·lent

          Feia tretze anys que na Magdalena estava de governanta al mateix hotel i no tenia queixa ni del sou ni de les hores; jo la vaig conèixer un poc. Sabia que no li regalaven res, però això no és cap notícia, ho sap tothom, només que si ho pensen quan encara no han acabat les forces i a més és una cosa consentida i no obligada a fer no causa patiments que no es puguin resistir i la gent els resisteix, quin remei. I encara gràcies: en trobaríem molts que estan més malament.
          Na Magdalena estava ben organitzada, duia el padrí quan encara no havien obert el Centre de Dia, duia en Tomeu i duia els nins, que per cert havien de fer la Comunió a finals d’abril: abans de tornar a començar la temporada a l’hotel. Ara estava a l’atur, era fixa discontínua.
          Aquella temporada que els al·lots de na Magdalena havien de combregar vaig prendre el cafè amb llet a la mateixa taula del bar on ella anava a prendre’l amb dues cambreres que també eren mallorquines. Ja era normal que les mallorquines anassin als hotels, però durant molt anys els hotels només havien tingut cambreres forasteres. Record que de vegades la vaig sentir que deia que aquell any hauria de rendir com una màquina perquè tot sortís bé, però jo estava ben segura que si no li canviaven l’esquema de funcionament na Magdalena se sabria remenar i no li penjaria res: i sense fer morros ni males cares, amb naturalitat amb bon humor i amb marxa. Perquè hi ha moltes maneres de fer les coses, n’hi ha que ho fan per poder dir que ho han fet i només mostren perquè tothom s’assabenti d’allò fet seu, i empaiten tothom perquè només tinguin ulls per mirar allò tan preciós que han fet. Fins que et distreuen d’allò que tu has de fer i arriba que no saps ni on tens la mà dreta. Bé, si, saps que l’altri fa, saps que ha fet, saps que ho han fet preciós i saps que tu ets una puta merda que no serveixes per a res. I comences a veure que no et donaran ni les gràcies i ho comences a veure tot una mica diferent. No solen estar bons fins que no trenquen el teu ordre, fins que no t’han desorganitzada i fins que tot no és en orris i a fer trons.                  
          –Qualcú ha vist un carregador de NOKIA per aquí? 
          No li contestaven. Un dia em va explicar que el carregador va ser davall un coixí: vol dir que li havien posat expressament, no és que hi hagués caigut. Però estava tan decidida a acabar allò que havia començat, em va dir, que no l’aturaria ni la mort. I així fou. 
          Mentre tant, cada matí abans d’anar-se’n a l’hotel pujava un cafè amb llet al padrí amb dues magdalenes, el feia net i el deixava assegut a la butaca. A la una en Tomeu feia rodar tres minuts el microones i tot seguit pujava a son pare allò que na Magdalena hi havia deixat per encalentir: un plat igual que el seu mateix, ara també al microones. En Tomeu havia après d’arribar a baix de l’escala en el mateix moment que el microones feia el ‘clic’. Els nins menjaven a l’escola i no arribaven fins devers les sis: quan na Magdalena ja havia sortit de l’hotel i ja havia fet dissabte dalt a baix a tota la casa. 
          Tenien el local; tenien el fotògraf; varen voler un CD; varen fer bosses per repartir entre els convidats i els havien volgudes de les més grosses. Na Magdalena va voler totes les flors d’una floristeria d’Interflora també del Moll. Varen llogar una carpa per al jardí, un castell pneumàtic, els pallassos i un microbús per acompanyar els nins que els seus pares no havien de venir.             
          El dia de la festa,  quan na Magdalena va dur el berenar al padrí, en l’acte va conèixer que era mort i va tenir un disgust, perquè ella l’havia estimat molt al seu sogre: més que el seu propi fill. I no li va fer nosa mai ni va voler que estigués amb segons qui. Però va fer el cor fort: el va acotxar amb el tapament com si dormís, va fer donar dues voltes a la clau dins el pany i va enviar en Tomeu i els nins a la perruqueria on tenien hora. A ella l’havien de perrucar al domicili.
          A les fotos na Magdalena no va quedar malament: no va quedar estressada, vull dir, sabent el que sabia. Al revés, preciosa.
          Acabada la festa, com que en Tomeu anava gat i els nins no sabien ni si en tenien, de padrí, es va callar la boca fins l’endemà.
          No me’n record si els va dir la veritat o si la cosa va quedar així talment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!