miozz mirades

“Encara es pensen que poden arreglar Espanya, aquesta mania de voler ser a Madrid per treballar per Catalunya, de fer-hi pedagogia… és que no han après res?, és que no saben ni llegeixen història?” Aquesta frase l’hi he sentit dir molts cops al meu pare, exasperat per la mala gestió política després de tants anys de resistència. I jo que crec en la pedagogia, la hi discutia. Ara ja li dóno tota la raó…

  (segueix)
Influïda pel pòsit que m’ha deixat el meu llibre d’estiu, que he llegit en les petites estones saltejades pròpies de quan les vacances et fan anar amunt i avall sense parar, rebo les actuals assetjades polítiques com una constatació més però ja definitiva – de fet sempre la sento definitiva… –  d’allò que ja sé de fa molt temps, que sabem tots, però que se’m fa encara més evident en revestir-ho de la seva presència ancestral.
Ara és la Llei d’Acollida…el llibre es tracta d’una novel·la, d’acord, però escrita per un historiador, i, segons s’hi afirma, el relat és fidel i el context històric que dibuixa és rigorós i ajuda a entendre un període clau de la nostra història, abans de la Guerra de Succeció i derrota del 1714. Amb imparcialitat, objectivitat històrica: no analitza, mostra els fets i deixa al lector que els observi i interioritzi el seu significat.

Les paraules de Ribó, aquests dies, pidolant canvis d’actitud a la mal anomenada Defensora del Poble   m’han semblat patètiques: tanta inocència a aquestes alçades és ofensiva!  Arribo d’una setmana de no estar pendent de les news del país, d’escoltar el pols del món només des de la BBC, i els esgarips polítics del PP i Ciutadans, i el silenci del Gobierno del PSOE em sonen esparpèntics, i les altres paraules airades que semblen valentes i fermes em sonen a “molt soroll per a no res”:estic esgotada de tanta política cahòtica, de tantes promeses incomplertes, de tantes il·luisons frustrades, de tanta política d’aparador que no acaba resolent res.

Als diaris de diumenge Jordi Pujol (el president del postfranquisme amb més pes entre el gruix del poble català al marge de compartir-hi o no ideologia, per anys al govern i per talla política) sentenciava que independència sí, però que primer cal sortir del sot. I aquesta vegada fins i tot molts dels qui el van votar durant anys i molts dels qui li professen una admiració incondicional arrufen el nas i mouen el cap en negativa expressió: no, president, la cosa és a la inversa, per sortir del sot, precisament, ens cal la independència.

A mi de la lectura (“un cadàver exquisit”)  me’n queda un pòsit inevitablement profund sobre les relacions Catalunya-Espanya. No només d’això, en queda un altre, punyent, sobre la manca d’unitat i l’excessiva fragmentació ideològica i supeditació als interessos, al nostre país… i sobre la nostra facilitat per ser enganyats, per veure defraudada la nostra confiança (no oblidem que també molts anys després Europa ens va girar l’esquena quan esperàvem que qüestionés Franco)
Però la constatació que l’enemistat i animadversió de Castella contra Catalunya i a l’inrevés té arrels assentades molt profundament no em resulta pas nova, d’acord, però se’m fa més real en sentir-ho de la pell dels personatges.

Hi ha un fragment, al llibre de Jordi Mata, on Felip V, parlant amb qui creu que és el Redemptor, Jesús Arguimbau (personatge fictici), parla de l’origen diabòlic de Barcelona, maleïda per aquest fet. El significat del nom del Tibidabo  (i més) dóna peu al Borbó a dir ” les arrels de Barcelona són malignes i si la capital és de naturalesa funesta no sembla que la resta del país hagi de ser millor…

Estic convençuda que molts dels polítics espanyols  tenen escrita al seu ADN  aquesta tesi, la inoculen als ciutadans i els guia les seves accions. Per això la catalonofòbia els sembla natural, digna d’una croada. Per a ells és el bé contra el mal. Un motor irracional, visceral, forjat de creences i supersticions…

No hi tenim res a fer: això no ho canvia ni déu! Crec, com vaig escriure un dia, a escrivint la història, en allò de conèixer el passat per entendre el present i preveure el futur… ahir, navegant pels apunts de Vilaweb, en vaig llegir uns quants que reclamaven memòria històrica i reflexió sobre ella ( sobre nacionalistes d’esquerra, sobre el 1976,Jordi Pujol...)

Potser ens caldria, en un moment tan cabdal com l’actual, a tot el país, un bon intensiu de coneixement i reflexió històrica… i sentir-nos valents de debò. O és que els prejudics contra Catalunya que exemplifiquen les paraules de Felip V, també els tenim els propis catalans?

(la imatge l’he copiat del Racó Català)