L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ja hi som tots ara. Inflaven la facturació d’IB3 amb el contingut flatulent del budellam infecte d’un podrit

Si hi havia qualcú que ja no pogués creure en les paraules, ara encara hi podrà creure menys. Qualsevol gosarà defensar-les, ara, en les condicions en què es reparteixen les llicències per pronunciar-ne. No hi ha un redol que no n’estigui empudegat, de paraules falses. Els fems que escampen ja ha arribat pertot, també a les catalanes. No ens privam de res tampoc nosaltres. Ara resulta que no podem ser ni honrats, que era una cosa que als ‘probes’ ningú mai no ens escatimava (sí, una vegada na Mary Sampere i en Xesc Forteza en una comèdia: Pobre i deshonrada). El qui no hagi pegat una grapada (finalment ben catalana) senyal que és més betzol que els altres. Quina barra voler fer veure que IB3 defensa el català; el defensa igual que la valenciana, i també com TV3, per a què enganyar-se. Defensen el català tant com la moixa defensaria un tall de sobrassada o de formatge. El català ha pogut resistir més de mil anys gràcies a no tenir tantes defenses. Amb tants de defensors des del principi, ja faria estona que hauríem mudat de parla. L’enemic és més bo de distingir fora màscara. Només faltava que encara l’haguéssim d’obsequiar amb una bona paga.
Ha arribat l’hora de deixar córrer les defenses explícites i subvencionades i de passar als fets consumats francs que cal que es produeixin sense avís previ: igual que en Miquel Barceló sota la cúpula de Ginebra, igual que na Montserrat Abelló el dia que li donaren el Premi Nacional, que va mentir que no entenia el castellà, igualment que ells menteixen en dir que no ens entenen a nosaltres. Només hem de ballar en esser enmig, en comptes d’estar enmig perquè ens han llogats per ballar o per esquitxar amb les castanyetes o amb una colla de xeremiers o de ximbombistes i amb la mateixa aprofitar per dir les quatre paraules que ens acaben de dictar. Res de passar l’arada davant el bou com fins ara, i res de donar avís; res de fer crides ni cercaviles ni espectacles. Amb naturalitat. No som saltimbanquis ni hem de divertir ningú, no hem de fer pallassades ni hem de complaure. 
Que ho tenguin tot tan mal d’aclarir, de nosaltres, com tu hi tens de què va morir en Llorenç Moyà. Que no endevinin mai el rumb de la balandra. Que paregui que anam cap allà on tenim la cara girada. I no escoltar-los gaire perquè els sobressalts amb què ens retgiren i aborronen no ens puguin fer tant de mal com els perdigons en fan a les guatlles. Si no els donam tantes de pistes no ens podran fer la traveta cada dues passes. Com no hem de pegar de morros, aquí-caic-aquí-m’aixec, amb les ganes que tenen els mandarins de llevar d’enmig els que just amb ser vius conserven les paraules. Això deu qüestionar la importància dels cacics i els seus mandarinatges. 
Per poder descobrir la força de les paraules no hem de pagar peatges ni ens hem de quadrar davant cap sergent ni hem de fer reverències a ningú: basta moure les barres. I es pot fer pel civil, no cal prendre la via criminal; no hem d’estar confinats a casa. Les paraules de la gent particular no són per fer de patiscurris i, amb la mateixa, censurar-les. No són per fer callar ningú ni per confitar-les. No són per fer escabetx, no són per estotjar-les. Els soldans només eixermen les dreceres que deslloriga la gent que parla a fi que a lloure no hi pugui haver ni una paraula per acompanyar un sospir ni una bombolla per arborar la perfecció d’un ideal que no s’acomodi als seus decrets. A lloure no hi pot haver cap paraula que prometi un paradís que no estigui dins una zona d’oci, ni hi pot haver cap pensament per a concebre’l enfora dels qui ens balden ni cap il·lusió que el pugui fer intuir ni cap periscopi que el podria afinar ni cap èxit que el pogués assolir, amb els escarcellers sempre de guàrdia. Una paraula que pogués formular aquest desig i que pugui donar aquesta alegria no ha de poder estar enmig, han decidit. Una paraula que podria fer content qualcú que estava trist ha de passar per les verguetes dels mandarins. Que pogués estar enmig, i no com les rates; ni dins les clavegueres ni amb els verins que discorren enfora de la lluna. Per combatre el neguit tenen més acer els mots que no duen al buirac, vestits de gala, els artillers que desfilen a les parades militars; i en tenen més que els estels que esquitxen de guspires les nits més constel·lades. És un combat a mort el de l’espasa contra les paraules, però ningú no ha vist mai una paraula rendida o dessagnada. Una sola paraula pot destapar un criminal, pot donar una alegria, pot descobrir una veritat molt amagada, pot ser balsàmica per fer sortir del clot una criatura que viu ensorrada, pot fundar esperances, pot generar il·lusions, pot fer sorgir un desig… Una sola paraula pot prometre un paradís i hi pot donar estatge.
És a causa d’això que no hem de perdre de vista les paraules i que hem de reforçar el seu vigor i estintolar la seva permanència en el lloc més destacat de tot el que vivim, amb les eines de què disposem: tot quant estigui al nostre abast, es digui internet o es digui un altre nom. Em pens que ha arribat l’hora que els muts recobrarem la parla.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!