L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

RAMPELL DE DOLENTERIA NADALENCA

He trobat de fer-vos part dels meus baixos impulsos, també: quan només tranquil·litzin i diverteixin, però no alçurin. Quan, per dir millor, mostrin més la miserabilitat pròpia que l’aliena. És la gràcia que té. No me n’estaré. Per quin masoquisme m’hauria de privar d’aquest gaudi?

Aquests últims dies han estat i desgraciadament encara són decebedors per a mi, resolta com estic a treure el màxim rendiment a les hores, que és l’únic que tenc (per dir-ho d’alguna manera) sense perdre ni un segon com si anàs a escarada. Ha estat un mal negoci. És natural que hagi emmalaltit. L’esgotament de publicar tres novel·les seguides una darrera de l’altra, que aviat és dit, passa factura. He estat més d’un any i mig seguit, diumenges i festes inclosos, des d’abans de l’alba fins ben entrada la nit revisant textos i fent correccions. El resultat de tot això, hi ha dies que em pens que em sortirà barat: n’hi haurà prou amb un ingrés, dues setmanes a l’hospital en dic sec em permetran de resistir dues o tres tallades més de cabells. Ara bé: n’hi ha, de dies, que em veig als garballons i m’agafa feredat, quan hi pens, amb aqueixa fredor que hi deu fer.
          Tot aquest cabal m’ha fet perdre el pàlpit de l’actualitat, i no és fins ara a Vilaweb que hagi vist que el Sant Jordí de novel·la és dóna avui. En l’acte m’ha abordat a la corsa el pensament que si en Melcior Comes s’hi presenta i és entre aquests 29 concursants el guanyarà, i fins a les 20,30 que és quan es farà públic, hi ha prou de temps per preparar un bon escrit ben documentat i penjar-lo a les 20,30, puntualment.
         L’únic que hauria de saber és si en Melcior és a Barcelona o no, i el cas és que ho podria esbrinar fàcilment, si tingués la barra que requereix trucar a casa seva i demanar si hi és o no hi és, a Can Fanga. Una cosa, per cert, que no faré. I encara menys la faria després de tot aquest trihller de trucades d’una senyora que no conec, o no sé si conec, i du el remenat de posar-me verda i madura i de molestar i causar treballs i neguits per telefon a un amic meu com en Josep Blesa.
          Aquest estiu en Melcior Comes va deixar un document obert en un cíber de Canpica (on jo em trobava per avaria del meu ordinador) i el vaig advertir de seguida, amb broma inclosa. Ell ja havia marxat (no el conec) però al seu lloc hi va haver dos amics seus. Es presentaren i els vaig fer veure el cas. Vàrem riure una mica i, tot seguit, vaig esborrar el post que havia penjat aquí al bloc, tot d’una que els seus amics em garantiren que ells el podien advertir perquè tancàs el document.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!