Xercavins Valls, Josep

…després d’algunes setmanes de finals de l’any passat, en les quals algunes de les xacres que ens regala el destí de l’edat havien estat més presents que mai, vaig acabar decidint que necessitava i volia tornar a escriure llarg -no només a piular-, amb la finalitat principal i ja habitual d’intentar (sense aconseguir-ho mai -està clar!) entendre’m una mica més a mi mateix com a un dels éssers d’una humanitat que viu un període a la terra (sense haver pogut pas començar cap de les promeses odissees a l’espai) al que ja tants autors han intentat i intenten identificar una mica, i que ja deu portar a sobre més qualificatius i substantius que, gairebé segur, cap altra a la història…

Els científics naturals i socials, els intel·lectuals més humanistes, els tecnòlegs més estrafolaris pel fet de preguntar-se per les conseqüències d’allò que estan fent i creant …tots des de les seves cosmovisions respectives …bategen des de les seves perspectives allò que estem vivint (…segur?) al final de la segona dècada del segle XXI, tot començant ara el 2019.

No haig de deixar passar gaires més línies sense citar ja i recollir de la font de la que més he begut, des de no fa gaire més d’un any, per intentar minorar la set, la necessitat, que he tingut i tinc de comprensió d’alguna cosa. Es tracta d’un llibre pòstum del sociòleg alemany Ulrich Beck (1944-2015), que ja em va influenciar molt quan el que em preocupava entendre, a finals del segle passat, era “la globalització”, i que l’atzar, sempre l’atzar, de la cerca erràtica entre les poques llibreries que van quedant a Barcelona amb llibres d’aquestes característiques, em va posar a les mans. Aquest seu llibre pòstum del 2015 és: “La metamorfosis del mundo”. De fet segons expliquen alguns dels seus íntims familiars, amics i col·legues, es tracta del seu llibre inacabat però que, entre totes elles i ells, van assumir -gràcies a Déu- el repte d’acabar-lo i, finalment, publicar-lo com el seu llibre pòstum. A la seva contraportada en castellà de l’editorial Paidós es pot llegir textualment -en cursives sempre que sigui així- (les traduccions al català seran sempre meves):

“Però una afirmació en la que la majoria de la gent coincideix, més enllà de qualsevol antagonisme, i en tots els continents, és la següent; “ Ja no comprenem el món””. (I destacaré en negretes quan pretengui remarcar i remarcar-me a mi mateix la importància que cregui pugui tenir allò destacat!).

La meva identificació total amb aquesta simple però disruptiva frase de la contraportada del llibre va ser suficient per transformar-lo ben immediatament amb el meu llibre de capçalera. I per això, en aquesta nova etapa del meu blog, en tant en tant, i començant naturalment i precisa avui, en faré cites textuals i comentaris meus amb la finalitat d’endinsar-me el més profundament possible en la seva sociologia

Perquè metamorfosis del món en lloc de transformació

Aquest és el títol del capítol 1 de la primera part del seu llibre, però abans, en el prefaci del llibre, d’entrada l’amic Ulrich Beck ens deixa, al meu parer, més o menys més clara la frase citada de la contraportada:

L’objectiu d’aquest llibre és intentar comprendre i explicar per què ja no entenem el món. Amb aquesta finalitat introdueixo la distinció entre canvi i metamorfosis o, més exactament, entre canvi social i metamorfosis del món.

i la seva idea inicial de “metamorfosi”:

Metamorfosis, en aquest sentit, significa senzillament que el que era impensable ahir és real i possible avui. […] el que es va descartar d’antuvi com a absolutament inconcebible està tenint lloc a escala planetària i es pot observar en qualsevol sala d’estar en qualsevol part del món, perquè ho retransmeten els mitjans de comunicació de masses.

…………

I ja dins del desenvolupament inicial, brutalment explosiu, del capítol 1 ens anirà desgranant molts dels eixos claus de la seva nova proposta sociològica. Citant-los en un ordre de comprensió meva, ens dirà, per exemple:

[…] Proposo que el sentit comú social dels països i de les llengües adopti el concepte migratori de metamorfosis. És només un intent de donar una resposta a aquesta pregunta urgent: en quin món estem vivint en realitat? La meva resposta és la següent: en la metamorfosi del món. Emperò, aquesta resposta requereix que el lector estigui disposat a arriscar la metamorfosi de la seva cosmovisió.

 […] La noció de metamorfosis podria definir-se com l’acció i l’efecte de convertir-se en quelcom diferent, pel que implica una completa transformació en un model diferent, una realitat diferent, una manera diferent d’estar en el món, de veure el món i d’exercir la política.

…………

[…] I, naturalment, hi ha un altre terme inquietant en el títol: món, que està estretament relacionat amb el vocable humanitat. De què va tot això?

El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic. I aquesta insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor.

D’aquesta manera, el concepte de món s’ha fet familiar. S’ha tornat indispensable per descriure les coses més banals…s’ha instal·lat en el nostre llenguatge col·loquial i quotidià.

Naturalment no entraré encara, ni molt menys -no toca pas i tampoc està clar què sigui capaç de fer-ho massa ni masses vegades-, en una exposició, anàlisi i reflexió sobre la sociologia de les parts i del conjunt del llibre de l’Ulrich Beck. Ho anirem intentant fer, en tot cas, pas per pas, argumentació per argumentació, no en un únic post d’aquest blog sinó en el conjunt d’uns quants d’ells. Però si que ja anirem comentant tot allò que farà d’aquest post (i dels successius -que no consecutius- següents) una mena de diàleg personal meu amb la seva sociologia.

En aquest sentit no vull deixar de dir ja que aquesta afirmació citada de que “la insistència en el fracàs és precisament la que esta convertint el món en el punt de referència per assolir un món millor” és una de les que més dubtes em genera i que, com a mínim a mi, no m’acaba de treure, ni de bon tros, del neguit concret i persistent en el qual estic tan instal·lat. Que el concepte i la realitat món siguin una referència inequívocament clau si que em sembla del tot evident (probablement des dels 90 del segle passat) …però que ho siguin per assolir un món millor no em sembla pas, ni molt menys, tan evident. Hi tornarem.

…………

Però, de moment, tornem a deixar que sigui l’Ulrich Beck qui es manifesti amb tota la seva força ( …no deixen de ser aquestes seves primeres línies les que, al llegir-les la primera vegada, com passà ja una altra vegada a la meva vida: quan l’estiu del 92 llegia l’informe al Club de Roma “Més enllà dels límits del creixement”, em provocaven una caiguda del cavall com les de Sant Pau):

[…] El món no s’està morint, com creuen els predicadors de catàstrofes, i el seu rescat, com preconitzen els optimistes defensors del progrés, tampoc és imminent. Més aviat, el món està experimentant una sorprenent però comprensible metamorfosis mitjançant la transformació de l’horitzó referencial i de les coordenades d’acció, que tàcitament es consideren constants i immutables.

La negació del pessimisme no implica optimisme.

[…] Per comprendre cabalment aquesta metamorfosis no només cal explorar la dissolució de la realitat sociopolítica, sinó que també cal centrar-se en els nous començaments, en el que esta començant a sorgir i en les futures normes i estructures.

Pot ser que el que em passi a mi sigui precisament que em costa molt, però molt, veure aquests nous començaments, el que esta començant a sorgir …a veure si ho aprenem en el camí de seguir l’obra pòstuma que anirem contemplant i comentant.

El fracàs del món i el canvi climàtic

“El debat sobre el fracàs del món es centra en el concepte de món. Totes les institucions estan fracassant; res ni ningú és lo suficientment decisiu a l’hora d’afrontar el perill que implica el canvi climàtic” ens acaba de dir, i així ho hem acabat de citar, l’Ulrich Beck. I de fet el tema en el que en una gran part es basarà ell per tal de sustentar les seves teories serà, precisament, el canvi climàtic tal i com anuncia el títol del capítol 3 de la primera part del seu llibre: De com el canvi climàtic salvaria el món.

I tot i que crec entendre la afirmació, i amb ella crec també entendre una mica millor l’altra afirmació de la que fa unes poques línies n’expressava els meus dubte: aquests dubtes, i potser sobretot per tractar-se precisament del canvi climàtic, no desapareixen pas en absolut! Segueixo sense ser capaç de veure massa clar que en el canvi climàtic s’hi vegin els nous començaments…probablement estic massa condicionat i endinsat en aquest tema i, en particular, pel seguiment dels alarmants avenços científics, d’una banda, i dels continus aturaments del que es demana als decisors polítics en concret i, en general, a la societat, de l’altra.

El canvi climàtic, emperò i aprofito la circumstància, seguirà sent un dels eixos fonamentals d’aquesta nova etapa del blog. L’Ulrich Beck em permet confirmar-me que, en qualsevol dels casos i de qualsevol de les maneres, si hi ha, i hi continuarà havent, un tema cabdal, central, determinant transversalment i holística, aquest ho és, sens dubte, el del canvi climàtic. I tot el que no passi i/o passi en la dècada dels anys 20 d’aquest segle XXI, al voltant d’aquest tema del canvi climàtic, serà decisiu -com a mínim al meu parer- en la conformació futura de la vida humana i de la vida, en general, a la terra. Potser sigui aquest sentiment, entre racional i emocional, d’urgència el que m’impedeixi veure “els nous començaments”.

Tornant de moment a Ulrich Beck i el canvi climàtic ens dirà:

[…] gran part del debat sobre el canvi climàtic s’ha centrat en el fet de si s’està produint realment o no, i, en cas afirmatiu, en què podem fer per detenir-lo o contenir-lo. Però tan èmfasi en les solucions ens impedeixen veure que el canvi climàtic és un agent de la metamorfosi. Ja ha alterat la nostra manera d’estar en el món: la nostra manera de viure en el món, de pensar sobre el món, i d’intentar influir en el món mitjançant la política i l’acció social. […] Així, es crea una manera completament nova de conceptualitzar, tant el món com les nostres possibilitats de sobreviure en el seu sí.

La teoria de la metamorfosis va més enllà de la teoria d’una societat en perill: no es tracta dels efectes secundaris de lo bo, sinó dels positius efectes secundaris de lo dolent.

…………

N’haurem de parlar en calma en un altre moment d’aquests “positius efectes secundaris de lo dolent” que, a banda de recordar-me a Lenin, a l’Ulrich Beck el porten a la seva manera, en aquest cas usual, de passar a lo cosmopolita:

“Aquests efectes creant nous horitzons comunitaris i ens impulsen més enllà del marc nacional, en direcció a un panorama cosmopolita.”

El cosmopolitisme metodològic

“Galileo va descobrir que el sol no gira al voltant de la terra, sinó al revés. Actualment ens trobem en una situació distinta, però en certa manera similar. El perill que constitueix el canvi climàtic ens ensenya que la nació no és el centre del món. El món no gira al voltant de la nació, sinó que les nacions giren al voltant de les noves estrelles fixes: el món i la humanitat. Internet és un exemple d’això. Primer crea el món com a unitat de comunicació. I després crea a la humanitat, oferint-nos simplement la possibilitat d’interconnectar literalment a tots els habitants del planeta. En aquest espai és on les fronteres nacionals i d’altre tipus es renegocien, desapareixen i es tornen a construir, això és, es metamorfosegen.

Per tant, el nacionalisme metodològic és com l’exemple del sol que es trasllada al voltant del món…El cosmopolitisme metodològic, al contrari, és com la terra, que es trasllada al voltant del sol, o, millor encara, com les nacions traslladant-se al voltant del “món en perill”…Des de la perspectiva cosmopolítica, la imatge etnocèntrica del món resulta històricament falsa. La metamorfosis del món implica que la seva metafísica està canviant.”

És obvi  que haurem de tornar també a aquestes ratlles d’Ulrich Beck per reflexionar-hi molt més detalladament, com ho fa ell també quan defineix els espais d’acció cosmopolititzats. De moment però deixem que sigui ell mateix que acabi ja aquest post d’avui tal com ho fa al final gairebé del capítol 1 de la seva obra:

“La metamorfosis no és canvi social ni transformació ni revolució ni crisi. És una manera de canviar la naturalesa de l’existència humana. Constitueix l’era dels efectes secundaris (dels positius efectes secundaris de lo dolent). És un desafiament per a la nostra forma d’estar en el món, de pensar en ell, i d’imaginar i posar en pràctica la política. A més a més, requereix una revolució científica (tal com l’entén Tomas Khun, 1962) que converteixi el “nacionalisme metodològic” en “cosmopolitisme metodològic”

…………

I així, com a mínim a mi personalment, no em queda cap dubte que si la resposta a la pregunta: en quin món estem vivint en realitat? és la següent: en la metamorfosi del món. Esta clar que aquesta resposta requereix de mi (de nosaltres?) estar del tot disposat a arriscar la metamorfosi de les meves pròpies cosmovisions!

Xerca; Barcelona, 4 de gener de 2019

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!