Xavier Capdevila, en bloc

Acomiadar l’Argentina pels Andes ha estat una bona idea. Per aquí va entrar San Martín el Libertador i per aquí sortiré jo demà. A més a San Martín de los Andes hi he trobat moltes connotacions familiars i això deu voler dir alguna cosa. La van fundar el 4 de febrer de 1898, exactament el mateix dia però 86 anys abans de que nasqués el Jofre; hi he arribat el 20 de desembre, el dia del 28 aniversari de la Maria, i avui el catamarà que m’ha portat als peus del volcà Lanin es diu com el tiet Josep de Súria.
Potser sí que m’hi hauria de quedar més dies aquí als Andes.
San Martin de los Andes es una altra cosa. Podria ser perfectament una ciutat suissa,   tirolesa o dels Alps francesos, al peu d’una estacio d’esqui. Aqui si que hi ha un ambient mes pijet, un turisme mes refinat, les cases estan endrecades i amb un estil  arquitectónic alpi de fusta i pedra; als carrers hi ha parterres de gespa cuidada i moltes roses. La diferencia l’han fixat amb normatives: guaradies ambientals i amenaca de preso per qui talli flors, alcades maxines i materials homologats a les construccions i una taxa de garantia a les excursions escolars de 100 pesos per alumne, per aixo no en venen i se’n van tots a Bariuloche; el restaurant on vem sopar l’Andres i jo tenia una bodega extraordinaria i els plats (cervol i trutxa) estaven cuinats amb molt d’estil; fins i tot la radio local que sona a tot arreu sembla de qualitat. Pero els preus son mes barats que a Calafate  L’Andres, que va estudiar aquí la carrera de guia turistic i s’ha cuidat de muntar-m’ho tot  la mar de be, diu que hi ha un altre San Martín a l’altre costat del arroyo on hi ha forca miseria; ja no es un poblet te 40.000 habitants, la meitat arribats des del 2001 cap aquí. Hi ha una muntanyeta amb un mirador que es diu Las Bandurrias (que no es una guitarreta per tocar jotes sino el nom d’una especie d’anec que hi ha forca per aquí) on es veuen unes bones vistes del llac Lacar, que es l’unic amb vessant al Pacific… i aquí et tornen a explicar tots els conflictes de limits amb Xile i la gran feina que va fer el Perito Moreno que va aconseguir al 1902 que el rei Eduard VII d’Anglaterra (arbitre del confluicte) decidis a favor de les seves teories i les d’Argentina… malgrat aixo al 1978 encara va haver-hi un conat de conflicte pel canal de Beagel. Realment la mania que tenen als xilens es molt gran:  “eres mas peligroso que un chileno haciendo mapas”… ja veurem que diuen dema a l’altra banda de la Cordillera. Tot i que podria estar saturat de llacs i paissatge, l’excursio d’avui ha tornat a superar la capacitat de sorprendrem davant els encants i les belleses de la zona. El Parc Nacional del Lanin i el llac Huechulafquen (alca amb el nom mapuche que ja no recordo que vol dir) son una delicia per als sentits. El Lanin es un volca de 3.776 metres que esta nomes “adormit” i el seu nom en mapuche vol dir “muerto de un atracon”, la seva imatge punxaguda amb una gran glacera de 100 metres d’alcada (el Perito nomes en te 70) reflectida al Huechulafquen es una de les postals andines per excel.lencia (i aixo que aquest topicaco a mi no m’agrada gaire de fer-lo servir). Hem dinat unes empanades i un xoripan fet pels mapuches a un llogaret prop del llac i hem navegat per l’Epulafquen (un brac del Huechulafquen) fins el peu d’un altre volca que va eruptar nomes fa 500 anys i encara es veu el riu de lava que va entrar al llac. La navegacio al “Jose Julian” ha estat molt agradable, entre boscos d’araucaries i cohiguas, notros, ginestes i una espécie d’espigol gros de molts colors que es diu… chocho;   el guia no ha callat pero eren amables i complaents, amb taronjades, xocolata i café inclos en el preu. El tal Jose Julian era un dels primers pescadors de truites  que va haver-hi en aquests rius i llacs 

Curiosa la vila de Junin, capital nacional de la pesca  i tambe de la caca (llogar un coto per cacar un cervol pot valdre 18.000 $). Tenen fins i tot un santuari d’una beata mapuche,  la Laurita Vicuña  que es va morir amb 12 anys; fa menys d’un mes n’han beatificat un altre que tambe era de la zona i amb una historia infantil similar: el Ceferino Namuncura.

NOTA DEL VIATGER: avui no van els accents i costa de pujar les fotos

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!