Periodisme nou i vell
He començat a fer classes al Programa Universitari per a la Gent Gran de la Facultat d’Educació Social i Treball Social a la Fundació Pere Tarrés, una de les altres entitats de la meva Universitat Ramon LLull. La cosa va venir d’una proposta indirecta del Ramon Farré via l’Elva, una companya seva que és metgesa a TV3 i també professora de la Tarrés. Faig una classe sobre Societat de la Informació, un cop a la setmana, a una dotzena d’alumnes. La proposta em va fer gràcia per l’oportunitat de contrastar la inquietud universitària d’uns estudiants adults amb l’actitud, sovint mandrosa i obigada, dels meus alumnes habituals de segon de Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna.
La primera impressió ha estat bona, tot i que -el primer dia- han estat més callats i distants del que jo desitjava. Per arrancar, coincidint amb el 30 aniversari, els vaig parlar del 23-F i el record de la batalleta viscuda els va començar a animar; en una hipèrbole interessada, vaig lligar el cop d’estat del Tejero amb les revoltes d’aquests dies al món àrab, especialment les més properes de Tunisia, Egipte i Lívia; al cap i a la fi, colpistes i revolucionaris pretenen capgirar la situació legal dels seus països, evidentment amb objectius molt diferents.
Per entrar en matèria, el paral·lelisme serveix per analitzar com vàrem seguir i com seguim els fets transcendentals que ens afecten, el 23-F de 1981 i el 23-F de 2011.
1) Els colpistes de 1981 van tallar el directe de la tele (un operador però va deixar una càmera gravant clandestinament) i una unitat de l’exèrcit va ocupar Prado del Rei.
2) Totes les comunicacions tant per resoldre la situació com per saber que passava es feien amb telèfons fixes.
3) La ràdio privada (RNE estava ocupada) va ser el gran (i únic) mitjà de comunicació durant tota “la nit dels transistors”. Els diaris de l’endemà ja sortien amb la situació més calmada.
4) Els diputats segrestats es van passar la nit fumant a l’hemicicle.
1) Al 2011 veiem les revolucions del món àrab per la televisió, encara que hagin evaquat els nostres enviats especials. Youtube és el corresponsal global.
2) Les comunicacions es fan per satèl·lit i des de telèfons mòbils per tant qualsevol manifestant es converteix en emissor d’informació.
3) Internet no només informa sinó que mobilitza.
4) Ara i aquí, està prohibit fumar gairebé a tot arreu, però afortunamament estem molt millor que fa 30 anys.
Les reflexions sobre la transformació de la Societat de la Informació i de la professió de Periodista dónen per molt més, però no us cregueu que us avançarè aquí tots els continguts de les meves classes universitàries… Si voleu apunteu.vos a Blanquerna… o més aviat al PU per a Gent Gran de la Pere Tarrés.
Per fer boca, llegiu aquest interessant article de Manuel Castells: http://www.lavanguardia.es/opinion/articulos/20110219/54117604837/anatomia-de-una-revolucion.html
Si no podeu obrir-lo el reprodueixo als Arxius adjunts.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!