Natura i contrastos al Cabo de Gata
La Mila, una seguidora fidel d’aquest bloc, és de per allà i fins i tot em va fer arribar alguna recomanació curiosa, com ara que el millor “pescaito frito” el feien en una llar de jubilats de la Isleta del Moro. La Rosa (una de les meves nòvies més fidels, o no) m’havia omplert d’encàrrecs perquè ella s’ho coneix com ningú; el Salva (el meu nòvio més infidel) també hi ha estat fa poc i m’havia donat consells; el Brunet (viatger de fidelitats comprobades i que ho sap tot) m’advertia d’anar ben calçat i disposat a caminar…
Totes les propostes són bones, però el millor del Cabo de Gata és la descoberta i la sorpresa. La cala que hi ha entre Mónsul i la Media Luna, que no consta en el mapa o la passejada pel la playa del Algarrobico -un matí ventós- buscant vestigis del Lawrence d’Aràbia, o la primera lluna plena de Primavera (la que marca la Pàsqua) sorgint del mar vermellosa entre dues palmeres, o els galanes fritos del Bar “La Frontera” de Carboneras… no estaven en les previsions i han estat alguns dels moments culminants d’aquesta escapada de Setmana Santa al sud.
Natura encara salvatge, malgrat el totxo excessiu. Tarannas i maneres que provoquen també contrastos, reflexions i diferències.
Les previsions meteorològiques anunciaven pluges per tot arreu i la suspensió de les processons a Andalusia va ser notícia durant tota la setmana. Però Almeria i la zona del Cabo de Gata va ser l’excepcíó; feia vent i fresqueta, sobretot a la nit, però el sol va ser generós i va permetre llargues hores de platja i les primeres banyades de l’any en unes aigües tant transparents com glaçades.
Les platges de los Genoveses, de Mònsul -on s’hi van rodar aquestes escenes de “Indiana Jones y la útima cruzada” o la de los Muertos -quin nom tant horrible per a un lloc tant agradable- són d’una bellesa immensa. Les cales del Plomo o de los Toros també tenen un encant gran, malgrat ser massa pedregoses. I els poblets de Las Negras o Aguas Amargas han resistit la invasió urbanística que ha trastocat San José la vila central del parc natural. La tradició hippy del Cabo de Gata es manté, sobretot en paratges com la Cala San Pedro, un racó paradisíac on s’hi amagaven els pirates i que continua sent un assentament “lliure”, amb més aire perro-flauta que power-flawer .
Carboneras, a l’entrada però fora del parc potser per la tèrmica i la cimentera que hi acull, és un bon lloc per instal·lar-se sobretot si a més de platja i natura es vol fer una passejada per indrets propers i interessants com Vera (fantàstic el restaurant de la Terraza Carmona), Mojácar (el poble, la zona de platja és horrorosa), Garrucha, Tabernas i el seu desert de far west amb decorats de les èpoques glorioses en que s’hi rodaven pel·lícules, o Sorbas amb el seu karst en yesos que amaga unes coves impresionants on et munten una aventura espeleològica que va la pena. La Casa de Rosa és un allotjament alternatiu, millorable i una mica massa hippy, però que té el seu encant, sobretot en la mestressa.
De tornada, una visita al Manu i el Fran d’Albacete, van tornar a trencar el tòpic de que a la capital manxega s’hi poden fer més coses de les que diu la dita peiorativa.
Algunes coses negatives i que posen de mal humor: La costa llevantina des de Castelló fins Almeria està destrossada per un urbanisme salvatge que la crisi ha omplert de rètols de “se vende” o “se alquila”. Això sí, pots anar per autovies fantàstiques i gratuïtes pagades amb els diners de tots els ciutadans espanyols; te n’adones que tornes a Catalunya quan comencen els peatges pocs kilòmetres abans d’arribar al Montsià. Les oficines de turisme estaven majoritàriament tancades en els seus horaris tot i ser Setmana Santa. Hi ha encara molta caspa en algunes processons, autoritats, municipals, guàrdies civils i xulones barrejats darrera el paso, mentre ningú havia tret un cotxe aparcat que obstaculitzava la desfilada. En alguns restaurants et claven amb producte dolent perquè et veuen foraster. Un hotel monstruós a punt d’inaugurar-se va poder construir-se al mig de la platja del Algarrobico; els tribunals van declarar-lo il·legal i allà segueix parat i fantasmagòric (el “Escarabajo Verde” de TVE en va fer un reportatge molt bo, signat per la Rosa Masip). En una carretera -fora del parc natural- hi havia cada 20 metres (sí sí, cada 20 metres!) un rètol de “paraje natural” que no explicava res més… algú es deu haver forrat venent la plaqueta inútil. Á les platges paradisíaques, els nens haurien d’estar prohibits… perdoneu, però algú ho havia de dir!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!