Demà és Onze de Setembre i el tòpic diria que és l’ Onze de Setembre més important i més transcendent de la nostra història recent. Però això ja ho hem dit massa vegades.
Està clar que la de 2014 és una Diada important, molt important, perquè el país viu una situació excepcional i estaria bé que, sense cap mena de pal·liatiu, la mobilització ciutadana convocada per a les 17.14 de la tarda a la Diagonal i la Gran Via de Barcelona fos la més gran de la història, i pot ser-ho i ha de ser-ho. El repte és molt gran, perquè la manifestació del 2012 a Barcelona i la Via Catalana del 2013 que va unir el país de punta a punta ja van ser unes mobilitzacions grandioses i excepcionals.
Segur que assistirem als ridículs i habituals ball de xifres, inflades o desinflades segons la voluntat d’èxit o de fracàs de qui les dóna, però aquesta vegada no es pot decebre i cal deixar clar que som molts, que som més, que som la majoria. I això davant dels que no ho vulguin veure (els unionistes catalans minoritaris o el govern espanyol, per exemple) però sobretot davant del món, d’ Europa, o de l’opinió pública internacional, que mira amb curiositat, amb recel potser, però també amb simpatia -n’estic segur- , el què està passant a Catalunya i el com està passant, amb aquest grau tant elevat de civisme, de pacifisme, de generositat, de voluntat integradora, d’esperit alegre i festiu. I ningú ho espatllarà, malgrat els discursos, els rumors i les invencions que aquests dies circulen per fomentar la por, potenciar el dubte i desmotivar els ciutadans.
La “V” d’aquest 11-S si és massiva, exitosa i sense incidents no comportarà automàticament l’autorització de la consulta del 9-N dins la legalitat actual espanyola-catalana, però aplanarà el camí per a que els catalans, al novembre, al desembre o quan sigui, però més aviat que tard, decidim de manera tranquil·la el nostre futur com a país. Tindrem temps de veure o d’analitzar què es pot fer o què cal fer.
En tot cas, el tercer gran Onze de Setembre per la independència no ha de tenir -no hauria de tenir- més rèpliques. És l’any del Tricentenari de 1714 i ja està bé de celebrar derrotes o de sortir al carrer a recordar que som una nació, un poble amb dret a decidir. El futur d’una nació, d’un poble lliure l’ha de decidir aquest poble, amb llibertat i també amb respecte per als altres pobles, als que afecta la nostra decisió.
La manifestació del 2012 va ser espontània, festiva i va desbordar massivament totes les previsions. La Via Catalana del 2013 va ser complexa i arriscada, però també va ser un èxit i va demostrar una gran capacitat organitzativa dels convocants i una gran disciplina i voluntat cooperadora de tots els participants. La “V” d’aquest 2014, el mosaic amb la senyera, les samarretes groga o vermella, la concentració a Barcelona, les inscripcions prèvies, … han rebut fins avui una nova resposta massiva -més apuntats que l’any passat- que demostra convicció i també paciència i que fan preveure una tercera victòria del sentiment majoritari dels catalans.
Però ja no en caldrien més. Els ciutadans volen un país nou, més democràtic, més transparent, més just, més proper als ciutadans, més solidari, més cívic, més tranquil, més alegre… però on no calgui recordar cada any el què som i a què tenim dret.
Un país normal, on el dia de la Festa Nacional puguem fer gresca i xerinola, puguem celebrar el goig de compartir identitat i puguem convidar als veïns a que ho celebrin amb nosaltres.
Un país normal necessita que ja no ens calguin més Onzes de Setembre excepcionals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins que les posicions radicals d’uns i d’altres no deixin de ser els arguments que estan sobre la taula i entenguin que la política és parlar, negociar i deixar pèl per totes bandes per arribar acords … L’enfrontament seguirà, ja que les postures del ranci nacionalisme com les que te el govern del PP i seguin per les d’aquí això no porta a cap lloc…, si no mirem la història recent i els nacionalismes rancis no han aportat res de bo els pobles del món.
Jo encara boi ser ciutadà del món….
Una abraçada i a veuré quan ens trobem.
Toni.