Xavier Capdevila, en bloc

Valia la pena, tot i que em van dir que si ja havia vist  foques, ocells i pingüins, en tornaria a veure.  I sí, més lleons marins,  però aquest cop en grans quantitats i des del mar, i corbarans reials, falsiots, cauquens, chimangos… i una parella de Vilafranca que se’n van cap al Cabo de Hornos i m’han fet molta enveja, perquè això d’Ushuaia se m’ha quedat curt, m’hi quedaria una setmana més per anar a Port Williams, vorejar la punta més  septentrional i enfilar cap a Punta Arenas o anar-me’n a l’Antàrtida. Hi tornaré!

I que hi feia aquí la Txell? Doncs que avui farà 18 anys i tot el dia l’he portat al pensament, recordant aquella vesprada a la Quiron (era a la Quiron, no?) en que vàrem anar a conèixer-la amb la Nuri  i no només la vaig conèixer a ella, també vaig descobrir l’Assumpció més insol·lita i el Vicent més feliç, el més tendre, el que a mi m’agrada més. La Txell, com els falsiots que avui he vist ja és a punt de volar més enllà de la fi del món.

(NOTA DEL VIATGER: Ja soc a El Calafate però aquí internet va molt pitjor que a Ushuaia, som al sud profund, perdoneu si no contesto mails i comentaris i si això perd la trepidant actualitat que tenia, les fotos etc etc)
La passejada pel Canal de Beagle que uneix l’Atlàntic amb el Pacífic (el nom diuen que vé de la raça de gossos i no saben massa el perquè) ha estat plàcida, agradable i refrescant. Feia un bon dia però l’aire era gelat. Dura 2 hores i mitra i t’acosta a illetes plenes d’ocells i de lleons marins fins arribar al far d’Echaireurs (també un nom ben rar, que sembla que era el del vaixell dels descobridors europeus del canal). No és el far de Juli Verne on va inspirar la seva obra “El far de la fi del món” , aquell està més a la sortida del canal però -això sí- aquest d’Ushuaia està més cap al sud; m’ho ha explicat el Christian un mariner jove del catamarà amb qui he compartit una bona xerrada de tornada. A més dels de Vilafranca, hi havia tres parelles de jubilats espanyols, d’aquells sorollosos i xistosos, un dels quals –que ha fet tots els números inclos vestir-se del “fantasma de los presos del presidio”- era de Sant Quirze del Vallès. Intento no confraternitzar gaire amb altres turistes espanyols, això d’anar sol té els seus avantatges, no parles i et fas el suec. No sempre però es poden evitar. Ahir, per exemple va ser terrible, vaig fer un sopar d’”avistamiento de castores” (els únics animalons que em faltaven) a una cabanyeta d’”eco-turisme” que es diu “Valle Hermoso”, la regenten la Queti, el Gaucho i el seu germà que són molt macos i a la propaganda parlen d’ “avistaje de turistas” per part dels castors. La cosa dels castors és curiosa, t’ensenyen els dics que fan i els guaites nadant i transportant tronquets… però només n’hi ha 5 (malgrat fan unes preses brutals) i clar no és un festival. Compartia excursió amb una alemana (que no se’n va enterar de res, millor) dues parelles argentines i dues andalusses cuarentones, “mu graciosas” elles, xerrant pels colzes i d’alló més fatxes, peperes i copeadictes… vaig intentar callar, però quan començaven a deixar anar “que había sido ETA, que España se hunde i que la Esperanza es el futruro…” no em vaig poder aguantar… sort que els argentins –que es van posar tots al meu favor- li van treure llenya i vem acabar parlant del Menem, el “corralito” i la Cristina Fernández de Kirchnner De tornada, quarts de 12 de la nit, mirant cap al sud damunt les muntanyes nevades es veia encara la llum del dia, “és el resplandor de la Antartida, donde no se pone el sol” Sí sí, la España negra també viatja,… però hi ha llum més enllà de l’horitzó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!