El Palau de la Música està de Centenari i avui fa un dels tres concert de commemoració, amb dues de les futures grandioses veus de la música catalana, la Txell i la Júlia, cantant entre els coros juvenil i infantil de l’Orfeó Català. No us convido a anar-hi si no teniu entrada perquè trobar-ne una avui és impossible.
Però si no hi podem anar avui, el Festival del Mil·leni és una ocassió magnífica per anar al Palau a celebrar el Centenari. I, de passada, podrem admirar la rentada de cara, l’ampliació i les restauracions que, després d’alguns anys d’obres, han fet a un edifici tan preciós -i tan polèmic fa 100 anys- que admira als nostres amics quan venen de turistes i que els d’aquí sovint no apreciem pel costum i la familiaritat de tenir-lo a prop.
Aquest any, amb les entrades reservades fa més de 3 mesos abans de l’aventura americana, he anat a veure dues perles que per a mi no només han estat gairebé una descoberta sinó que han coronat encara més la magnificència d’un Palau centenari gairebé acabat d’estrenar.
Veieu: http://www.palaumusica.org/
En Josep Maria Guàrdia és una de les persones que més sap de música de totes les que conec; la seva dimensió no té fronteres i va des de l’òpera, els musicals o els clàssics americans fins al jazz, el pop o algunes peces de festival d’Eurovisión. Retrobar-lo després de tants anys de distanciament circumpstancial ha estat una sort i que m’hagi “adoptat” perquè l’acompanyi de tant en tant a concerts és un privilegi que no puc més que agrair.
Ell va ser qui em va suggerir els concerts de la Maria Bayo i la Barbara Hendricks; jo li vaig proposar l’Ana Belén que canta dimarts vinent.
La Maria Bayo és una de les cantants líriques amb més projecció internacional i diuen que la millor de les espanyoles en capacitat vocal i psicologia interpretativa. Les seves peces en fracés de Bizet o Delibes o la sarsuela cubana de la Cecilia Valdés van ser una meravella; l’acompanyava una potent Orchestre de Chambre de Ginebra amb un director molt jove, Ruben Gimeno, que ho van fer molt bé i en mig de la qual la veu despullada de la Bayo era l’instrument dominant.
La nordamericana Barbara Hendricks és també una de les veus més privilegiades de la lírica mundial, però al Palau no va cantar òpera sinó peces de jazz d’Ellington, Gershwin o Porter, acompanyada d’un quartet suec liderat per un jove clarinetista(també virtuós amb el saxo o la travessera) que es diu Magnus Lindgren i que va estar “magnussnífic”. El timbre de veu de la Hendricks feia vibrar fins i tot els cristalls i els trencadissos del renovat Palau de la Música.
Entre el públic hi havia l’expresident Pasqual Maragall amb la Diana. Ens vàrem saludar, estava simpàtic i em va dir que estava molt tranquil… però quan el va corregir la dona va dir “bé bé, tranquil tranquil no, perquè jo no ho puc estar mai de tranquil i hi ha molta feina a fer”. Me’n vaig alegrar de la seva intranquil·litat.
Al Caixa Fòrum hi ha, fins al mes de maig, una exposició molt interessant sobre el centenari del Palau de la Música.
Veieu:
http://obrasocial.lacaixa.es/apl/actividades/activitats.actividad_ca.html?JSESSIONID=rFC8ynBcQBC8COQ4uPbvoic&idCentro=918213&idActividad=15701
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!