I si suprimíssim les campanyes ?
Fa setmanes que volia dir la meva sobre les eleccions de diumenge 25-N
i conforme passen els dies més i més mandra em fa posar-m’hi; he engegat vàries vegades però una espècie de mareig em fa deixar-ho per més tard. A veure si ara me’n surto, que només queden set dies (nooo! fa dies que vaig començar… ja només en queden 2!) per plantar-se davant l’urna.
N’estic tip, tip i tip de campanyes electorals, dels blocs tancats i imposats de la tele, dels debats a 7, a 4 o a 3 que van més d’espectacle televisiu que de contrast d’idees o d’aclariment de projectes. N’estic tip d’iconografies suposadament modernes però molt passades de moda, de somriures enganyosos y d’eslògans que diuen el que no diuen, però volen dir el que diuen i ho diuen per si algú es pensa que diuen allò que volen o no volen dir. N’estic tip de mítings on només hi van actors de l’autocomplaença per aplaudir -se a si mateixos com si fossin els micos del parc. Tip de comentaristes que per alegrar el cotarro es fixen en l’anecdotari i ens expliquen què menja, com es pentina i quantes vegades va a pixar aquest o aquell candidat. Tip de mentides, manipulacions i insults. Si a més, es remena la claveguera en el pitjor moment (per què està tant parat tot el Cas Palau i surten ara suposades implicacions sense cap prova, ni una?) perquè la merda perpètua torni a fer pudor. Tip de que tothom debati de si s’ha de parlar d’on vivim o de com vivim i mentrestant no parlem ni del com, ni de l’on, ni del què… És que no es pot aguantar! Vull que arribi dissabte sisplau i que callin tots!
I això que aquestes eleccions per sobtades no van tenir precampanyes. Si es convocaven de manera excepcional, si tothom va prendre posicions, amb més o menys rapidesa i amb menys o més convicció, ¿perquè no anàvem de pet a les urnes i ens estalviàvem el circ? Les campanyes o les canviem de dalt o baix o crec que només afavoreixen el desconcert i l’abstenció.
M’hagués agradat opinar sobre cartells i eslògans, perquè de programes i diferències ningú en diu res. Però ja no val la pena. En tot cas, l’eslògan que més m’ha frapat és el del PSC; diu “no al centralisme” i diu “no a la independència” (del federa… què val més no parlar-ne fins que surti un federal a l’altra banda); fins ara havia pensat que el terme independència -com a concepte- era un valor positiu, el contrari de la dependència, un valor associat a la llibertat; si s’està en contra de la separació d’Espanya hagués estat més correcte usar termes més negatius com trencament, disgregació, ruptura, separació… i no un concepte que el mateix PSC sempre ha reclamat, per exemple, per diferenciar-se del PSOE: “el PSC és un partit independent, federat, agermanat o vinculat als socialistes espanyols”. Però no vull parlar més d’aquest partit que, crec, que és el que ha fet la campanya més negativa (ja des de l’eslògan), trista i erràtica de la seva història, sense cap gest de rectificació, després d’haver perdut totes les eleccions dels últims dos anys, i d’haver-se vist apartat de tots els estadis de govern que, només fa dos anys, majoritàriament controlava, el de la Generalitat, el dels principals ajuntaments i el de l’Estat.
Les enquestes donen resultats contradictoris i no m’atreveixo a fer un pronòstic del què passarà diumenge. El que sí vull explicar és el que m’agradaria que passes:
Jo vull que guanyi CiU per majoria absoluta, que sigui justeta però absoluta, per exemple d’1 diputat. Només així no tindrà cap excusa per tirar el seu full de ruta endavant que, segons afirma des de fa 2 mesos el candidat Artur Mas, és el que va expressar el poble català en la manifestació de l’11 de Setembre, la més multitudinària de la història de Catalunya. M’agradaria que ERC fos la segona força i com a primer partit de l’oposició vetlli i apreti el govern per al compliment de les seves promeses, l’ajudi en el que calgui i posi l’accent més social i esquerrenòs en les polítiques del dia a dia, mentre s’articula com es fa la convocatòria del referèndum on els catalans exerceixin el seu dret a decidir i opinin de si volen o no ser un nou estat d’Europa (dins o fora de la UE, que d’això ja en parlarem). Si el tercer fos ICV-EUA millor per a aquesta oposició d’esquerra i també per articular una futura alternativa que ara no existeix. El resultat del PP o de Ciutadans el voldria, sumats, inferior al que tenen ara. M’agradaria que la CUP substituís als de SI, tot i que no m’ha agradat massa els plantejaments nacionals que han portat a aquestes eleccions, però són joves, honrats i treballadors i cal que al Parlament hi entrin noves maneres d’entendre la política. I, finalment, m’agradaria que la patacada del PSC fos el més estrepitosa possible; penso que només així la renovació necessària d’un espai socialdemòcrata a Catalunya és possible, vist que dels fracassos anteriors els manaies de l’aparatu del carrer Nicaragua, sembla que no se n’han adonat.
La campanya ha estat insuportable. La crisi és dura i els missatges costen d’entendre’s. Tot això pot conduir a una grandiosa abstenció. Diuen que hi ha molta gent que canviarà el vot en aquestes eleccions (recomanables els articles del meu amic Francesc Marc a La Vanguàrdia sobre els electors indecisos), però jo em temo que molts també canviaran el vot per l’abstenció, una mica fastiguejats de tot plegat. Sobretot d’aquestes absurdes campanyes.
Sort que ja és dissabte. I demà a votar. Encara no m’he acabat de decidir, però jo sí que aniré a votar, ni les campanyes, ni els polítics em privaran d’aquest dret i sempre hi ha alguna opció, o alguna aposta, que és millor que les altres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Le changement c’est maintenant, disait François Hollande, tu te souviens?… mais c’est apparemment si difficile, une fois que l’économie et la grande finance vous rattrapent!..
Bonne chance en tout cas !
petonets
Lalou & Françoise