Xavier Capdevila, en bloc

Em fan tanta mandra les eleccions municipals que m’ha costat concentrar-me en aquest post. De fet el vaig començar abans de la campanya amb el propòsit d’oblidar-me de tot i durant aquests dies i reflexionar amb silenci, al marge de les tonteries que fan els candidats durant dues setmanes. Avui rectifico aquell primer apunt i intento acabar-lo.

No hem estat capaços de renovar les organitzacions progressistes, les idees i les pràctiques dels partitits més democràtics i amb més vocació de servei públic.
No tots són iguals, malgrat tots ens prometen coses amb les quals tots hi estaríem d’acord. No es tracta d’eslogans i de programes es tracta de confiança i això és el que està més en recessió.

Em passa a Barcelona, la ciutat on visc, i em passa a Vilanova i la Geltrú, la ciutat d’on soc i on encara voto. Tinc molt clar qui no vull que guanyi, però no tinc gens clar qui m’agradaria que guanyès,  qui m’agradaria que governès, i qui m’agradaria que fos l’alcalde. Tinc ganes de canvi, però no sé exactament la dimensió i els detalls d’aquest desig.

A Barcelona, no hi ha cares noves, tret del candidat d’ICV que ja era regidor i que entusiasma encara menys que la seva predecessora. Són vells coneguts i algun, com el favorit de les enquestes Xavier Trias de CiU, acumula fracassos anteriors i necessita acompanyar-se als cartells d’un noiet molt jove, per dissimular la poca credibilitat de canvi d’un candidat amb edat de jubilació (65). L’etern jovenet, Jordi Portabella ja n’ha complert 50 malgrat el seu tupè cada cop més despentinat i ens obsequia amb l’enèsim vodevil de l’independentisme oficial amb una candidatura esperpèntica, amb els seus recents enemics del Reagrupament i amb un tal Laporta que ja deu rumiar quants dies trigarà en trencar la coalició que ara han format. I l’alcalde Hereu lluita per tombar les previsions, amb un partit (o dos?), el PSC i el PSOE, que li ha girat l’esquena, no només a les primàries sinó encara en plena campanya, amb escenes incomprensibles com la votació parlamentària d’aquesta stmana al Congrés dels Diputats.

A només 45 km, a Vilanova, el Reagrupament ex-ERC és el fitxatge estrella de la candidata de CiU que diu que té més possibilitats de guanyar a l’alcalde socialista de les que mai va tenir l’etern candidat convergent Esteve Orriols. Les seves propostes, més enllà del “canvi pel canvi” no aporten cap novetat interessant. 

L’alcalde Joan Ignasi Elena podria ser el candidat més ben situat en una situació “normal”,  pero el caos en el que es troba el seu partit i també les especulacions sobre el seu paper futur en el PSC poden jugar-li una mala passada.

La candidatura que encapçala Carles Duran, podria ser una alternativa transversal en aquesta crisi de confiança dels partits tradicionals. Però -des de la llunyania i amb tota la modestia- crec que la discreció o la inconcreció amb que han presentat la seva proposta fa que difícilment se la plantegin els electors que demanden una nova manera de fer política local.

Els que sí estan fent una campanya novedosa i activa són els de la CUP  i és probable que ho tradueixin en uns resultats positius; els avala sobretots una joventut que té ganes de comprometre’s (“generació Cossetània -Llebetx”), però també poden mobilitzar molts electors progressistes que per vells encara estan més desenganyats, al marge del garbuix ideològic i estratègic que aquesta organització representa.

Amb tot plegat, els dubtes persisteixen entre el “vot útil amb la pinsa al nas”, entre passar la responsabilitat a les noves generacions o entre el vot de càstig general que representa una papereta en blanc.

Si algú em vol ajudar… estic obert, com sempre, a escoltar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!