Xavier Capdevila, en bloc

El Fitz Roy tiene 3.405 metros y es uno de los cerros más imponentes de los Andes y del Parque Nacional de los Glaciares. No llegamos a la cima, pero caminamos más de 9 horas para aproximarnos a la base de su espectacular glaciar, hasta la laguna de Los Tres. La ascensión fue dura pero muy divertida sobretodo por la compañía; Adam és un británico del norte de Inglaterra que rompe con los tópicos del inglés antipático y en cambio sí que cultiva el mejor de los humores ingleses (será porque nacio en Gibraltar), Paty es una mejicana charlatana y vivaracha de Santa Cruz que quiere ser (o no !) periodista y está en Bs As de intercambio estudiantil; cuando la encontramos no se creía que alguien la animaría a subir hasta los pies del Fitz Roy. Niko es un aleman medio griego que habla un español envidiable i que se pasea por sudamericana durante unos… seis meses (toma ya!); le acompaña Jan otro alemán de Munic que no habla mucho argentino pero se rie de todo; ellos no subieron al Fitz con nosotros pero compartimos bifes i cervezas. A la hora de cenar se añadieron una pareja de holandesa e indonesio. Y tomamos unas empanadas en la confitería “La Senyera”, un garito de un catalán que tiene una foto de la primera torre de nou amb folre i manilles de los Minyons de Terrassa. Si esto es la globalización, me apunto a ella para siempre.

El Chalten es un poblet encantador que va crear-se al 1985 per una pugna fronterera dels argentins i els xilens. És una mena de gran refugi de muntanya, però obert al turisme menys motxil·lero, amb infinitat d’albergs, hostals, baretos, restaurants i botiguetes totes molt “repiolas”, con buena onda. És la base per a grans travesses, escalades i excursions a través d’una de les zones més apassionants dels Andes. Els trekkings més populars són els del Fitz Roy que té diverses etapes i la del Cerro Torre, totes dues amb unes vistes espectaculars d’aquests cims majestuosos, pelats, rocosos i amb unes glaceres de tipus Perito Moreno que van a parar a uns llacs d’aigües blau turquesa i blanquinoses (leche glaciar, en diuen). La pujada del primer dia, al Fitz, va durar més de 4 hores i la baixada … doncs el mateix. El segon dia però, amb los “chamorros” fets caldo no ens vem acollonir i vàrem emprendre el Cerro Torre, fins a la Laguna Torre, total 6 hores més… i no vem pujar més amunt perquè la Paty havia d’agafar l’autobús per tornar a El Calafate i agafar un avió a Bs As, on es trobarà amb l’Adam d’aquí uns ides… Al Fitz Roy els indis teuelches li deien “la montaña humeante” perquè al seu cim sempre hi ha núvols i es pensaven que era un volcà, però aquests dos dies (sobretot el segon) el vent patagònic, més suau i amable que de costum, ha estat generós amb nosaltres i ens l’ha deixat veure els cims amb tota la seva majestuositat.

Amb l’Adam ens vem conèixer dissabte, dia 15, a l’excursio a las Torres del Paine, un altre parc natural força impressionant amb uns rius i uns llacs d’un blau turquesa brutal. Las Torres són a Xile i l’excursió és tota una epopeia pels tràmits fronterers que s’han de fer en un pas de muntanya que sembla de l’oeste americà (de fet ho és de l’oest americà) però de no sé quina pel·licula de no sé quin segle. Després de la frontera hi ha un garito on has de canviar pesos xilens (els amos són cosins de l’Andrés) exclusivament per pagar l’entrada del Parc Nacional! Al·lucinant!

L’excursió va ser divertida i còmoda. Sempre a dalt l’autocar i parant a fer fotos panoràmiques i a jalar un bocata en un llac. I vem anar xerrant i fent-nos amics amb l’Alan, el Nikolàs, el Jan (Ian) i el Vicenç, un català d’Arbúcies que deia que ell el que volia era caminar i no fer “city tour” per la muntanya. Més o menys 1.000 kilòmetres (anar i tornar)  i més de 12 hores de viatge.

Intentaré penjar unes fotos per il·lustrar la cosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!