Lluitar, crear, construir!

I com no tinc fotos de l’acte, em fa il·lusió deixar-vos l’article que
Vicent Alonso (escriptor i professor de la Universitat de València) publicà el mateix dijous al Quadern d’El País:

(A l’interior de l’apunt trobareu l’article en format text)

_{“A MANERA DE TASCÓ}
Vint-i-dos contes
_{Vicent Alonso}

Hem d’arribar a les darreres pàgines del llibre per a veure’ns retratats sense miraments. És el moment en què Xavi Sarrià, que s’ha estrenat com a escriptor de contes amb aquest Històries del Paradís (Bromera, 2008), decideix situar el narrador protagonista del conte “TV”, que tanca el volum, davant de la tele pròpia, “la tele del lloc on vius”, és a dir, de Canal 9, per fer-ne un resum que sembla només un tast de la gran misèria que s’hi endevina. Certament, tampoc no calen grans paraules per a denunciar el conegut discurs de “l’aigua per ací”, “catalans per allà”, “inauguracions per l’altre costat” i “aquelles tertúlies nocturnes on apareix el millor de cada casa de la fauna ibèrica amb il·lustr es personatges i ultres de la pàtria casposa debatent sobre els grans temes actuals”. Dic que es tracta només d’un tast, perquè ací, Sarrià com qualsevol altre patidor de la cadena autonòmica, podria estendre’s sense laconismes preconcebuts. L’assumpte dóna per a molt. Pensem si no en aquestes mateixes tertúlies casposes que denúncia Sarrià visitades de tant en tant per algun dels nostres il·lustres i ja tenim una polèmica assegurada sobre l’actitud que un ha de prendre davant de les circumstàncies del destí democràtic.

Però Sarrià, per fortuna, no ha fet del panorama més proper la matèria única de la seua incursió literària. Sembla fins i tot que ha volgut desmarcar-se’n sense subterfugis. Si llegim, l’un darrere de l’altre, els contes del llibre —l’ordre, sovint menyspreat, que tant preocupava el mestre Calders—, sentim que hem estat convidats a un vol ecumènic, de problemes comuns, però que s’esdevenen arreu d’un món que els mitjans —les teles que el protagonista del darrer dels contes, cansat, mig malalt i amb mal de cap, empra per a llevar-se de damunt el desfici que l’aclapara— han convertit en el pa i la sal dels humans. La literatura amb què Sarrià s’estrena té la doble condició de denúncia i de denúncia global. Una literatura compromesa amb el retrat, trist i dolorós, de comportaments que no ens deixen, als humans, gaire ufanosos de la nostra condició.

I no tant perquè hi haja personatges capaços d’accions fora de la norma com pel fet que accions tals siguen possibles. Al capdavall, la societat que vivim ha produït monstres com ara el que —dubte si que haja nascut a Hèlsinki, i no a Bellreguard o a Cinctorres, s’ha d’atribuir a més raons que a l’atzar—, amb un fusell a la mà, decideix eliminar la senyoreta Mälkki i altres companys d’institut. I, amb més fortuna encara, Sarrià ha sabut estrenar-se amb contes —vint-i-dos per a ser exactes i per a deixar constància d’un nombre feliç en la història de la narrativa breu catalana— que trenquen les cadenes d’un llenguatge al servei exclusiu de la reivindicació i que aspiren a guanyar en eficàcia gràcies a les maneres de la literatura. No cal tampoc descobrir ara els ets i els uts del laboratori del jove escriptor, però paga la pena advertir que no és fàcil trobar-hi elements desaprofitats. Com si haguera aprés la lliçó que un bon contista no pot permetre’s pirotècnies sumptuoses i estèrils. Per això, si el títol del conjunt fa de la ironia un esplèndid motor de suggeriments, els dels contes són un exercici modèlic de concentració significativa i una insistència més en el fet que les anècdotes a què s’hi al·ludeix són, en substància, aliment de l’ànima humana, dels seus sentiments. I és bo recordar que els procediments tenen sovint una gravetat superior a la que aparenten. D’exemples, n’hi ha a bondó al llarg del llibre. Els títols, sí, però també la citació inicial que serveix per a cloure la totalitat amb una invitació a traure conseqüències finals, o les resolucions dels contes, que han fugit d’esquemes repetitius i dessucats, que sempre juguen en contra de la sorpresa que pretenien. I, sobretot, la manera amb què Sarrià supera una dependència excessiva del que retrata. És la seua virtut més important: portar el conte en una direcció que, en lloc de sotmetre’s a la realitat, aprofita la literatura per a transgredir-la. No debades el protagonista de “TV” transmigra a la mateixa velocitat del zàping que practica, i transforma en milers de punts lumínics, fins als jos dels protagonistes televisius.“

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!