8 d'abril de 2008
0 comentaris

Postals veneçolanes (2): Caracas

Caracas és ha estat per a mi una experiència entre titànica i surrealista. Una ciutat caòtica i plena de vida on hi viuen oficialment quatre milions de persones i extraoficialment més de sis. De fet no se sap. Els cens oficial no existeix. Les masses de població flueixen entre les centenars de milers d’infravivendes que pengen a les barriades que encerclen la ciutat. Enmig, un districte central depauperat i atrapat pel transit constant i el seu soroll i la seua continació i on s’alcen vells gratacels alguns a mig construir com a símbol permanent de l’eterna promesa dels qui ho prometien tot mentre saquejaven l’esperança en forma de petroli.

Una ciutat partida, dividida en altres grans subciutats que ací es diuen Municipis i que viuen tant d’esquenes les unes de les altres que fins i tot formen part d’Estats diferents. A l’oest, a l’estat anomenat Distrito Capital, un únic i immens municipi anomenat Libertador que integra el casc antic i una llarga llista de parròquies històricament combatives i abandonades: La Pastora, La Vega, 23 de Enero, San Juan, El Valle… A l’est, quatre municipis que formen part de l’Estat de Miranda i que escenifiquen l’abisme social on sobreviu el país: Chacao, Baruta o el Hatillo amb els seus edificis, xalets i clubs privats plens de càmeres i tanques electrificades; i l’històric i pobre municipi colonial de Sucre, amb parroquies tan extenses com ara Petare on s’hi encabeixen un milió d’ànimes.

Ja veieu. Una ciutat de ciutats. Un món de mons separats per la trista ferida de l’apartheid social heretada de les èpoques colonials que han marcat la història d’aquesta terra. Llegisc en el llibre del company alemany Raül Zelik que viatjar per Caracas és com viatjar pel món. En un moment pots passar d’Àfrica a Suïssa. Dels carrers de fang i cases de cartró a les mansions de ‘culebrón’ i les operacions de pit. Una distància massa llarga per a recórrer-la en unes poques parades de metro.

Tot això és el que ha estat Caracas per a mi. El que he pogut veure. El que m’ha permès veure. En els seus ènergics i sorollosos dies. En les seues solitàries i perilloses nits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!