Lluitar, crear, construir!

Aquesta setmana he tingut la gran sort de passar uns dies a les Illes
Pitiüses. I dic gran sort perquè tots els que hi hem anat ens adonem de
la riquesa i diversitat que amaguen aquests paradisos mediterranis.
També però, de la seua extrema fragilitat cultural, lingüística i
natural.

Avui en dia Eivissa és un dels indrets dels Països
Catalans on la llengua està més amenaçada. M’explicava el meu amic
Jordi Vinyes que es calcula que de cada 40 alumnes de secundària només un parla el
català com a llengua materna. Aquest un però, no usa la llengua ni per
a parlar amb el professor de català. L’autoodi, la vergonya pròpia, és
un fet normal en les cultures minoritzades d’arreu del món. A Eivissa,
com a la resta del país, si els joves de l’illa no compten amb
referents culturals i socials propis, amb un entorn que els ajude a
veure com n’és d’important estimar-se a si mateix, estarem perduts.

Encara bo que hi ha gent com l’Associació Vuit d’Agost que
treballa per enfrontar-se al drama. Ells acaben de celebrar aquesta
festivitat amb la participació d’un dels seus projectes més
il·lusionants: Es Mals Esperits – Dimonis d’Eivissa. Una colla que ha ajuntat a joves compromesos de l’illa per primera vegada en molts anys, tots units sota el mateix foc.

A Formentera, en canvi la situació és millor però no molt més. Com
sabeu Formentera és una illa poblada per uns 7.000 habitants.
Tot i aquest xicotet nombre d’habitants i l’orgull històric dels
formenterencs cap a la seua cultura, em comenten alumnes de l’escola de
l’illa que cada vegada són menys els qui parlen la seua llengua a
classe. El terme ‘payés’ cada vegada s’utilitza més i la
‘universalitat’ que ven la tv, la ràdio i la moda global en forma de
cultures juvenils despersonalitzades està calant amb força.

Sort en tenim de la gent que un bon dia va fer possible la Comissió de Festes de Sant Maria.
Ells han estat capaços d’implicar any rere any, les noves fornades de
formenterencs cap al respecte, la diversitat i l’autoestima. Amb ells
vam poder compartir uns dies de festa a la plaça de Sant Francesc i un
dinar a la platja de Migjorn. Tots ells són molt joves, com els seus
amics eivissencs, però comparteixen la responsabilitat d’un relleu que
els pertoca. Ells per tant, són el nostre orgull. L’orgull de les
Pitiüses i l’orgull dels qui estimem la nostra manera d’existir al món.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!