Lluitar, crear, construir!

Sempre m’han preguntat el perquè de la meua passió
pel món de la música. I no he sabut mai què respondre. La veritat és
que la meua no és una passió per la música pròpiament dita, sinó per
tot el que aquesta em permet expressar amb la seua mescla de paraules i
acords. Aquesta combinació és la que m’ha enganxat des de menut perquè,
no ens enganyem, la meua sempre ha estat una generació més atreta pels
reclams audiovisuals que pels de la lletra impresa. Aquest fet, però,
l’hauríem d’aprofitar com un avantatge. Perquè si som capaços
d’utilitzar el poder d’atracció que exerceix la cultura audiovisual, i
la musical en concret, entre els nostres joves per a incentivar el seu
interés pel fantàstic món dels llibres, serem capaços de garantir el
present i el futur de tot plegat.

Vaig
començar a escriure quan encara no alçava un metre de terra. Crec que
va ser algun conte que em van encarregar a classe o alguna redacció
d’aquelles que escrivíem sense saber com ni per què. La veritat és que
m’agradava molt escriure i ho feia sovint d’amagat a casa per tal de
desfogar totes les meues emocions i frustracions d’adolescent. Però la
cosa no va anar més enllà. Supose que aquella prematura vocació
literària es va quedar estancada per la irrupció d’una força molt més
potent que va aclaparar les meues orelles: la música. La música es va
apoderar de mi com un tsunami quan només tenia 12 anys i encara no m’ha
deixat.

Aquella passió em va portar un
bon dia a agafar una vella guitarra que corria per casa. Me la vaig
mirar encuriosit i em vaig atrevir a posar els dits sobre les cordes
fins que vaig aconseguir fer sonar un acord. Després en vaig fer sonar
un altre i una altre fins que vaig enllestir una cançó. Però no estava
completa: hi faltava la lletra. Així que em vaig tancar a l’habitació
de casa i vaig escriure versos i més versos fins que vaig completar una
estrofa i aquesta va donar pas a una tornada senzilla però potent.

Aquella
primera cançó no era gran cosa, però per a mi va ser tota una
revelació: podia crear! Com veieu, tots aquells experiments a
l’habitació de casa em van obrir una porta fins aleshores del tot
desconeguda per a mi: la de la creació. Creació musical, sí, però també
literària. Perquè, no ho oblidem, tota la música cantada és plena
d’aquest univers paral·lel que anomenem literatura.

Amb
tot això, el que vull dir és que per a mi, com per a milers de joves
d’aquest país, la música ha estat un estímul artístic insubstituïble.
Sobretot gràcies a les seues lletres i a l’existència de músics que les
han usades per a explicar-nos el món en la nostra llengua. I ha estat
aquest estímul el que ha incentivat que jo ara reprenga la meua
prematura vocació per la literatura pròpiament dita. No vull dir que
l’haguera oblidada, sinó que, senzillament, aquesta havia canviat el
seu embolcall per la inqüestionable atracció que –només cal fer una
ullada als instituts o a les habitacions dels nostres fills o germans
menuts per a comprovar-ho– exerceix la música d’avui dia entre els més
joves.

L’esperança, la compartisc amb vosaltres:
que tot aquest jovent compartisca l’MP3 amb la lletra impresa i contribuïsca
a augmentar el nombre de lectors que necessiten ara, més que mai, els
nostres llibres. Però això només serà possible si ens acostem als
llenguatges que cada dia ells mateixos creen i reinventen. Només així,
oferint les eines i esperant els fruits, farem que s’equilibre la
balança de les seues, i les nostres, inquietuds. Aquest és el poder que
aquella primera cançó em va descobrir. Aquest és el futur que hem
d’assolir entre tots.

[Publicat a L’Illa, Revista de Lletres. Abril 2008]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!