"Microentrevistes de Nadal" és una experiència que pretenia esbrinar allò que saben i pensen els i les alumnes del CEIP Covalta d'Albaida (València) sobre la festa de Nadal. El dia 9 de desembre convertírem la sala de mestres de l'escola en un plató improvisat i, seguint l'estructura de Juego de Niños -un programa de televisió dels anys 80-, entrevistàrem tot l'alumnat del centre per parelles -160 alumnes d'entre 3 i 12 anys-. Les preguntes tenien un caràcter marcadament nadalenc per bé que també elaboràrem dues preguntes actuals i en clau d'humor per fer riure tothom. El rodatge fou extenuant i s'allargà durant tot el dia. Un cop realitzàrem les entrevistes però, mancava la gran feinada: la tria, l'edició i el muntatge del vídeo. Òbviament, el document final només és un recull de les seqüències més divertides i curioses que enregistràrem. Malauradament no era possible d’incloure tot l’alumnat ja que el document s’hagués allargat en excés. El vídeo fou projectat durant el Festival de Nadal de la nostra escola i va ser una cloenda d'allò més entranyable. Una vegada més, l'enorme treball va pagar la pena perquè només de veure els somriures i les cares d'emoció de tots i totes (alumnes i exalumnes, pares i mares, iaios i iaies...) ens vam sentir d'allò més complaguts i satisfets. I parle en plural perquè aquest projecte fou possible gràcies a la col•laboració de tots els mestres i les mestres i l'impagable suport tècnic i paciència d'Antoni Rodríguez -pare de l'escola-. Sense la seua ajuda haguès estat impossible de dur a terme aquesta experiència.
Després d'un llarg mes d'intents infructuosos, finalment hem aconseguit de penjar el vídeo a Internet. Volíem compartir aquest divertit projecte amb la resta del món i brindar tots i totes les persones que fan la nostra escola l'oportunitat de tornar-lo a veure amb més tranquil•litat ja que, durant el Festival, l'embolic de gent i la cridòria que hi havia al Saló d'Actes no ens va permetre de gaudir-lo plenament: de segur que molta gent es va perdre detalls, gestos i comentaris d'allò més divertits. Jo -que l'he vist un munt de vegades- no puc evitar de riure i emocionar-me cada vegada que escolte les veuetes dels i les menudes o les peculiars respostes dels més grans. És, no cap dubte, un document entranyable i únic, amb uns protagonistes únics: els xiquets i les xiquetes de l'escola Covalta; la nostra raó de ser.
Amb independència de les conseqüències que s’hi deriven, la de dissabte fou una jornada històrica al País Valencià: no és tots els dies que 150.000 persones surten al carrer per mostrar el seu rebuig frontal envers el despropòsit polític, econòmic i educatiu en el qual, el PP, ens està summergint a tots. Una manifestació no resoldrà absolutament res. Tanmateix, l’èxit aclaparador de la convocatòria és un símptoma inequívoc de que la gent comença a reaccionar. I això, en un País com el nostre, no és poca cosa. La situació és tant preocupant i precària que la societat valenciana, finalment, comença a despertar de la letàrgia en la qual ha viscut al llarg d’estos 17 anys de govern PPopular. De sobte, ens hem adonat que estem completament arruïnats i que no tenim armes per defensar-nos: ni un teixit industrial potent, ni sistema financer propi, ni capacitat productiva, ni consum intern, ni sistema educatiu de qualitat, ni governants capacitats, ni diners estalviats, ni institucions solvents, ni I+D... Ni res de res que ens siga útil per fer front a la crisi. Això sí: tenim el record gloriòs de la Copa Amèrica i la visita del Papa; tenim el circuit urbà de Fórmula 1; tenim un Pont de les Flors que ens costa, cada anys, 500.000 euros; tenim –més ben dit, teníem!– un mític parc d’atraccions que hem hagut de malvendre per les pèrdues que generava; tenim un aeroport amb escultura milionària i sense avions; tenim una Ciutat de la Llum a les fosques; tenim la costa repleta d’urbanitzacions deshabitades i tantes altres coses que ens havien de fer líders i rics. En els fons, per una vegada, Francisco Camps, González Pons i la resta d’artífexs de la nostra situació de fallida absoluta, no ens enganyaven: tenien raó! Ells s’han fet rics i nosaltres som líders. Líders en endeutament (més de 20.500 milions d’euros), líders en atur (22%), líders en fracàs escolar (més d’un 39%) i líders indiscutibles en corrupció (per a què donar dades...).
I ara, després d’haver-se fumat els nostres diners en grans esdeveniments, vestits i corrupteles diverses, encara tenen la barra de demanar als mestres i a la resta de treballadors públics que fem un esforç i siguem solidaris. No tenen vergonya ni la coneixen. Aquest atac indiscriminat i sense precedents que el govern central i la Generalitat Valenciana estan perpetrant en contra dels serveis públics ens obliga a reaccionar d'una manera contundent per defensar els nostres drets legítims, com a treballadors i com a ciutadans. No és -només- una qüestió de sou; és una qüestió de dignitat. Nosaltres hem complit sobradament amb les nostres responsabilitats laborals i econòmiques i no estem disposats a pagar la poca-vergonya dels banquers i el cinisme dels polítics, autèntics responsables d'aquesta crisi. No som els treballadors i les treballadores qui hem generat la crisi i, per tant, no serem nosaltres qui pagarem el forat multimilionari que ha generat l'especulació financera i la corrupció política.
Açò no ha fet més que començar. La manifestació de dissabte no ha estat més que el preludi; el primer acte d’una mobilització que anirà creixent cada dia que passa. Organitzarem el nostre propi “gran esdeveniment”; una revolta pacífica i silenciosa que s’anirà estenent per tota la nostra geografia. I, més prompte que tard, els farem caure. Temps al temps.
Segons el calendari maia "del compte llarg", la data 13 baktun, zero katun, zero uinal, zero kin -que equival al dia 21 de desembre de 2012- esdevindrà la fi del Món tal i com nosaltres el coneixem. Sembla que es tracta d'un càlcul antiquíssim, de fa més de 5000 anys, que assenyala un canvi d'era o de cicle, no necessàriament dramàtic o apocalíptic. L'anècdota -més enllà de creure-hi o no- és indiscutiblement divertida i curiosa. Llàstima que aquesta efemèride haja estat aprofitada per incomptables combregacions i sectes evangèliques per vaticinar -una vegada més- l'enèssima fi dels nostres dies. Quin descrèdit per als maies i la seua cultura ancestral... De nou, la infalible i vella amenaça de l'apocalipsi: la por com a mecanisme de control humà. I si abans ja funcionava, Hollywood ha convertit aquesta antiga doctrina en una estratègia geopolítica global, d'incidència incalculable. Pel·lícules i debilitats humanes a banda però, allò que sempre m'ha semblat admirable és la capacitat que tenen aquestes comunitats neocristianes de renovar-se i no perdre el crèdit davant dels seus devots seguidors. Una darrere l'altra, van errant les prediccions i, tanmateix, el nombre de feligressos convençuts no para de créixer i les esglésies es van multiplicant, amb noms cada vegada més divertits: Església de la Bíblia Oberta Nova Vida, Església Evangèlica Caminando Bajo la Luz de Cristo, Centro Evangélico Fortaleza de Sión, Corporación Evangelista Nacidos Para Triunfar, Iglesia de Dios de la Profecía Central... Erren prediccions que farien riure a un xiquet d'Infantil i tenen noms que, de ridículs com són, durien a la fallida qualsevol empresa. I, malgrat tot, el seu discurs qualla i s'escampa arreu del planeta. Això sí que és un miracle evangèlic...
La insignificància de l'ésser envers la magnitud del món i, encara més, de l'Univers, pot explicar la insondable por humana cap al misteri de l'existència i de la mort. Tanmateix, aquest fet per sí sol no és negatiu; ans al contrari: la mort ha estat sempre una font de reflexió, saber i coneixement humà. Són les religions majoritàries les qui han pervertit la por a morir, tot manipulant-la amb una mestria maquiavèl·lica i utilitzant el seu poder de subversió per treure'n profit i controlar les societats al seu gust. No mai han tractat d'explicar o d'educar en la raó o el sentiment; l'amenaça i la violència -física i moral- han estat sempre l'essència de les religions; els seus implacables mètodes per transmetre la fe i la paraula de Déu. I pobre d'aquell que no hi combreguès... Però clar, no tot anava a ser negre: l'extorsió moral i vital que promou una existència sacrificada i sense pecat -què no és "pecat" per a la religió cristiana?-, té un premi de valor suprem: la vida eterna. Això sí: et serà atorgat després de la mort; sense cap garantia plausible ni dret a devolució. És com passar-se tota la vida treballant amb un contracte-promesa basat en unes escriptures molt antigues: cobraràs una milionada...però en l'altra vida. Qui seria tant incrèdul d'acceptar una proposta tant absurda? Laboralment parlant, ningú. Ara bé, sembla que existencialment parlant, hi ha moltes persones disposades a fer-ho. Hi tenen tot el dret...
El món s'acabarà aproximadament d'ací 5000 milions d'anys: l'hidrogen del nucli solar s'esgotarà, tot generant un col·lapse còsmic que convertirà el nostre estimat Sol en una gegant roja; una monstruosa estrella el diàmetre de la qual arribarà fins a l'òrbita terrestre. Game over! Òbviament, cabria la possibilitat que el món acabès abans; igualment ingenu és confirmar aquesta hipòtesi com negar-la. Allò que tinc ben clar és que ni els maies ni, per descomptat, els evangèlics il·luminats, en saben res -encara menys la data- d'una hipotètica fi del món prematura. I en cas que tingueren la xamba d'encertar-la, què en treurien de tot plegat? És que, arribat el moment de l'ocàs, estaran millor preparats que jo? Sí? Per què? Per saber-se la Bíblia de memòria i del dret i del revés? Pse! Jo puc recitar d'una tirada i fent el pi tots els còmics d'Astèrix i Obèlix! Siguem honestos: l'únic entrenament eficaç contra la fi del món és respectar tothom, lluitar per allò que desitges i estimar i gaudir de la gent, la natura i el cos; és a dir, fer exactament el contrari d'allò que promulguen les religions. Ho diu ben clar un frase cèlebre que faríem bé de recordar tots els dies: "Qui tem la mort o -en el cas que ens ocupa- la fi del món, és perquè no ha viscut". Però que cadascú faça el que li vinga de gust, sempre i quan deixe tranquils als demés. I si, malgrat tot, algú no pot dormir pel neguit de pensar que el món, efectivament, està a punt d'ensorrar-se, que faça cas d'un aforisme de Joan Fuster. És, indiscutiblement, la frase apocalíptica més clarivident, divertida i assenyada que he escoltat mai:
Un dia el món s'acabarà i la cosa no tindrà la menor importància.
No m'agrada escriure sobre coses evidents. Sempre m'ha semblat ridícul i banal divagar sobre temes o qüestions que, es miren per on es miren, no permeten cap filigrana argumental: la discussió és sempre inòqua; un soliloqui absolutament eixut d'interès. Aquesta mena d'escrits només serveixen per desfogar-se. I això és, bàsicament, allò que pretenen aquestes paraules perquè l'espectacle "democràtic" que ens està oferint el PP, fins i tot abans de començar a governar, condueix el meu esperit cap a l'insult, la indignació i el menyspreu. El tema, d'evident com és, no dóna per a més. Tractaré d'evitar però, les paraules ofensives i les barbaritats que m'agradaria dir i que els protagonistes bé mereixen: l'improperi exacervat mai no és un bon recurs literari.
El PP, fent ús del seu poder absolut, ha impedit que Amaiur puga formar grup parlamentari propi al Congrès espanyol malgrat els 7 diputats que va aconseguir les passades eleccions. L'argument que esgrimeixen els dirigents del PP per evitar que l'esquerra abertzale tinga grup parlamentari propi és que Amaiur no ha assolit el 15% dels vots a totes les circumscripcions on es presentava -les tres províncies basques i Navarra-. Aquesta dada és -no cal dir-ho-, tècnicament certa: a Euskadi superaren amb escreix el 15% dels vots a Bizcaia, Guipuzcoa i Araba però a Navarra no; és quedaren a 14 dècimes (14,86%). Així doncs, l'aplicació estricta del reglament no permet Amaiur de tenir grup parlamentari propi. Tanmateix, aquesta decisió és d'una incoherència fora d'escala i, sobretot, és un greuge comparatiu de magnitud desconeguda. Hi ha dos precedents idèntics -ERC en 2004 i PNB en 1986- en els quals es va acceptar la creació del grup parlamentari propi malgrat que cap de les dues formacions no complien el requisit del 15%. Per si fora poc, el PP sí que ha acceptat la formació del grup parlamentari propi del partit filofeixista i espanyolista UPyD, malgrat que no arribà al 5% dels vots de tot l'Estat espanyol, requisit que exigeix el reglament -es van quedar bastant més lluny que Amaiur, 4'69%). Al llarg de les diferents legislatures de la jove però ja ben podrida democràcia espanyola, el reglament sobre la creació de grups parlamentaris ha estat aplicat d'una manera molt flexible fins al punt que no mai abans s'havia denegat la formació d'un grup parlamentari quan el percentatge de vots que hi mancaven era irrisori. De fet, pràcticament en totes les legislatures -és el cas actual d'UPyD- s'ha permés una argúcia política que permetia vorejar el reglament: el "prèstec" temporal de diputats d'altres partits. Però, clar, el cas d'Amaiur és diferent... Això mateix diu la impresentable Rosa Díez, presidenta d'UPyD, formació que sense complir el reglament podrà gaudir de grup parlamentari propi. Són esta mena de discussions a les quals em referia al principi de l'escrit: la "cosa" està tant clara que fa mandra d'escriure-ho. És evident: Amaiur no té grup parlamentari propi perquè és un partit basc i independentista. La resta d'arguments no fan més que evidenciar hipocresia i prepotència. Tot plegat, una declaració d'intencions, una petita mostra del tarannà despòtic i prepotent del partit que governarà l'Estat espanyol durant els propers quatre anys.
Tanmateix, Rosa Díez encara ha anat més lluny que el PP; no en té prou amb la injustícia -i, fins i tot, il·legalitat- que s'ha comès amb Amaiur. El seu ultranacionalisme espanyol que tant bé li està funcionant l'ha portat a presentar una iniciativa per a que el Congrès espanyol impulse un debat i una posterior votació amb l'objectiu d'il·legalitzar Amaiur, que compleix escrupulosament tots els requisits que demana la Llei de Partits i que obtingué el vist-i-plau de la Junta Electoral Espanyola per presentar-se a les eleccions del 20-N. Increïble... Volen il·legalitzar una formació plenament legal que, a més a més, ha estat la més votada d'Euskadi! La més votada! Veure per creure. La senyora Díez no té vergonya ni la coneix. Allò més greu és que els del PP -ja ho han demostrat moltes vegades- tampoc. I encara tenen la barra d'autodenominar-se "los demócratas"... Podrien, si més no, fer-li un favor a la paraula "demócrata" i demanar a la Real Academia Española de la Lengua que modifiqués aquesta entrada per ampliar-ne el seu camp semàntic i associar-la a d'altres conceptes, com ara "déspota", "prepotente" o "fascista". Així, com a mínim, usarien la paraula amb correcció i evitarien el seu galopant descrèdit.
Els resultats de les eleccions legislatives del 20-N han generat, com era d’esperar, un intens debat al voltant de la llei electoral i la necessitat imperiosa de reformar-la. Tanmateix, tothom vol portar l’aigua al seu molí i, mentres uns reclamen una relació de vots i escons més proporcional, altres demanen un millor repartiment territorial dels diputats. Òbviament, als dos partits majoritaris ja els està bé la llei actual perquè, no cal dir-ho, beneficia el bipartidisme més flagarant. Tot amb tot, és probable que la solució es trobe a mig camí de les dues propostes de reforma: elaborar una norma electoral que, sense oblidar les circumscripcions territorials, no menystinguès la quantitat de vots totals de les formacions. Malgrat tot, vista la nul·la predisposició dels dos partits hegemònics, la hipotètica reforma no és més que una il·lusió, un miratge democràtic.
Des del meu punt de vista però, tots els sistemes democràtics –no nomès l’espanyol– tenen un element estructural molt més greu que el tractament estadístic dels vots; és, d’alguna manera, el pecat original de la democràcia: les majories absolutes. Des d’un punt de vista estrictament objectiu, una majoria absoluta és l’antònim perfecte de la democràcia. I no ho dic jo; ho diu el diccionari. Democràcia:“Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. És a dir, democràcia és consens, és arribar a acords, és negociar i cedir; és participar igualitàriament en la presa de decisions importants... I quina necessitat té un partit amb majoria absoluta de consens, d’acord, d’igualtat, de negociar, de cedir...? És evident: no cap. Poder absolut significa democràcia mínima. És per això que un sistema electoral plenament democràtic hauria d’incloure un mecanisme que evitès les majories absolutes, per molt que una força política acaparès més de la meitat dels vots o escons en unes eleccions. El partit en qüestió és podria acostar molt a la majoria però no mai podria assolir-la: necessitaria sempre el suport d’un altre partit. Seria un bon antídotcontra l’absolutisme democràtic i una manera de forçar les diferents forces polítiques a cercar acords i consensuar propostes, essència de la democràcia real. Allò més greu però, es que si algun estat modern introduís aquesta clàusula al seu sistema electoral, poc tardarien els partits polítics en crear les seues formacions “satèl·lit” per fer-se, igualment, amb el poder absolut. Ja ho va dir el filòsof anglès Thomas Hobbes: “L’home és un llop per a l’home”.
El descrèdit de la democràcia, cristalitzat en el massiu moviment 15-M, és fruit, entre d’altres coses, de pensar que aquesta paraula no és més que un sinònim de votació. És una reducció conceptual molt nociva i perjudicial per a la salut de les societats. A l’Estat espanyol, després de més de trenta anys de sistema democràtic, ningú no s’ha preocupat d’explicar què significa realment la paraula democràcia. A l’empresa, a l’associació de veïns, als equips de futbol, als sindicats o, fins i tot, al sí de les famílies... A tot arreu s’ha reduït la idea democràtica a una mera acció: votar. Hi ha un problema? Hem de decidir alguna cosa? Hem de resoldre un conflicte? Votem. Malauradament, aquesta reducció conceptual també afecta al món escolar i d’una manera especialment intensa: totes les decisions que poden prendre els i les alumnes pel que fa al funcionament de la classe es fan per votació. Per a ells i elles, com per a la gran majoria de la societat, la democràcia és votar. Aparentment, és un procediment igualitari i just però no fa més que anul·lar un dels principis més essencials de l’escola i l’educació: ensenyar i aprendre a dialogar i a posar-se d’acord. I això mateix aconseguiren els alumnes de 4t de la meua escola el dilluns 21 de novembre durant una espècie de joc “electoral” que els vaig proposar; una petita al·legoria de la política. La classe havia d’organitzar un viatge. Vaig proposar dos destinacions: Barcelona i París. Els vaig dir que havien de prendre una decisió. De seguida els i les alumnes es van posicionar i van optar per fer una votació. Hi vaig estar d’acord però, per assegurar un resultat útil, vaig “intervenir” la votació i vaig dir a cadascú quina ciutat havia de votar. El resultat final de la votació fou: Barcelona, 11 vots; París, 10. Els que havien votat Barcelona estaven contents i els que havien votat París, no gens. Als de Barcelona, els vaig fer veure que, per molta majoria que tingueren, no era una bona idea fer un viatge per passar-ho bé amb mitja classe disgustada. És en aquest moment que vaig tractar de fer entendre els i les xiquetes de 4t que les votacions no són mai una bona solució; que votar s’ha de fer com a últim recurs, quan ja s’han exhaurit totes les possibilitats de diàleg i consens. I quan els vaig preguntar per una possible solució en el conflicte del viatge, Lirios ens va donar una lliçó a tots i totes: “I per què no anem a un altre lloc que ens agrade a tots?”. “Això és fer política”, els vaig dir complagut i emocionat.
Didac |
divendres, 18 de novembre de 2011 | 00:40h
El sistema electoral de les democràcies occidentals és, probablement, un dels invents més hipòcrites que s’haja inventat mai. Tot allò que envolta unes eleccions fa un ferum a farsa absolutament insuportable. Veure un polític fent campanya és un espectacle grotesc: el somriure postís, la simpatia entrenada, les paraules de manual... I allò més greu és que tots copien eixe format prefabricat. És certament patètic el circ que despleguen els partits polítics i els mitjans de comunicació durant les setmanes que dura la campanya electoral. I no menys patètica és la gent que escolta i creu les pallassades clòniques que, dia sí dia també, diuen els aspirants a diputat. Malgrat tot però, malgrat la nefasta opinió que tinc del sistema electoral i dels partits polítics, des que tinc dret a votar, ho he fet sempre. No és incongruent: les formes electorals són mimètiques; el fons –la política real–, en alguns casos, no.
El 20 de novembre donaré el meu suport a Coalició Compromís. Seria excessiu dir que votaré convençut: no és pot estar convençut d'un sistema com aquest. De fet, votaré amb el nas tapat. Malgrat tot, votaré esperançat i amb una mínima il·lusió. Més enllà del candidat que es presenta –jo haguès preferit Diego Gómez, l’expresident d’Escola Valenciana–, el 20-N votaré un projecte valent i sense ambigüitats, que aposta decididament per fer polítiques d’esquerra i pel País Valencià. El treball a les Corts i als incomptables Ajuntaments així ho confirmen. Seria ingenu però, pensar que un o dos diputats puguen “decidir” alguna cosa a Madrid. No ens enganyem: des d’un punt de vista del Congrès espanyol, la cosa té ben poca trascendència. Tanmateix, aconseguir un o dos diputats a Madrid és molt important per continuar creixent al País Valencià i demostrar que, d’una vegada per totes, el valencianisme polític i d’esquerres ha despertat de la seua letàrgia crònica. Finalment, tot el treball de tants anys de resistència cívica han trobat un vehicle polític vàlid per lluitar a les Corts. L’èxit de Compromís és, precisament, parlar clar i defensar sense embuts allò que tants de nosaltres hem defensat des de diferents associacions: Acció Cultural del País Valencià, Salvem el Cabanyal, Xúquer Viu, Salvem el Botànic... L’èxit de Compromís rau en haver apostat per persones com Mònica Oltra, d’un coratge i d’una credibilitat a prova de bombes. “Som com tu” diu l’eslógan de Coalició Compromís. Clar, honest i contundent. Hi estic d’acord: Mònica, Ribó, Baldoví, Aitana... són gent com nosaltres i s'han compromès amb les nostres idees. Per això els votaré.
Sóc
conscient de la vulgaritat i la poca elegància que emana el títol d’aquest
escrit. No penseu però, que es tracte d’un reclam lector o d’una estratègia barroera
per cridar l’atenció dels hipotètics visitants del meu bloc: us puc ben prometre
que no he trobat un títol més adient i exacte per resumir allò que aquestes
paraules volen explicar. De fet, és, des del meu punt de vista, una síntesi
perfecta de l’última “broma” informativa relacionada amb la que és,
probablement, la línia de ferrocarril més decrèpita i menystinguda de tot
l’Estat: el tren Xàtiva-Alcoi. Però no vull avorrir ningú amb la llarga llista de
deficiències que pateix la línia i que tots els qui l'usem coneixem molt bé: retards continus,
freqüències impossibles, trens obsolets, vies en un estat deplorable, estacions
abandonades... Permeteu-me només d’exposar una dada que, per molt que ho
semble, no és ni un acudit ni una exageració: actualment, és més ràpid fer el
trajecte València-Madrid en AVE (350km; 1 hora i 30min.) que anar de València a
Alcoi en el nostre estimat tren (120km; 1hora 45 minuts, quan tot va bé...). Veure-ho
per creure-ho... Acudits –i de mal gust– són les promeses de millora amb les
que, des de fa més de vint anys, la Generalitat i l’Estat s’estan omplint la
boca. Això sí que són acudits. I, entre uns i altres, mentres escoltem els seus
acudits, la lína es cau a trossos.
Hom però, té sempre l’esperança que, en
algun moment, els polítics compliran les seues promeses. Això vaig pensar amb
alegria quan, ara fa un mes, vaig llegir el panell informatiu que podeu veure a
la fotografia que encapçala aquest escrit. Però l’alegria em va durar ben poc;
exactament el temps que va tardar el meu cap en entendre que la frase “Adequació
de la línia Xàtiva-Alcoi” que anuncia el panell fa referència, únicament i
exclussivament, a la construcció d’una nova estació a Albaida. No m’ho podia
creure. Vaig consultar la notícia amb Vicent –l’home de l’estació– i ell mateix
m’ho va confirmar entre rialles: “El tren seguirà igual de vell i carraca.
Això sí: a mi em faran un hotelet!”. Però, anem a vore! Per a què volem una
estació nova! Allò que necessitem els usuaris del tren és que canvieu les
travesses, que encara són de fusta! Volem que electrifiqueu la línia i que
arregleu les vies! Necessitem més trens per millorar la freqüència de pas, que
és tercermundista! En definitiva, volem que el trajecte València-Alcoi siga
raonablement còmode, ràpid i segur. Si ho fora, el tren s’ompliria de gent. Però,
no senyor! La primera intervenció important que es fa a la línia en vint anys
és construir una estació nova a Albaida. Toca’m els ous! 600.000€ llançats a
perdre en plena crisi. No m’ho puc creure... Qui és que ha decidit aquesta
inversió poca-solta? Qui són els gestors que han considerat prioritari construir
un edifici nou enlloc de fer més ràpid el trajecte i millorar la freqüència de
pas? Com és pot ser tant rematadament inútil i irresponsable?
El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià acaba d’absoldre Jorge Bellver –regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de València– d’un delicte de prevaricació. La fiscalia acusava Bellver d’autoritzar unes obres a l’entorn dels Jardins de Montfort –Bé d’Interés Cultural– tot omitint a consciència el prescriptiu informe de Patrimoni. És un fet provat que les obres es van fer d’una manera il·legal ja que, lògicament, qualsevol actuació urbanística dins d’un espai protegit ha d’estar supervisada pel servei de Patrimoni de la Generalitat Valenciana, que ha d’emetre un dictamen favorable per poder iniciar les obres. I clar, si no hi ha dictamen, el tràmit és molt més àgil i no cal modificar cap projecte, que sempre suposa un extra de temps i diners a l’amic promotor... Malgrat l’evident irregularitat però, Jorge Bellver ha estat absolt pel jutge Flors. I tot, perquè ha al·legat que ell “no sabia que els Jardins de Monfort eren un espai protegit”. Riure per no plorar... Els Jardins de Montfort –s.XIX– són, després de Vívers, l’espai verd més conegut i emblemàtic de València. Estan protegits per la llei des de l’any 1941. A més a més, l’any 1992, la mateixa Rita Barberà va protegir-ne el seu entorn. I, ara, tot un regidor d’Urbanisme, que porta més de 20 anys treballant a l’Ajuntament de València, “no sabia que...”. Aquesta mena de polítics no tenen vergonya ni la coneixen. L’excusa del regidor és un insult a la intel·ligència i al sentit comú. Allò més increïble i indignant però, és que tot un Tribunal Superior haja donat credibilitat a un argument digne de xiquet d’escola.
Com era d’esperar, un cop coneguda la sentència, l’alcaldessa de València s’ha afanyat a carregar contra el Ministeri Fiscal, a qui acusa de voler desprestigiar els diputats del PP amb les seues investigacions. És, com ha dit el cínic de Esteban Pons, una “cacera de bruixes”. Ara van de víctimes. Pobres... Però de la negligència de Bellver, ni una paraula; ans al contrari: Rita ha celebrat l’absolució –pendent de recurs– com si haguès guanyat la Champions i l’ha defensat a mort, tot destacat la magnífica tasca del seu regidor “estrella”. Ni un comentari sobre la provada irregularitat. Ni un comentari sobre la “ignorància” patrimonial de Bellver. Ni un comentari sobre el seu “increïble” desconeixement de les normatives municipals. En un país normal, un regidor que actués d’una manera tant irresponsable –per ignorància o per interessos; fa igual– seria cessat fulminantment de les seues funcions o, si més no, penalitzat; no mai felicitat. Però nosaltres no vivim en un país normal; en el nostre país, als presidents imputats per un delicte de suborn impropi els tracten com a herois i els nomenen membres del Consell Jurídic Consultiu; en el nostre país, als diputats implicats en cassos de corrupció se’ls inclou en llistes electorals; i als presidents de diputació corruptes se’ls nomena directors d’institucions portuàries de primer nivell. Amb aquest panorama, és normal que, en un país com el nostre, la “ignorància administrativa” de Bellver siga motiu de lloances i no de delicte punible. La cosa és greu, indignant i, sobretot, indecent. Però, anem a vore! Què menys se li pot exigir a un regidor d’Urbanisme sinó que conega la ciutat que ha de gestionar i les lleis que la regulen? Com és possible que un infantil i covard “Jo no sabia que...” puga eximir-lo de les seues responsabilitats? Com és possible que els polítics puguen esquivar la justícia tant fàcilment?
No
m’agrada escriure des de la fel; l’enuig i la rancúnia mai no són bones
conselleres. He de reconèixer però, que aquestes paraules brollen de mi enrabiades
i sense massa control per l’estat d’indignació que m’ha provocat observar la
increïble transformació d’aquell qui ha estat el president del govern espanyol
els darrers vuit anys. Vist amb la perspectiva que permeten les dues
legislatures en les quals ha estat en el poder, el cas de Rodríguez Zapatero és,
des del meu punt de vista, un cas claríssim de doble personalitat o
esquizofrènia política. L’abisme ideològic i d’actitud que separa els dos
períodes legislatius no té, des del meu punt de vista, cap altra explicació: la
comparació de les dues etapes dibuixa un contrast polític i moral tant gran que
és inassumible per a una persona íntegra i coherent. Només els individus que
pateixen alguna mena de transtorn –encara que siga transitori– poden actuar
d’una manera tant malaltissament polaritzada. Com diuen en castellà: Quien
te ha visto y quien te ve, José Luis!
EL LLIBRE En la gran
novel·la de Robert Louis Stevenson, Mr. Hyde és la viva antítesi del Dr.
Jekyll. Hyde és un home fosc, groller, d’aspecte sinistre, que no es relaciona
amb ningú; Jekyll és un científic de reconegut prestigi, ben plantat, sociable
i d’una educació exquisida. I, malgrat tot, són la mateixa persona. El secret?
Un sèrum per millorar artificialment les qualitats físiques i mentals dels
humans amb el qual el Dr. Jekyll està experimentant i que li provoca la
monstruosa transformació quan l’ingereix. Stevenson però, no pretenia fer un
assaig sobre transtorns de personalitat; la dualitat del personatge era una
metàfora que volia reflectir les desigualtats socials que va provocar el vertiginòs
desenvolupament industrial de l’Anglaterra del s.XIX on, al costat d’un barri
obrer i deprimit, se’n podia trobar un altre replet de mansions victorianes i
jardins. Òbviament, tampoc no vull parlar jo de trastorns mentals: allò que
pretenen aquestes paraules és fer palesa la transformació –social, política i
ideològica– de Zapatero, que ha acabat el seu mandat convertit en el negatiu
d’aquell qui, l’any 2005, s’havia convertit en un referent per a l’esquerra
europea i mundial. El secret? Sens dubte, el seu “sèrum” ha estat la crisi. No
és cap excusa però: podria no haver-se’l empassat. I ho féu fins a l’última
gota, empassant-se també tots els seus principis.
CONSENS I DEMOCRÀCIA Al
llarg de la primera legislatura, Zapatero va demostrar que, ben al contrari que
l’inefable i prepotent Aznar, tenia la voluntat de cercar el màxim consens amb
la resta de forces polítiques del Congrés dels Diputats, especialment en temes
delicats i en aquelles qüestions que, per la seua trascendència s'anomenen "d'Estat". En aquest sentit –i per posar només dos
exemples– l’any 2005 el Parlament espanyol va aprovar una resolució a favor
del diàleg amb ETA. Tots els grups parlamentaris donaren suport a la resolució
llevat del PP. Fins i tot, Zapatero va promoure la proposta a la resta d'Europa i la va traslladar al Parlament Europeu on
també fou acceptada. Una altra mostra de la seua voluntat de consens i diàleg és l'aprovació, l'any 2006, de la LOE –Llei Orgànica
d’Educació–, a la qual només s'hi van oposar els diputats del PP. De sobte, la transformació:
l’any 2010 el Congrés va aprovar la polèmica reforma laboral sense el suport de
cap força política i amb l’oposició frontal dels sindicats, que convocaren una
vaga general el 29-S d’eixe any. I, fa ben poc, Zapatero va promoure la
modificació de la que, fins al moment, havia estat la cosa més sagrada i intocable
del món: la Constitució espanyola. No és negatiu modificar la Constitució espanyola: caldria canviar moltes coses d'una Carta Magna condicionada pels poders fàctics de la dictadura feixista. Allò realment greu és que dita modificació es féu sense
debat, amb traïdoria –en ple agost– i per la via ràpida, amb l’únic suport del
PP i amb l’oposició de la immensa majoria de la societat. I el consens? I la
democràcia?
POLÍTICA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR Al llarg de la
primera legislatura, el govern de Zapatero va impulsar un gran nombre d’iniciatives
socials, entre les quals hi destaca la Llei de la Dependència, que havia de ser
el quart pilar de l’Estat del Benestar. Alhora, s’apujaren les pensions i el
salari mínim interprofessional i s’afavoria el sector públic. Però quan es va
prendre el sèrum de la crisi, Zapatero va decidir de reduir dràsticament els
diners destinats a l’aplicació de la llei de Dependència i de castigar els funcionaris
i els pensionistes retallant-los la retribució, com si aquests foren els
responsables de la crisi. Als rics i als poderosos, "ni mu", no fora cas que s’enfadaren.
Alhora, creava el FROB amb diners públics, un fons multimilionari que servia
per pagar els excessos especulatius del sistema financer i rescatar els bancs i
les caixes en perill de fallida. Mentrestant, els executius de les entitats bancàries intervingudes, repartint-se prebendes milionàries i jubilacions d’or. I
aquestes “receptes” neoliberals no han frenat ni la recessió ni un atur desorbitat. D’això se’n
diu, en poques paraules, vendre’s al capital. Des de llavors, el seu descrèdit és
irreparable. Això és el que ha fet la dreta tota la vida. Ell, assegura que ho
feia a contracor, pel bé de tots. Doncs no haver-ho fet, li retreuen els milions
d’indignats que van despertant.
PAU I ANTIMILITARISME Durant
la desfilada militar del 12 d’octubre de 2003, Zapatero, en un gest carregat de
simbolisme i en protesta per la invasió d’Irak, no va complir el protocol d’alçar-se
de la cadira al pas de la bandera dels Estats Units. Aquest gest li va valer la
reprobació diplomàtica de l’Imperi i dels seus aliats però també l’admiració de
la ciutadania. El 2004, seguint per aquest camí i tot just d’entrar a la
Moncloa, Zapatero va complir la seua valenta promesa electoral de retirar les
tropes espanyoles de l’Irak, que Aznar havia enviat per donar suport a la dèspota
i macabra guerra il·legal del seu gran amic i mentor, George Bush júnior. I ho
va fer tot assumint les possibles represàlies comercials i diplomàtiques que
podia decidir el país més poderòs del Món. Això és tenir les coses clares i els
principis ferms. I el 21 de setembre d’aquell mateix any Zapatero proposava, en
la 59a Assemblea General de l’ONU, la creació de l’Aliança de Civilitzacions
amb l’objectiu de “combatre el terrorisme internacional per altres camins que
no foren les accions militars”. Encara recorde la impressió que em va causar un
fragment del seu discurs on deia que la “guerra era el camí més fàcil”; que allò
difícil era la diplomàcia. Vuit anys després d’aquella declaració marcadament
pacifista, Zapatero, en una de les seues últimes decisions com a cap de govern,
oferia –sense reserves i tot orgullòs– la base naval de Rota com a Centre Militar
Central del futur escuts antimíssils que l’OTAN –amb el patrocini dels EUA– vol
instal·lar per protegir Europa d’hipotètics atacs de països “dolents”. L’anunci
de l’oferiment i el nomenament de Rota com a centre logístic de l’OTAN fou pràcticament
simultani perquè, de nou, tot es va organitzar d’amagat i amb traïdoria, sense
consultar la resta de grups parlamentaris ni, per descomptat, exposar-ho a una votació
dels diputats del Congrés. Eixe és el seu comiat pacifista: un escut antimíssils
per afavorir el diàleg i l’enteniment entre els pobles i les civilitzacions. I es
queda més ample que llarg. Com és possible caure tant baix?
El Dr. Jekyll té excusa: cercant
una fòrmula química per millorar l’espècie humana es va topar amb l’esperpent de
Hyde, que és una al·legoria dels perills que pot comportar un progrès tecnològic
desmesurat i fora de control. Zapatero però, no té excusa que el justifique:
ningú no l’ha obligat a res. Cap sèrum no ha alterat el seu comportament: ha
pres les decisions en plenes facultats mentals. I si el gir antidemocràtic, neoliberal
i bel·licòs del seu segon mandat era inevitable més li valdria haver abandonat
amb la cara ben alta i haver convocat eleccions enlloc de convertir-se en el seu
“alter ego” funest, en un miserable Hyde.
Didac |
divendres, 30 de setembre de 2011 | 01:20h
Hotel "Plaza Mayor", Trinidad 11 d'agost de 2011
Sóc a la
terrassa d’un dels hotels més luxosos de Trinidad. Una bandeta de sis músics
encapçalada per un trompeta excepcional anima el migdia calorós amb “havaneres”
i cançons “famoses” adaptades a ritmes cubans com Strangers on the Night de
Frank Sinatra, que acaben d’interpretar d'una manera brillant. Estar assegut en aquest
lloc és un petit privilegi essent, com és Cuba, una illa que, per a la gran
majoria dels seus habitants, no entén de privilegis. A Cuba, com a la resta de
països subdesenvolupats o, directament pobres, els turistes tenen (tenim) un
status especial, de rang superior. Això és certament ofensiu; un fet que m’incomoda,
si més no, conceptualment. És, no cal dir-ho, un aspecte llastimós del viatge;
un residu colonial i sectari ben vigent a tot arreu de l’illa. Sóc conscient
però que aquestes paraules emanen un ferum incoherent molt difícil de rebatre.
La pregunta o reflexió retòrica és ben elemental i evident: si tant m’incomoda
aquest llast colonial, per què no fuig dels hotels i d’altres establiments reservats
a turistes o cubans adinerats? I per si fora poc, per engrandir encara més la
incongruència, tinc damunt la taula el llibre “Diario de un combatiente” d’Ernesto
“Che” Guevara. Qui dóna més?
Tanmateix, hi ha una sèrie d’elements que “atenuen”
i, fins i tot, poden arribar a “excusar” la incoherència d’estar assegut en un
lloc que em fa sentir una mica incòmode d’esperit. En primer lloc, val a dir
que molts establiments “per a cubans” tenen unes condicions higièniques, si més
no, “qüestionables”. En aquest sentit, no fer-ne ús no és –només– una qüestió
de comoditat: en aquests països –m’ha passat més d’una vegada– el tema de l’aigua
i els aliments et pot jugar una mala passada en forma de diarrea i alteracions
metabòliques diverses que, clarament, poden amargar-te l’estada d’una manera
dramàtica. No prendre res en locals “sospitosos” és una recomanació del mateix
Danilo –el bicitaxi de Camagüey amic de ma mare–. Em va dir que no me la jugués,
que el nostre estómac no estava acostumat. “El nue’tro ya e’ de piedra!”, em
deia rient. La meua addicció al cafè amb llet matinal també és un dels motius
pels quals acabe sempre en els llocs per a turistes: són ben poques les
cafeteries que tenen llet i això, per a una persona com jo –incapaç de veure
cafè estricte– és un handicap important.Tot amb
tot, aquestes paraules no volen convertir-se en cap coartada moral; són, només,
un intent d’explicar la dificultat de desempallegar-se d’una condició –la de
turista– que et persegueix d’una manera implacable a la qual, fins i tot l’actitud
de molta gent del carrer, t’hi aboca: per molt que tractes d’amagar la teua
condició de “yuma” –mot pejoratiu que fan servir per anomenar als turistes–,
els cubans continuen tractant-te com a tal. I, de vegades, quan acudeixes a
llocs o comerços de cubans, et miren malament, com si tractares d’estalviar-te
diners evitant de pagar en divises. Aquesta actitud és, fins a cert punt,
inevitable –especialment a les grans ciutats–, degut a la penúria –que no misèria–
que viu gran part de la població. Unes dificultats que començaren a principis
de la dècada dels noranta, quan la Unió Soviètica deixà de donar suport
comercial a Cuba. Fou l’anomenat “Período Especial”, que durà fins l’any 1997. Fou
una època de dramàtiques restriccions i racionaments: no hi havia de res per
culpa del criminal embargament nord-americà –encara vigent–. El mateix Danilo
em féu una síntesi demolidora d’aquella tragèdia: “Nos cambió el humor en pocos
años. El período especial se lo llevó todo”.
Un bar qualsevol, Trinidad 12 d'agost de 2011
Quan viatges sol calen,
necessàriament, uns dies d’adaptació emocional per començar a gaudir de les múltiples
experiències i anècdotes que t’ocorren quan et mous per un país desconegut
sense cap companyia. No és fins al tercer o quart dia que comences a entendre la
realitat en la qual estàs immers. Sense adonar-te’n, comences a deixar-te dur
i, de cop, perds la desconfiança que tot i tothom t’inspira durant els primers
dies de viatge. He parlat de “tres o quatre” dies per bé que és una quantitat
temporal absolutament relativa, condicionada per les característiques del país
visitat i, no cal dir-ho, la idiosincràsia personal de cadascú. Més enllà de la
variabilitat d’aquest interval temporal però, és un fet contrastat que si “resisteixes”
la solitud viatgera durant uns dies, la realitat se t’obri de bat a bat; és com
si, sobtadament, et posaren unes ulleres que et permeten de veure les coses d’una
manera diferent i comprensible; unes ulleres “graduades” a la realitat que t’envolta.
Comences a orientar-te i a reconèixer llocs i carrers; comences a entendre la
manera de parlar de la gent i el seu sentit de l’humor; t’impregnes del seu
accent –si parles la seua llengua–; perds la por a interactuar i mantens
converses que abans rebutjaves amb un preventiu “No, gracias!”; et desfàs dels
caça-turistes amb humor, donant-los corda i conversa; i, sobretot, la gent que
t’envolta comença a reconèixer la teua persona i a respectar-la o ignorar-la talment
com si t’hagueres convertit en un element més del seu paisatge quotidià.
Precisament ahir per la vesprada vaig notar aquesta sensació, aquesta
metamorfosi turística. Al bell mig d’un xàfec d’estiu, em vaig refugiar a una
porxada i una amable velleta m’oferí d’entrar a sa casa, on m’hi vaig estar
conversant fins que durà la pluja (...) També vaig conèixer una parella d’holandesos
a qui vaig “rescatar” d’una dona que els demanava tot el que duien al damunt. I
una mica més tard, vaig conèixer un xiquet molt espavilat que no feia més que
empaitar turistes. A mi també em demanà de tot però quan va veure que jo era un
“yuma” diferent, va canviar la seua actitud. Aparegueren també unes amigues
seues i començaren a contar-me coses de l’escola. Els vaig dir que era mestre i
la conversa fou ben interessant i divertida. I, sense que m’ho demanaren, els
vaig convidar a berenar. I, ara mateix, me’n vaig a la platja amb unes
gal·leses amb qui compartiré el trajecte en taxi per fer-lo més econòmic. Les
he vist parlant amb un taxista i “sin ninguna pena” –com diuen ací– els he
preguntat si anaven cap a la platja. M’han dit que sí, que a les 13’30 estigués
una mica més endavant d’on les havia trobat. Així de senzill; així de fàcil; sense
cap vergonya. Si tot just hagués arribat avui a Trinidad, això no hagués estat
possible. De cap manera.
Només fa
tres dies que vaig arribar a terres cubanes i l’aventura ja ha fet un gir
copernicà: sóc completament sol, al centre de l’illa, a la ciutat de Camagüey,
la tercera més important de Cuba. Tanmateix, aquesta sobtada transformació
viatgera estava del tot prevista. Abans fins i tot de venir cap a Cuba, ja
tenia pensat d’aprofitar la primera setmana del viatge per conèixer un seguit
d’indrets que no volia perdre’m. També vull anar a Trinidad, a Playa Girón i a
Santa Clara. Tanmateix, no sé si tindré temps de tot perquè diumenge que ve –en
sis dies, vaja!-, el Carles s’unirà a l’expedició i vull estar a l’Havana per
donar-li la benvinguda. Després, començarà un viatge molt divertit però imprevisible.
Per això vull aprofitar aquesta setmana per fer allò que realment vull fer (...).
Els tres dies que he passat amb Rafa a l’Havana m’han servit per fer un primer
tast de la realitat cubana i anar adaptant-me a una quotidianitat d’allò més
particular i diversa. Com deia però, ara sóc a Camagüey, en missió “familiar”:
ma mare hi té coneguts i em va demanar que els fes arribar unes cartes i uns
presents. He arribat ben d’hora –a les 06:30-, després de vuit hores de bus
nocturn. M’he desfet sense massa problemes dels bici-taxis que t’assetgen a la
porta de l’estació i, quan era ja una mica lluny de tot el rebombori, he preguntat
a una dona major que passejava per l’avinguda com arribar al centre de la
ciutat. La indicació ha estat ben bàsica: seguir recte per l’avinguda fins a un
pont i creuar-lo. Un cop he superat el pont, he notat de seguida que el riu fa
de frontera entra la ciutat vella i la nova. I, a vora riu, un cartell de
dimensions considerables m’ha desvetllat una cosa que no sabia: el casc antic de
Camagüey és Patrimoni de la Humanitat des de l’any 2008. Interessant.
Després
d’una bona estona caminant pel bulevar i desistir de continuar cercant un lloc
on fer-me un cafè amb llet –les cafeteries que hi ha obertes no tenen llet–,
m’he instal·lat a la Plaza del Gallo per encetar el llibre “Diario de un
combatiente”, el diari personal d’Ernesto “Che” Guevara durant els dos anys que
va durar la guerra revolucionàriacontra
l’exèrcit de Fulgencio Batista. Un cop m’he atipat de lectura, he continuat deambulant
per la ciutat i, casualment, he trobat la Plaza de los Trabajadores, lloc clau
de la meua “missió”: és en aquest indret on, a les palpentes, havia de
preguntar per un bici-taxi, de nom Danilo. Eixa és tota la informació de què
disposava. De seguida se m’ha acostat un home d’aspecte afable oferint-me,
precisament, un bici-taxi. Després d’una mínima conversa m’he animat a tantejar
la precària informació que ma mare m’havia donat per acomplir la “missió” i li
he preguntat si, per una d’aquelles casualitats, coneixia un tal Danilo. En un
primer moment, l’home ha fet cara de no conèixer cap company de professió amb
aquest nom però, després de preguntar un altre bici-taxi, ha dit que sí, que
l’home que jo estava buscant era més conegut pel seu malnom: Pinocho. Com que
m’han dit que avui treballava per la vesprada, he decidit d’anar a fer el cafè
que he perseguit sense descans des que he baixat del bus. Tres hores llargues
he hagut d’esperar fins aconseguir l'anhelat cafè amb llet. Val a dir però, que l'espera ha pagat la pena: el Café Ciudad, des d'on escric aquestes paraules, té un encant indiscutible, amb el seu aire inequívocament colonial. Ha arribat l'hora però, de fer cap a la plaça de nou per veure de trobar Danilo definitivament i acomplir el desig de ma mare.
Café Ciudad, Camagüey 10 d'agost de 2011
És sorprenent la capacitat de transformació de l’esperit: fa poc més d’un dia
que vaig arribar a Camagüey i ja em sent com a casa. Danilo s’ha convertit en
el meu “Ciceró” particular, agraït i emocionat com està d’haver tornat a saber
de ma mare. M’ha portat amunt i avall del casc antic, mostrant-me tots els racons
de la ciutat: la Plaza del Carmen, el Mercat municipal, la Plaza del Hospital,
el Parque de los Gatos... I, malgrat la penúria econòmica en la qual viu, no ha
acceptat de cap manera que li pagués un sol CUC –pes cubà convertible-.
Tanmateix, ja li he dit que no puc acceptar-ho i que abans d’anar-me’n haurem
d’aclarir comptes (...). Danilo però, no és l’únic que s’ha emocionat de
retrobar ma mare –encara que siga en la figura del seu fill-. Ma mare féu
amistat amb una família que la va allotjar en el seu primer viatge a Cuba. L’últim
cop que els va veure fou l’any 2000 però l’emoció i les paraules de tots ells
em van emocionar: parlaven de ma mare com si fos algú de la seua família, amb
una estima inusual. I, de tots els records emocionats que m’explicaren durant
la vesprada, un de ben especial i estrambòtic: l’últim cop que els va visitar,
ma mare els va cuinar una paella! Tots la recordaven amb un enyor desmesurat,
especialment Ada, una dona molt major a qui ma mare va regalar un casset de
Carlos Gardel, perquè sempre li havia agradat molt ballar. No cal dir que la
dona ja no pot pràcticament ni moure’s però va riure d’allò més quan li vaig
donar la carta amb el casset. Em va corprendre l’estima que desprenien tots per
ma mare, després de tant de temps de no haver-la vist. Quina joia de mare que
tinc!
Com ha
passat l'estiu! Què ràpid s'escapa el temps quan no el penses, quan no el calcules. Sembla que era ahir quan m'acomiadava dels mestres i les mestres de l'escola i ens
desitjàvem unes bones vacances... Doncs sí: els dies de platja i de descans, de
viatges i de temps lliure, han passat a la història. Avui comença un nou curs perquè, malgrat que nosaltres portem ja una setmana a l'escola, el curs comença amb la tornada dels indiscutibles protagonistes d'aquesta història: els xiquets i les xiquetes. Ells i elles són el senyal, la prova irrefutable que s'han acabat les vacances i el temps d'esplai. Així ha de ser, però. Tot acaba i tot comença de nou, en un cicle que no mai
s'atura. Per això, enlloc de lamentar-nos d'un final o d'una pèrdua, cal gaudir
del moment i l'experiència. El problema no és que s'acabe l'estiu; allò greu és
no haver-lo gaudit al màxim, no haver-lo aprofitat; no haver fet allò que realment desitjaves fer amb les persones que realment desitges i t'estimes. Ja ho diu un aforisme
anònim ben contundent i veraç: "Qui tem la mort, és perquè no ha
viscut". Tothom hauria de recordar aquestes paraules cada dia de bon
matí.
Tot acaba i tot comença: s'acaben les vacances però comença l'escola.
Quina emoció! Comença un nou curs ple d'il·lusions i d'afanys; d'experiències i
de treball. I, de nou, tots els mestres del País Valencià i d’arreu del món
hauríem de tenir el ferm compromís de convertir aquest curs 2011-2012 en un
allau d'activitats i aprenentatge; de saber i diversió. Tanmateix, no serà un
curs plàcid ni senzill, menys encara per a l’escola valenciana. Haurem de
lluitar, un any més, contra les greus deficiències que pateixen les escoles pel
que fa a equipaments i a la manca d'espai; caldrà defensar aferrissadament l'ensenyament
en valencià que, d'una manera molt subtil i "democràtica", vol
carregar-se Conselleria; haurem de fer front a les retallades de
pressupost i personal educatiu; haurem d'estar atents a les dificultats
econòmiques que pateixen les famílies que repercuteixen en l’alumnat...
I com
ens ho farem per anar endavant? Amb il·lusió; amb llibres; amb treball a
l'aula; amb activitat física; amb respecte; amb paraules; amb eixides a la
natura; amb teatre; amb números i operacions; amb esforç; amb enginy; amb
imaginació... I, sobretot, treballant en equip. Tots els mestres ho sabem molt
bé: quan treballem en equip -i quan parle d'equip també parle dels pares i les
mares- som capaços d'assolir qualsevol cosa que ens proposem. No cal dir però,
que per aconseguir els nostres propòsits necessitem la complicitat d'aquells
qui fan possible l'escola, la nostra raó de ser: els xiquets i les xiquetes,
els nostres estimats i estimades alumnes. Necessitem la vostra col·laboració,
el vostre esforç, la vostra imaginació... Sobretot però, necessitem les vostres
ganes de treballar i d'aprendre cada dia una mica més. Si tots posem una mica
de la nostra part, aquest curs serà, de nou, inoblidable.
Vinga doncs:
endavant! Que tot està per fer i tot és possible!
Després d’uns dies de penúria
física he pogut agafar el vol cap a Cuba en unes condicions físiques
raonablement bones. Tot feia pensar que la travessia oceànica seria traumàtica:
des que vaig tornar de Cassà de la Selva amb la mare, Martina i les meues
nebodetes Maria i Laia, m’assolava un cansament exagerat i, fins a cert punt,
incomprensible. Tanmateix, dos dies de molt de llit i repòs han permès el meu
cos de recuperar una certa normalitat funcional. Així doncs, sóc a 9000mts. d’alçada,
en algun punt de l’oceà Atlàntic, a tres hores d’aterrar a l’aeroport
internacional José Martí de l’Havana. Allà, en teoria, m’estarà esperant un
home vestit de blanc que, reproduint una de les imatges més típiques dels
aeroports, portarà un cartellet amb el meu nom: “Didac Botella”. El taxista me
l’envia el meu amic Rafa Arnal, motiu o excusa principal de la meua sobtada decisió d’anar
cap a Cuba. Conec Rafa de quan anàvem a l’institut “el Clot”. És un any major
que jo però això no va impedir la nostra coneixença ja que compartia classe amb
la meua germana Núria. Rafa és un tipus molt dinàmic i enèrgic, de caràcter
obert i amb un punt frenètic. És professor de música a un institut de secundària
però, certament, és un artista polifacètic: llicenciat en Belles Arts, cantant,
actor, ballarí, músic... És, des d’un punt de vista de l’art, un humanista
modern que conjuga i combina diferents disciplines artístiques, tot vorejant-ne
les fronteres i enriquint-les mútuament. De fet, Rafa és a l’Havana per motius
de “treball”: li han concedit una beca del Politècnic per fer no sé quin
treball d’investigació relacionat amb les tendències artístiques de la capital
cubana. I, essent com és un cul de mal asseure, estic convençut que ja coneix a
mitja Havana i ha fet amistat amb tota mena de personatges de la ciutat. Doncs
bé, Rafa, en teoria, m’enviarà el seu taxista particular per replegar-me a l’aeroport
i portar-me cap al seu pis. És, no cal dir-ho, tot un descans arribar d’aquesta
manera a Cuba i estalviar-se la benvinguda assetjadora que els taxistes brinden
als nouvinguts.
Cuba, finalment. Tinc una gran curiositat per conèixer la
realitat d’aquesta intrèpida illa i contrastar-la amb la seua peculiar i convulsa
història: conquesta i aniquilació espanyola, guerra d’independència, influència nord-americana,
dictadura de Fulgencio Batista, guerra i triomf revolucionari, intent d’invasió
dels USA, conversió socialista de la revolució, guerra freda, període especial,
obertura... Però no és moment de fer cap reflexió perquè acabe de fer el primer
esternut del viatge motivat, clarament, pel fet d’haver-me llevat la manta per
escriure aquestes paraules inicials: l’aire condicionat està fent estralls!
Vaig
cap a Cuba amb la il·lusió d’un xiquet que està a punt d’obrir un regal; un
regal que s’imagina, que espera de fa temps, però que no té la certesa de saber
què és; un regal que està a punt d’obrir i que ja no pot esperar més... I en
aquest viatge-regal, m’acompanyen moltes persones al cor: mare, pare, germanes
i tota la gent que m’estime; a Altea, clarament, la porte al cap perquè la
pense i la recorde constantment; i també porte una persona al braç dret perquè
he decidit de posar-me la polsera que em va regalar a finals d’aquest curs. És
una manera d’agrair-li el detall i de “treure-la” d’Albaida per a que veja món.
Escric amb l'estrèpit d'una eixida imminent: en poc menys de 4 hores seré volant cap a Cuba! Aquest viatge bé mereixia una crònica prèvia, un prefaci literari molt més acurat i tranquil però una mena de grip m'ha atacat els darrers dies, xuclant-me tota l'energia de què disposava; com m'agrada dir -i és una construcció molt exacta- des de dimarts he anat en "reserva". Afortunadament, avui de matinada m'he aixecat mínimament recuperat, després de passar gran part de dimecres i dijous estirat al llit. Tanmateix, no he patit pel meu viatge: haguès pujat a l'avió amb gotero i 40 de febra! Són les bogeries que estàs disposat a fer quan has pagat 1230€ de bitllet... Però no és, només, una qüestió de diners: Cuba no se'm podia tornar a escapar. Incomptables són els estius en els que havia planejat d'anar cap a l'illa més "especial" del Carib. És un viatge que anhelava de fa molt. Ma mare, la meua germana Núria, l'Alfons, en Xavi Sarrià i els Obrint Pas, l'Ivan... Molta gent que m'estime hi ha estat i les seues narracions i experiències no han fet més que augmentar el meu desig d'anar-hi. El meu amic Rafa Arnal m'espera a l'illa; Carles hi arribarà en una setmana... I tots tres viurem un més d'agost irrepetible que, a priori, no té cap guió ni cap ordre preestablert. Com diuen en castellà "vamos con lo puesto"! Un viatge-aventura en el qual totes les coses que et passen -bones i dolentes- són igualment apassionants.
Però, per què Cuba? Què hi cerque? Cerque trobar-me amb un país que és història viva del segle XX, que fou protagonista voluntrària i involuntària dels episodis més "calents" de la guerra freda entre els EUA i l'Unió Soviètica. M'apassiona la idea de caminar per una illa amb tanta història i amb tant de coratge. Però també cerque el contrast i la penúria; cerque conèixer la realitat cubana de primera mà: viure-la i conviure-la allunyant-me tant com puga de la meua condició de turista occidental. Sé que serà molt difícil de treure'm eixa etiqueta però tractaré de fer-ho amb el propòsit d'aproximar-me tant com siga capaç a la vida cubana i a la seua complexa realitat, repleta -en sóc molt conscient- de greus incoherències "revolucionàries".
Fa
dies que tracte d’escriure alguna cosa referent a l’actualitat política
valenciana però la magnitud de la tragèdia –o comèdia– és tant gran que no sé
per on començar. Des que, ara fa dos anys, el jutge Garzón fes públiques les
investigacions sobre l’embolic judicial i polític de l’anomenat “cas dels
vestits”, on hi ha involucrat el ja expresident de la Generalitat Valenciana,
Francisco Camps, han passat tantes coses i tant esperpèntiques que la meua
capacitat d’anàlisi s’ha vist absolutament desbordada. I és que ni el millor
guionista de Hollywood hauria escrit una història tant aconseguida, histriònica
i embolicada com la que estan interpretant els màxims dirigents del PP
valencià, amb el sr. Camps com a estrella principal. L’únic inconvenient
d’aquesta original sèrie d’intriga política és que els protagonistes, malgrat
la veracitat de les seues actuacions, no són actors i actrius professionals
sinó els nostres governants, i la trama, per increïble que semble, no és cap
ficció: és la nostra crua realitat. Com ja he dit, la meua incapacitat analítica
i literària m’impedeix de fer una síntesi mínimament ordenada i elegant dels
incomptables capítols que ja portem d’aquest serial -podeu veure'n el trailer promocional fent clic en aquest enllaç Gürtel: la sèrie!-. Així doncs, em limitaré a
fer un petit sumari dels capítols més destacats.
Capítol
I:El sastre delator
Un
humil i anònim sastre, de nom Francisco Tomás, denuncia davant del jutge Garzon que el Molt Honorable president
de la Generalitat Valenciana no paga els vestits que li fa a mida. Francisco
Camps, acomodat en el poder des de fa temps, es pensa que es invulnerable i que
pot fer el que li passe pels ous. Per això, no té la més mínima sospita de que
l’estan investigant i que, entre d’altres coses, li han punxat el telèfon de
casa per ordre judicial.
Capítol
III:El “Bigotes”
Quan
s’alça el secret de sumari, la sèrie fa un bot qualitatiu amb l’aparició d’un
personatge d’allò més peculiar: Álvaro Pérez, més conegut com el “Bigotes”. És el cap d’una empresa anomenada
Orange Market que, segons el jutge Garzón, ha estat clarament beneficiada per
la Generalitat Valenciana. Alhora, aquesta empresa és la filial valenciana
d’una trama d’empreses corruptes de Madrid comandades per Francisco Correa,
l’autèntic “capo” de tot el sarau.
Capítol
V:Els vestits
El
capítol IV té poc interès perquè el president i tot el seu equip neguen les
acusacions i afirmen que Orange Market és una empresa com una altra i que de
tracte de favor, res de res. Els advocats i la fiscalia tracten d’esbrinar
irregularitats en la contractació de la citada empresa però les argúcies legals
de l’Administració fan pràcticament impossible de demostrar res. Tanmateix, la
sèrie torna a agafar embranzida quan es descobreix que el “Bigotes” ha unflat a
vestits al President en un gest d’agraïment pels contractes desviats a la seua
empresa. La cosa s’embolica perquè l’esposa del president i els seus fills
també reben regals del “Bigotes”. Camps però, en una primera declaració a la
premsa, ho torna a negar tot i diu, amb la seua prepotència habitual, que no
sap qui és el tal “Bigotes”.
Capítol
VI: Les escoltes telefòniques
Un
dia després de negar-ho tot i dir que no sap qui és el “Bigotes”, un gran
nombre de diaris publiquen fragments de les converses telefòniques de Camps
intervingudes per la policia. Sens dubte, la més interessant és una que manté precisament
amb el “Bigotes” on ambdós és juren amor etern amb frases tant eloqüents com
“Lo nuestro es muy bonito” o “Te quiero un huevo!”. I allò més greu: en la
conversa, Camps es mostra agraïdíssim pels regals que el Bigotes li ha enviat a
ell i a la seua família. Quina pillada, senyor Camps!
Capítol
IX: La caiguda de Ricardo Costa
En
els capítols VII i VIII la investigació descobreix que hi ha més càrrecs
polítics implicats. El de més alt rang és Ricardo Costa, àlies “O sea”, número
dos del PP valencià i mà dreta de Camps. Entre d’altres coses, la trama Gürtel
li ha fet arribar un rellotge de 25.000€ que l’home mostra cofoi a per tot
arreu. També li han regalat algun que altre vestit. En el capítol IX però,
Camps, per a sorpresa de tothom, s’amputa la mà dreta –o siga: es carrega
Ricardo Costa–, perquè així li ho han demanat el amos del PP des de Madrid,
espantats per les dimensions que la trama està prenent a València. Així doncs, el
PP suspèn de militància durant un any a Ricardo Costa, que no s’ho acaba de
creure i exclama indignat: “Pero si no he hecho nada, o sea!”. Aquesta decisió és un nou gir
copernicà en la sèrie perquè Camps havia declarat per activa i per passiva que
si algú intentava tocar a Ricardo, seria per damunt del seu propi cadàver. Una
traïció en tota regla.
Capítol
XV:“Más que un amigo”
Després
d’una llarg laberint jurídic, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià
fixa la vista oral per escoltar les parts implicades i determinar si els
indicis de delicte descoberts per la policia són suficient argument com per jutjar
el “Curita” –malnom de Camps en la sèrie– d’un delicte de “cohecho” impropi.
Lluny d’apaivagar-se la polèmica però, la sèrie viu un nou escàndol. Abans que
el Tribunal faça pública la seua decisió surten a la llum unes declaracions de
Camps sobre De la Rúa –el president del TSJPV i un dels tres jutges que ha de
decidir sobre l’encausament del president–, on es refereix a ell com a “más que
un amigo”. És a dir, un dels jutges –el president!– que ha determinar si enceta
un judici contra Camps és íntim amic de Camps. Embolica que fa fort!
Capítol
XIX: Un terrabastall
Quan semblava que la sèrie
arribava al seu final, els guionistes tornen a demostrar una capacitat innata
per enganxar a l’espectador. El “col·lega” de Camps i els altres dos jutges del
TSJPV conclouen –dos vots contra un– que els indicis presentats per la
policia no eren suficientment poderosos com per jutjar-lo. La fiscalia i
l’acusació particular anuncien que recorreran la decisió del tribunal però
tot fa pensar que Camps se n’ha eixit amb la seua: el president i tota la
seua “colla” tornen a somriure i a mostrar la seua prepotència habitual.
Mentrestant, la sèrie enceta noves trames i introdueix nous personatges: finançament il·legal del PP valecià; malversació de fons públics; Betoret, Pedro García, Víctor Campos... La cosa s'embolica fins a un punt malaltís. I quan ja tothom havia oblidat el
personatge de Francisco Camps, un nou sotrac commociona els teleespectadors:
el Tribunal Suprem Espanyol, desacreditant el jutge "col·lega" de Camps i en una decisió unànime –cinc vots–, afirma que
sí que hi ha indicis fundats de delicte i obliga el TSJPV a reobrir la
causa contra Camps. Quin espectacle!
Migdia.
València. Carrer de la Serradora –més conegut per Serreries, adaptació
valenciana i popular de Serrería, nom del carrer en castellà–. Circule en
direcció a l’avinguda del Port, tot cercant una agència de viatges on hi
treballa una amiga de ma mare. No tinc cap esperança de trobar un bitllet
mínimament raonable per marxar cap a Cuba en agost. De moment, tot allò que hem
vist ronda els 1500€; un preu que, certament, no té res de raonable ni entén de
raons. Què hi farem! Ma mare però, ha insistit en que hi anés. Si més no,
tindré una referència més. Continue avançant per la calçada, a tocar dels
cotxes aparcats. Òbviament, circule en bicicleta. L’única informació topològica
que tinc de l’agència és que està relativament prop de l’avinguda del Port.
Tanmateix, desconec quina vorera l’acull. Per això vaig fent cops d’ull a dreta
i esquerra. La sensació és una mica la d’anar a les palpentes però pel carrer i
a plena llum. No és molt prudent circular distret per una avinguda infectada
d’automòbils tractant de trobar un local del qual –i aquest fet agreuja la meua
distracció– no conec ni el nom ni el color de l’aparador. És una mica temerari,
per bé que ara està justificada aquesta distracció. Sovint però, circule per la
ciutat observant les cares de la gent i tota la quotidianitat que m’envolta:
ara una casa; ara un balcó; ara una tanca publicitària... No puc evitar-ho
malgrat que sóc conscient que és un costum una mica suïcida. Continue avançant.
Cotxes aparcats –un parell, en doble fila–. Dona que espera per creuar –porta
ulleres–. Continue avançant. Semàfor en roig. Creuament. Deixe passar els
transeünts sense aturar-me. Mire cap a la dreta. Net de cotxes. Continue
avançant. Ara, el tram de carrer és momentàniament tranquil: no tinc cotxes ni
davant ni darrere. Tanmateix, l’allau ferotge de trànsit rodat no tardarà molt
en tornar a l’atac. És el bioritme de la ciutat a motor: circular; aturar-se;
circular; aturar-se. Amb la bici, no: sempre circules a velocitat constant. I
en silenci. I fent exercici aeròbic. I a cost zero. Continue avançant. De cop i
volta, se m’escapa la mirada cap a enlaire: he vist alguna cosa en el balcó
d’un edifici. Detecte ràpidament l’objecte en qüestió: una bandera. L’he vist
perquè el meu camp de visió ha captat un moviment: el vent ha fet bellugar la
bandera i l’ha separada de la paret. “Una bandera?”, pense instantàniament,
estranyat per l’aparició. No n’he vist cap altra i no adverteix cap motivació
recent per fer exaltacions espanyolistes. El primer cop d’ull no m’ha permès de
veure-la bé però no tinc el menor dubte que es tracta d’una bandera espanyola.
“Faltaria més!”, em dic resignat. Continue avançant sense capficar-me: hi estic
més que acostumat. Algun fanàtic de la “Roja” que vol decorar perennement el
seu balcó. Sé que no és matemàtic però penjar una bandera espanyola del balcó
implica, en la gran majoria de casos, un seguit de premisses ideològiques
bastant funestes –des del meu punt de vista, clar–. I quan puc veure la bandera
al complet, una franja violeta desmunta de soca-rel tots els meus perjudicis:
és una bandera republicana! Ara ho entenc: 18 de juliol! Fa 75 anys que va
començar la guerra civil espanyola. I una persona ha penjat la bandera
republicana per recordar l’efemèride des del costat dels qui van defensar la
democràcia i lluitaren contra els feixistes i la barbàrie. M’ature i faig una
fotografia. Em sembla curiós i emotiu. Escriuré alguna cosa. Agafe la bici i
reinicie la marxa. Continue avançant. Sense adonar-me’n, aquesta visió m’ha fet
sentir simpatia per la gent que viu al pis. Ara pense que són bona
gent. Em reprenc l’actitud i el pensament. No és just: fa un moment pensava que
eren una colla de feixistes. I només una franja de color violeta m’ha fet
canviar radicalment d’opinió. Maleïts símbols! No és just però és, fins a cert punt, inevitable. Ho fem
d’una manera inconscient: la ment sempre vol anticipar-se. Però cal anar en compte de no prejutjar amb massa contundència. Sovint, les aparences enganyen. Tot amb tot, no puc estar-me de
dir que, en una realitat política tant difícil i gris com la que vivim al País Valencià, m’ha
alegrat especialment de veure una bandera republicana el dia 18 de juliol. Visca la
República!
Continue avançant. València-Madrid, Madrid-Havana. Anada i tornada.
1690€. L’alegria republicana ha durat ben poc. Caguen l’ou!
Ha estat,
de lluny, el final de curs més intens que he viscut mai. Els mesos de maig i
juny han estat d’una activitat frenètica, certament desorbitada. He posat a
prova la meua capacitat creativa i de coordinació com mai abans ho havia fet:
la magnitud de l’empresa era descomunal per a una persona com jo, d’evidents
limitacions organitzatives. He de reconèixer però, que he reeixit d’una manera
extraordinària: m’he sorprès a mi mateix. I ho dic des de la modèstia més
absoluta: certament no m’esperava que tot anés com una seda. I “tot”, eixe
monosíl·lab tant ràpid i fàcil de pronunciar, era molt: una quantitat ingent de
coses i projectes que hem aconseguit de conjugar i dur endavant d’una manera
brillant. Tanmateix, l’èxit de tot plegat –no cal dir-ho– és inevitablement
compartit i radicalment col·lectiu: sense els mestres i les mestres que han dut
endavant els projectes teatrals a l’aula, sense els pares i les mares que han
col·laborat activament en la preparació dels muntatges i sense el suport dels
patrocinadors i dels centres educatius, ara no estaria escrivint aquestes
paraules.
De nou, organitzar el Festival de Teatre Escolar d’Albaida era tot un
repte. I l’èxit d’aquesta tercera edició ha estat aclaparador, d’una
contundència fora d’escala. És, sense cap mena de dubtes, l’edició més
aconseguida de les tres que hem celebrat fins al moment. Des de l’emplaçament
–finalment hem gaudit d’un cinema Odeón en condicions!–, fins a la quantitat i
qualitat de les obres representades; des de l’èxit de l’Acte de Presentació al
Saló dels Gegants de l’Ajuntament, fins a l’originalitat dels cartells i els
díptics i l’afluència massiva de públic. Tot ha convergit, totes les coses han
anat combinant-se i ordenant-se d’una manera sovint bastant caòtica fins
erigir-se en un tot molt ben definit i coherent, permetent-nos d’assolir tots
els objectius que ens havíem proposat. Val a dir però que, personalment, he
anat al límit, d’esforç i de temps. I parle d’un límit real, extrem.
Malgrat
tot, més enllà de la coordinació del Festival, allò que realment ha exigit tot
el meu potencial anímic, físic i creatiu ha estat la preparació del muntatge
“El secret de l’escola Covalta” amb els alumnes de la classe de 6è. No tinc cap
mena de dubte: és, de bon tros, el projecte més complex i ambiciós en el qual
m’havia embarcat mai. Fer un muntatge “híbrid” on es combinaren escenes
enregistrades en vídeo i escenes de teatre en directe era poc menys que una
idea inassolible. La idea de fer un obra amb aquest innovador format –a mig
camí del cinema i del teatre– se’m va ocórrer una nit de febrer. Em semblava
una proposta molt complexa però, alhora, molt original. Tanmateix, havia de
trobar una idea potent; una història que s’acoblés al format i el justifiqués.
I no hi havia manera: vaig estar més de tres setmanes capficat i angoixat
perquè no trobava cap argument per començar a escriure. Tot el que se m’acudia
era poca cosa des d’un punt de vista argumental. I, de cop i volta, vaig
recordar una petita broma que faig als alumnes la nit que ens quedem a dormir a
l’escola –l’última nit del curs– i vaig saber que havia trobat la història.
Lluny de descansar però, començà una espiral inaudita d’esforç creatiu per
escriure la història i estructurar-la en funció de la seua natura “dual”:
escenes de teatre i de cinema. Òbviament, allò més complex era la gravació de
les escenes que es mostrarien en imatges. Calia gravar vuit escenes i, a més a
més, calia editar-les i muntar-les. Treballar amb imatge era i és, per a mi,
tot un repte. És un codi que encara no domine, ni tècnicament ni
conceptualment. És a dir, no és –només– una qüestió de manca de coneixements
tècnics relacionats amb els aparells i la tecnologia requerida –càmera, equip
de so, programes d’edició i efectes especials...–, sinó també de no saber com
construir escenes visualment parlant; és a dir, de no dominar el llenguatge
audiovisual, de no saber com crear una història en imatges a partir d’un seguit
de plans. Aquesta però, no era l’única dificultat. Escriure el guió cinematogràfic
–que és diferent del teatral–, elaborar un detallat pla de rodatge, decidir el
cap de setmana de la gravació, aconseguir un equip professional de filmació
–càmera, travelling, focus...– i algú que el sabés fer anar, acomboiar els
mestres de l’escola per rodar l’última escena de l’obra en la qual hi apareixem
tots, editar i muntar tot el material audiovisual, assajar les escenes de
teatre, trobar decorats adients... Calia tantes coses que, mentre assajava amb
els i les alumnes les escenes que havíem d’enregistrar, vaig tenir moments de
pànic real, on jo mateix em reprenia per haver-me embarcat en un projecte que
implicava a tanta gent i que estava destinat inexorablement a fracassar per la
seua monstruosa dimensió i complexitat. Trucava el meu amic Roger per
demanar-li consell en la direcció de les escenes i confessar-li els meus dubtes
sobre tot plegat; i ell, bon coneixedor del món audiovisual, em
tranquil·litzava dient-me que no em preocupara de res, que tot aniria bé, que
el rodatge eixiria perfecte. Àlvar també treia ferro a l’assumpte tot dient-me
de broma que amb l’equip de gravació que anava a portar de la universitat–és
professor de Comunicació Audiovisual de la UV– gravar seria “bufar i fer
ampolles”.
I després d’un treball ingent i un esforç estoic, el dimecres 22 de
juny de 2011 vam representar amb un èxit rotund el muntatge. Des d’un bon
principi, havia anhelat i somiat una representació com la que vaig poder
coordinar. No tinc paraules. Després d'estar a punt de defallir, d'anar al límit de la meua energia durant tant de temps, de veure que no podíem arribar, em sorprèn un final inesperadament feliç, un final "made in
Hollywood" -mai més ben dit-. Fins a l'últim moment -per a ser exactes, fins a l'última nit abans de la funció- no vaig veure clar que tot podia anar bé. En aquest sentit el suport de Marc Gonzalo i Marian fou determinant: eixírem de l'Odeon a les 02:00am, després de resoldre tot allò que m'angoixava. Per unes poques hores, però hi arribàrem. Per això qualsevol construcció literària queda curta i pobre per descriure
l’emoció de veure realitzat un projecte tant extremadament complex i que ha
demanat d’un esforç tant desmesurat. Tot ha estat fruit del treball i de la
col·laboració de moltes persones: Loles, Marian, els mestres i les mestres de
l’escola... I els alumnes, no cal dir-ho, que han fet un treball i un esforç excel·lents, d'un mèrit inqüestionable. Però una menció especial mereixen Sven –que féu l’edició del
muntatge– i Marc Gonzalo, que per tercer any consecutiu, vingué a Albaida per
portar-me les llums de l’espectacle. Dir que els estic molt agraït em sona a
ben poc. En el cas de Roger i Àlvar, la cosa és encara més exagerada: sense
ells, literalment, aquesta història no hagués estat possible de cap de les
maneres. Són plenament corresponsables d’aquest èxit. I fou un plaer i un
enorme privilegi compartir un projecte com aquest amb ells, amb qui porte
caminant per la vida des de la primera infantesa. Com els vaig dir un cop
acabàrem els dos dies de rodatge, era com si continuàrem jugant al pati de la
nostra escola... però ara de majors.
Gràcies per haver fet possible aquesta
història. Us estaré eternament agraït.
PD: Com si es tractès d'una superproducció nordamericana, les escenes que gravàrem no estan excemptes dels anomenats "errors de racord" -aparició de coses incoherents o estranyes a les imatges-. L'escena que podeu veure al vídeo que encapçala aquest l'escrit n'és un bon exemple. Si teniu curiositat, ho podeu comprovar tornant a veure el vídeo. És l'escena IV del muntatge, on Vicent Benavent explica els seus amics i amigues una cosa molt grossa que ha descobert a l'escola relacionada amb els mestres. Al principi de tot, quan la càmera observa els quatre alumnes que parlen al parc tot preguntant-se perquè Vicent els ha dit de trobar-se, es pot veure al lluny i al costat d'un arbre unes persones: són, precisament, Vicent Benavent i Dani! Estan esperant a que jo els faça el senyal d'entrar en escena! I això no és tot: al seu costat i recolzats a un cotxe roig també es pot veure el meu amic Roger i Tomàs -amb samarreta blava-, un alumne que no havia d'aparéixer en eixa escena. Si pareu el vídeo en el segon 18 ho podreu veure perfectament. Tot amb tot, ens adonàrem de l'error durant l'edició però, lluny de lamentar-nos, vam fer un fart de riure: era una anècdota que ens acostava encara més al cinema de veritat.
Tres
edicions de Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra... Poca broma! Encetar
aquest projecte, ara fa tres anys, fou tota una proesa; repetir-lo l’any
passat, tot un repte; i assolir una tercera edició és un èxit sense precedents.
De nou, el Festival de Teatre Escolar d’Albaida serà una festa del poble i per
al poble; una excusa immillorable per ajuntar-nos i gaudir del treball que,
mestres i alumnes dels tres centres educatius i públics del nostre poble han
preparat amb tanta il·lusió i esforç. Un any més –i ja en van tres!– hem
assolit els dos grans objectius del nostre projecte: hi haurà obres de teatre
dels tres centres –CEIP Covalta (4), CEIP Elias Tormo (1) i IES Josep
Segrelles– i els muntatges abasteixen totes les etapes educatives –d’Infantil
fins a l’ESO–. Això –ja m’ho permetreu de dir– té molt de mèrit. Tanmateix, més
enllà del teatre i dels beneficis educatius que aporta a l’alumnat, una de les
coses que més valore del nostre projecte és la capacitat que té d’unir al
poble, de fer de pont entre l’escola i la societat; entre grans i menuts.
Aquesta és una de les seues raons de ser: implicar tothom per fer poble. Heus
ací els actors i les actrius, autèntics protagonistes de la festa. La resta de
l’alumnat gaudeix dels Festival com a públic. No cal dir que al darrere dels
alumnes hi ha la il·lusió i tenacitat dels mestres per dur endavant i fer
arribar a bon port els espectacles teatrals. I els mestres que no fan teatre
també s’impliquen perquè sempre estan disposats a fer un cop de mà quan és
necessari. Els pares i les mares també fan de públic però, a més a més, tenen
un paper cabdal en tota aquesta història ja que participen activament en l’organització
del Festival i col·laboren en la preparació dels muntatges. I la resta de veïns
i veïnes, acudeixen al teatre per veure la mestria de fills i filles, nebots i
nebodes, nets i netes... O, simplement, per passar una bona estona. En les
localitats menudes com Albaida, engrescar les escoles és engrescar tot el
poble. I assolir aquesta complicitat i aquest quòrum és, sense cap mena de
dubtes, l’èxit més gran de Jo teatre, Tu teatres, Ell teatra...
No tinc
paraules. Tres edicions! Tres anys educant amb el teatre! Tres anys de
somriures i d’afanys! Qui ho anava a dir! Com he dit adés, els xiquets i les
xiquetes d’Albaida són els protagonistes indiscutibles de la festa. Malgrat
tot, permeteu-me d’insistir en una idea: sense els mestres que m’acompanyen en
aquesta aventura, no hi hauria festival que pagués la pena d’organitzar. El seu
compromís i la seua voluntat d’oferir a l’alumnat una educació engrescadora,
divertida i de qualitat és la clau de tot plegat. Sense ells i elles, aquest
festival no existiria. Marian, Casimir, MaJosep Garcia, Francisco, Sara,
MaJosep Micó, Pau, Jordi, Sònia.... Va per vosaltres!
Didac Botella i Mestres, coordinador del Festival
PROGRAMACIÓ*.
JUNY DE 2011
DILLUNS 20. Dos muntatges:
-L’herbeta de poliol. Infantil 3 anys CEIP Covalta.
Horari: 12:00 (matí); 19:00
(vesprada). Mestra: Marian Llàcer
*Tots els muntatges es realitzaran
al cinema Odeón. Es faran dues funcions de cada obra: pel matí (públic escolar)
i per la vesprada (públic general), excepte secundària.
AGRAÏMENTS
Volem
agrair el suport econòmic que hem rebut de les entitats bancàries, d’Editorial
Bromera i, especialment, dels centres i dels seus AMPES, sense el qual no
haguérem pogut fer front a les despeses que genera l’organització del Festival.
També volem agrair la col·laboració de l’Ajuntament. Moltes gràcies als mestres
i a totes les mares i pares que han col·laborat en l’organització del festival
i dels muntatges. Per últim, volem agrair especialment la mestria de Martina
Botella en el treball de maquetació i disseny del cartell, el díptic i la
pancarta del Festival.
Des d’un punt
de vista objectiu, els resultats de les darreres eleccions municipals i
autonòmiques han estat certament catastròfics per a l’esquerra, no tant pel fet
que el PSOE s’haja ensorrat –el Partit Socialista fa temps que no és
d’esquerres–, sinó perquè el PP –que sí que és pura dreta– ha obtingut una
victòria arrasadora, certament incontestable. Tanmateix, al bell mig d’un
panorama tant negre –conservadorament parlant–, s’hi poden albirar petites
llums que, a més a més de consolar una mica, són un indiscutible motiu
d’esperança, tant a nivell estatal com de País València.
Èxit de Coalició
Compromís Els espectaculars resultats de Compromís són la recompensa d’un
esforç ingent i del treball ben fet. Al gener de 2010 vaig publicar en aquest
mateix bloc un petit escrit –Ara va de bo: Coalició Compromís!– on explicava
que, més enllà dels resultats que obtingués la nova formació, estava content i
agraït de veure que, per una vegada, les coses s’estaven fent bé, tant pel que
fa a l’antelació, com pel que fa a les formes i a les persones. I, com deia,
les bones llavors solen donar bons fruits: un 7% de vot, 6 diputats a les
Corts, 3 regidors a l’Ajuntament de València i un fum d’alcaldies i regidors
escampats per tot el territori. Un èxit sense precedents que espere que sabran
–sabrem– gestionar bé de cara a la batalla definitiva, d’ací quatre anys. I
tot, sense anul·lar Esquerra Unida, que ha mantingut el seu espai electoral.
Això també és una molt bona nova.
Defunció
de Coalició Valenciana Un fet que ha passat desapercebut i que, en clau
valenciana, és també un èxit rotund és la defunció política del feixista
Sentandreu i els seus sicaris blavers del GAV –Grup d’Acció Valencianista–.
S’han quedat amb un pam de nas, sense cap argument. Han perdut el poc suport
que tenien i, fins i tot, el seu inefable president –icona valenciana de la
intransigència i del feixisme local– ha hagut de reconèixer la desfeta. Una
desfeta doblement dolorosa –com ell mateix ha dit– perquè coincideix amb el
ressorgiment del nacionalisme valencià d’esquerres. Tot amb tot, aquestes
eleccions han esdevingut el cop de gràcia del regionalisme valencià –Unió
Valenciana també s’ha extingit–, que no era més que un espanyolisme encobert. I
això no és poc: és també tot un èxit.
Fisures al PP valencià La majoria absoluta de
Rita era del tot previsible. Malgrat tot, el fet que haja obtingut els pitjors
resultats des de l’any 1991 –quan fou nomenada alcaldessa de València gràcies
al suport dels cinc regidors d’Unió Valenciana–, és un símptoma inequívoc de
desgast. I el mateix anàlisi es pot fer de la majoria absoluta de Camps que,
malgrat haver obtingut un diputat més a les Corts, ha perdut un nombre
considerable de vots. Inici d’un canvi de cicle? Per què no? La plana major del PP valencià serà investigada per finançament il·legal i la més que
probable imputació judicial de Francisco Camps pel cas Gürtel pot desembocar en un descrèdit polític insostenible
per al PP espanyol que, tard o d’hora, se'ls haurà de treure del damunt. Serà una legislatura apassionant.
Gora Bildu! Finalment,
Bildu ha protagonitzat la gran sorpresa d’aquestes eleccions a nivell estatal.
El triomf de l’esquerra abertzale no és només un triomf de l’independentisme
basc; és una garrotada moral i conceptual al PSOE i al PP, que volien tornar-se
a repartir el pastís electoral basc prohibint un dels drets més elementals de la
democràcia: el vot. És molt gros allò que pretenien: volien anul·lar la que
s’ha convertit en la segona força política d’Euskadi. Volien prohibir el segon
partit més votat! Ells, que van de “demòcrates”! Doncs ara, a empassar-s’ho! Ha
estat tota una lliçó dels bascos; un cop damunt la taula; una demostració
brutal de força; una contestació popular al barroer intent de PP i PSOE de
segrestar de nou les eleccions a Euskadi. I això, no és una petita alegria electoral: és
una de ben gran.
Demà
passat, jo no votaré al Bloc Nacionalista Valencià. Ni a Els Verds.
Tampoc decantaré el meu vot cap a Iniciativa del Poble Valencià. Quan
diumenge m’acoste al col·legi electoral i diposite el meu vot a l’urna, no
estaré votant a Coalició Compromís. Estaré votant Mònica Oltra. Hom pot
pensar que aquesta afirmació és un autèntic oxímoron –figura retòrica que
combina dos idees contraposades–. Des d’un punt de vista pragmàtic, és evident
que votar Mònica Oltra és votar Compromís. Tanmateix, des d’una òptica
conceptual, dir que votaré Mònica Oltra i no Coalició Compromís, no és
contradictori i és, personalment, verídic i exacte. Dir que no votaré cap
partit té una clara connotació: no em crec la pantomima electoral i aquesta
farsa democràtica en la qual ens fan pensar que vivim. Sóc el primer que renega
d’un sistema electoral que, enlloc de potenciar la participació ciutadana, pretén
anul·lar-la. Com diuen Chomsky i Ramonet al seu assaig Como nos venden la
moto, “la propaganda i els mitjans de comunicació són a la democràcia, el
que la porra i les armes són a la dictadura”. I aquesta comparació s’agreuja i es
fa extremadament nítida en època d’eleccions. Els partits polítics són a la
democràcia el que Hosni Mubarak i la seua família eren a la dictadura encoberta d’Egipte; són els
guardians d’un ordre institucional pensat i construït per a que ningú no faça
massa soroll; són els encarregats de fer-te creure que, malgrat les incoherències
i els defectes–, aquesta és la millor –o, fins i tot, única– realitat possible.
Per això votaré Mònica Otra: perquè votaré la persona i no la coalició que
representa. Perquè és, de lluny, l’únic polític que em crec quan parla. Perquè parla
clar, sense les fastigoses ambigüitats dels socialistes. Perquè planta cara
sense embuts als corruptes i als sicaris del PP. Perquè és l’única que ha
defensat el Cabanyal de veritat, amb les seues paraules i amb el seu cos. Perquè
a les envestides feixistes dels parlamentaris del PP respon sempre amb dignitat
i amb la cara ben alta. Perquè defensa les causes que ningú no defensa. Perquè
no s’arronsa davant el lamentable panorama polític, lingüístic i social d’aquest
País Valencià a la deriva.
Escric amb l'estrèpit d'una eixida imminent: en poc menys de 4 hores seré volant cap a Cuba! Aquest viatge bé mereixia una crònica prèvia, un prefaci literari molt més acurat i tranquil però una mena de grip m'ha atacat els darrers dies, xuclant-me tota l'energia de què disposava; com m'agrada dir -i és una construcció molt exacta- des de dimarts he anat en "reserva". Afortunadament, avui de matinada m'he aixecat mínimament recuperat, després de passar gran part de dimecres i dijous estirat al llit. Tanmateix, no he patit pel meu viatge: haguès pujat a l'avió amb gotero i 40 de febra! Són les bogeries que estàs disposat a fer quan has pagat 1230€ de bitllet... Però no és, només, una qüestió de diners: Cuba no se'm podia tornar a escapar. Incomptables són els estius en els que havia planejat d'anar cap a l'illa més "especial" del Carib. És un viatge que anhelava de fa molt. Ma mare, la meua germana Núria, l'Alfons, en Xavi Sarrià i els Obrint Pas, l'Ivan... Molta gent que m'estime hi ha estat i les seues narracions i experiències no han fet més que augmentar el meu desig d'anar-hi. El meu amic Rafa Arnal m'espera a l'illa; Carles hi arribarà en una setmana... I tots tres viurem un més d'agost irrepetible que, a priori, no té cap guió ni cap ordre preestablert. Com diuen en castellà "vamos con lo puesto"! Un viatge-aventura en el qual totes les coses que et passen -bones i dolentes- són igualment apassionants.
