Blog d'en Xavier Mir

Diumenge passat, dia 9, va fer tres anys [notícia a Vilaweb] de l’entrada en vigor de l’Estatut que una majoria (dels pocs que van votar, però) va aprovar en referèndum després que una minoria de tres (el de la C, el de la U i el de la Z i la P al mig) rebaixés allò que el 90% del Parlament de Catalunya havia acordat després de mesos de debat. Per pura matemàtica (perquè hi havia un termini de dos anys des de l’entrada en vigor), en fa un que l’Estat espanyol va deixar la seva pròpia llei orgànica en paper mullat. Fa poc més d’un any que tenim una crisi de legitimitat damunt la taula que el darrer acord de finançament no ha tancat pas, com tampoc no ho farà una sentència d’un tribunal constitucional, sigui en el sentit que sigui, perquè el problema no és la sentència sinó la mateixa existència del tribunal. Si l’Estat espanyol ha menystingut amb prepotència una eina tan esquifida com la que s’han rebaixat a concedir-nos, serem nosaltres els qui ara en cantem les excel·lències?

En el futur recordarem aquesta setmana, la del mes abans de l’11 de setembre, com una setmana en què algú ha llançat una proposta amb una intenció i, sense voler (suposo), ha reforçat el debat de fons ja existent. Sóc soci d’Òmnium Cultural, i ben content de ser-ne. La meva relació amb l’entitat és positiva i satisfactòria. Confio plenament en moltes de les persones que hi treballen i crec que l’etapa de Jordi Porta ha estat un revulsiu que n’ha permès el rellançament cap al futur. Vaig assistir a l’acte que es va fer al TNC (Junts per Catalunya) per “unir les veus d’aquells catalans que exigim respecte a la voluntat del poble català”. Porta mateix va escriure un article a l’Avui el 9 de juny de 2008 en què deia: “Ara cal denunciar que el pacte s’ha trencat unilateralment. Els catalans vàrem acceptar les retallades del Congrés dels Diputats i, prou a pesar nostre, vàrem complir amb les normes establertes. La part espanyola, en canvi, no està aplicant les disposicions de l’Estatut.” I acabava amb aquest paràgraf breu però clar: “Finalment, si es demostra que el pacte no és possible, cal pensar en estratègies que, democràticament i pacíficament, proposin clarament alternatives.“

Som exactament en aquest punt. Jordi Porta treballa per la unitat. Ha obtingut el suport de Pasqual Maragall i estic segur que obtindrà el de Jordi Pujol i el dels expresidents del Parlament Barrera i Rigol. La idea d’unitat ha aplegat també Artur Mas en nom de CiU i així mateix Llorente ha dit que també ERC s’hi afegiria. Tal com apuntava al darrer apunt, la qüestió era veure si el PSOE-C feia pinya un cop més amb el PP en el seu espanyolisme o si es veia irremeiablement arrossegat a manifestar-se amb tothom per no evidenciar la seva marginalitat. Ara ja sabem que es manifestaran si qui convoca és el Govern. Au, més feina per a Montilla.

I mentre Jordi Porta treballa per una unitat que té el PSOE-C agafat pels dallonses, l’autèntica lluita que s’ha desfermat és la del missatge que hi ha d’haver darrere d’aquesta unitat. És evident que alguns voldrien manifestar-se per defensar l’Estatut, però cada cop és més diàfan el clam de la societat, que va en una altra línia. Acte de Sobirania ja ha enviat un correu electrònic a tots els compromesos en que diu: “Des
d’Acte de Sobirania creiem que cal mobilitzar-se quan surti la
sentència del Tribunal Constitucional, però no per defensar l’Estatut,
ja que nosaltres el vàrem enterrar el dia 11 de juny,
sinó precisament per denunciar la impostura que ha representat aquesta
reforma estatutària, reforma que tenia com a objectiu inicial el blindatge i l’augment de competències i l’establiment d’un sistema de finançament adequat a les necessitats de Catalunya. Sis
anys després del seu inici ha quedat clar que des de l’Estat qualsevol
qüestió relacionada amb l’autogovern de Catalunya provoca rebuig i que
com a estratègia per a evitar cap traspàs real de poder, s’eternitzen
totes les negociacions.” I Deumil.cat ha fet el mateix en un comunicat de premsa: “Creiem necessari que, aprofitant la futura sentència, la societat
catalana doni una resposta unitària i massiva a l’Estat espanyol.
Haurem de tornar a mobilitzar-nos, però en defensa de l’Estat propi.“

Aquesta manifestació unitària s’ha de fer. Al davant hi ha d’haver les autoritats esmentades i tants representants polítics com sigui possible. Però al darrere hi anirà tot un poble dient que no, que no ens manifestem per defensar l’Estatut. Serà difícil trobar un text per a la pancarta de la capçalera que reculli amb prou habilitat el punt de contacte d’aquests dos missatges excloents. Jordi Porta té tota la meva confiança, però en el mes que falta fins l’11 de setembre ja ens assegurarem que el missatge quedi clar.

PS: Més aportacions en aquesta línia.
1. Joan Fonollosa: “La
gran manifestació de setembre ha de ser l’inici del retorn de la
llibertat. I els polítics (en actiu o jubilats) que s’hi vagin a fer la
foto  que prenguin nota de que ja és hora.
I
si ells, que són els que en tenen l’obligació,  no posen fil a
l’agulla, que després no es queixin si algú altre ho fa. El temps
s’esgota i el futur de Catalunya no pot esperar gaire més. Ara és
l’hora, catalans! ” (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/142008)

2. Editorial del Directe!

3. Sobirania i Progrés (clarivident): “no tindrà sentit denunciar una sentència del TC i alhora reclamar respecte a la integritat de l’Estatut aprovat
en referèndum el 2006. L’acceptació de la via estatutària significa
l’acceptació de la legalitat espanyola, i aquesta atorga al TC la
funció de vigilar per l’estricta adequació de totes les lleis (inclosos
els Estatuts d’autonomia) a la lletra i l’esperit de la Constitució
espanyola, de la qual és intèrpret suprem.“