Blog d'en Xavier Mir

No entenc la pregunta. Què vols dir? Si l’actual legislació estatal permet un referèndum entre la població catalana per decidir si ens volem autodeterminar? No conec la Constitució Espanyola, però diria que no està contemplat. Potser sí que queda alguna escletxa legal i seria possible, ho ignoro, però tant m’és. Si ens atenem a les notícies d’economia o política de les últimes cinc setmanes, com si mirem en perspectiva els darrers cinc-cents anys d’història, la mentalitat castellana és i ha estat sempre la mateixa: bloquejar qualsevol iniciativa que pugui comportar un profit per a la societat catalana o alguna part d’ella. Un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya (el simple fet de fer la consulta) porta associat unes quotes de llibertat que Madrid no assumeix com a possibles dins els territoris de la seva jurisdicció (allò que avui s’anomena Espanya). Des d’aquesta mentalitat, el seu Tribunal Constitucional no autoritzarà mai una consulta com aquesta.

Si la pregunta és "Creus que la Comunitat Autònoma de Catalunya és una nació i, com a tal, té dret a decidir si vol l’Autodeterminació?" la resposta és SÍ.

(continua)

Naturalment que SÍ. Pensem que després dels quaranta anys de dictadura franquista, Espanya ha viscut en una democràcia sana, exemplar i modèlica per a la resta del món, amb moments àlgids com el Referèndum de l’OTAN, l’intent de LOAPA, la lluita per la democràcia des del GAL, les lleis recalificadores del sòl valencià, el Plan Hidrológico Nacional, la singular concepció harmonitzadora de la riquesa del territorio nacional mitjançant les LOFCA, la transparència democràtica cabdal que es desprèn de la publicació de les Balances Fiscals, la conversió de la Reforma de l’Estatut de Catalunya en una norma estatutària totalment dependent i sotmesa a les lleis del Congrés de Diputats de Madrid, i ara, ja, la proposta de Reforma de la Constitución del PP per buidar de poder allò que ells anomenen "nacionalismos". Amb aquestes expressions d’alta democràcia, que l’Estat Espanyol autoritzés i acatés un referèndum d’autodeterminació dins del seu estat seria una notícia esclatant, descomunal, d’abast interplanetari.

3. Tens decidit quin seria el sentit del teu vot en cas que es fes un
referèndum d’autodeterminació perquè Catalunya formés un Estat propi?

El meu vot seria SÍ, VULL L’AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA. I per què? (que diu la simpàtica Mònica T.)

Buf, és tan llarg! Perquè malgrat els llargs segles de dominació castellana, Catalunya conserva una capacitat d’associació per assolir els seus propòsits que ha estat la base del seu progrés com a societat i la seva subsistència com a nació. El tarannà català és clarament pactista i negociador i des de l’època feudal s’ha oposat a les decisions dels seus jerarques basades en el simple principi d’autoritat. La Generalitat va néixer com un òrgan d’administració i negociació dels diferents estaments socials amb el rei. Aquest sistema evitava la tirania i afavoria els interessos del poble, i de retruc i a la llarga, es veien afavorits els interessos del rei. Això és encara així, avui dia. Castella, pel contrari, sempre s’ha guiat per la imposició de l’interès jeràrquic per sobre de qualsevol criteri disident. Els castellans manen i volen ser obeïts. Muts i a la gàbia. Aquesta concepció del món només reporta progressos si ets capaç d’imposar-te militarment i demogràfica a una nació socialment i culturalment més avançada, de la qual vas xumant la sang. Castella es va apropiar de la Descoberta d’Amèrica (una empresa totalment catalana) i en va reescriure la història durant els segles XVI i XVII. Castella ha xocat reiteradament contra la concepció del món catalana (1640, Guerra dels Segadors; 1714, Supressió de les Llibertats i les Institucions catalanes; 1939-40, execució del president de la Generalitat i prohibició del català; 2006, ridiculització i sabotatge de l’intent de reforma de l’estatut, traves a l’OPA a Endesa del capital català, intent de reducció de l’aeroport del Prat a terminal de vols de baix cost i pista-abocador d’immigrants il·legals traslladats en avions de l’exèrcit espanyol des d’Andalusia i Canàries; Proirització de qualsevol infrastructura interna a Espanya per davant d’aquelles que podrien comunicar més eficientment Catalunya amb l’estranger, sigui l’eix mediterrani Montpeller-Alacant per ferrocarril, sigui la potenciació del port de Barcelona; Manteniment dels peatges -Catalunya té el 33% de la xarxa d’autovies de l’Estat, i sufraga el 67% dels peatges que es paguen a tota Espanya-…). És evident que Catalunya podria ser una de les nacions més pròsperes del món si no hagués de mantenir amb el seu esforç fiscal un estat del qual només obté traves, demores, espolis i incomprensió. Espanya seria un país més modern, més plural i democràtic si s’acollís al model descentralitzat que sempre ha proposat Catalunya. Els referents històrics i actuals són clars: Gran Bretanya, la RFA, els Països Nòrdics… són models parlamentaris més avançats i societats més cultes i econòmicament més pròsperes que estan a l’avantguarda mundial. Els catalans ho hem intentat durant segles, fent pedagogia, sotmetent-nos, presentant excuses per cada intent de modernització de l’estat… Sempre hem xocat contra la imposició i la jerarquia centralista. Actualment, i després de la persistent (diària, des que hem entrat al segle XXI!) intoxicació desinformativa a la qual s’han dedicat els mitjans afins al PP, la percepció que Espanya té de Catalunya és la d’una societat malalta que maltracta els pobres ciutadans que s’expressen en castellà, els posa denúncies per no retolar en català, els sotmet a la immersió lingüística de petits tal com els nazis sotmetien els alemanys a la doctrina nazionalsocialista i els perverteix amb TV3, un ens públic que es dedica a fomentar l’odi contra tot allò que fa pudor d’espanyol. En aquest estat de coses, jo he renunciat a fer-me entendre per qui no em vol entendre. No perdem més el temps, si us plau. Si tan incompatibles som, millor que ens separem. Podrem seguir odiant-nos o estimant-nos, però cadascú a casa seva, i el més important: que qui decideixi sobre Catalunya i el seu territori no sigui aquell que l’odia profundament, sinó els catalans mateixos.