En les darreres eleccions un invent
anomenat Racòmetre
va assolir cert ressò principalment a la blogosfera. Va ser
una idea de Rac1. Ara n’he trobat
una altra. Han posat en marxa un bloc
(ells ho escriuen amb ge) dels
serveis informatius que s’ocupa de la campanya. Cada blocaire s’ocupa
d’un candidat i en alguns casos pengen talls de veu del programa. És
una bona iniciativa que altres empreses de comunicació,
públiques i privades, podrien incorporar. Permet integrar els
blocs al mitjà en qüestió. Però permet més
coses. Ara que els periodistes de la Corporació tornen a
protestar per la imposició dels altres blocs, els del
minutatge, muntar un bloc d’aquestes característiques pot ser
una manera alternativa d’informar sobre la campanya, però no
tot són flors i violes.
Hi ha una batalla
definitivament perduda en la política espanyola i que
contamina cada cop més la catalana, i és aquesta mania
dels enfrontaments cara a cara. Tothom sap que fomenten el
bipartidisme i empobreixen la democràcia. La prova és
que, en plena campanya, sembla que en Llamazares s’hagi quedat tancat
al món virtual de Second Life. Però només quan
un partit n’és perjudicat es recorda de denunciar-ho.
Evidentment, PSOE i PP no es posaran pas d’acord per prohibir per
llei els cara a cara, perquè els beneficien. La idea que
l’interès públic està per damunt de l’interès
dels partits, a l’Estat, ja no és gaire més que una
idea. El control pot resultar antipàtic als periodistes, però
és que el problema no és tant la seva professionalitat
com l’obediència a interessos privats contra els quals sovint
la regulació pública és l’únic recurs.
I al bloc
Off-campanya de Rac1 passa una cosa semblant. Han posat els partits
per categories, de manera que amb un cop d’ull es pot veure si hi ha
o no hi ha un tracte equitatiu. Sobre un total de trenta-cinc apunts
en el moment de redactar aquest, resulta que el PSOE en té
vuit, però és que a més el PSC té
categoria pròpia, amb la qual cosa, si hi afegim els seus
quatre, el món socialista en té dotze. La resta de
partits queden a una distància considerable. PP i PPC sumats
en tenen set; ICV en té cinc i tant ERC com CiU en tenen tres.
També podria escriure sobre el contingut dels apunts,
redactats amb un llenguatge fresc i sovint un punt humorístic,
però de tal manera que hi ha molt de marge per transmetre unes
impressions o unes altres, per potenciar una caricatura més
benigna o més corrosiva de cada candidat o candidata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és veritat que les eleccions sigui cosa de dos. Com a mínim és cosa de cinc. Són cinc els governs possibles en funció dels pactes que el president entrant es vegi obligat a fer. Si els fa amb el PNB o amb Esquerra o amb CIU o amb gallecs o canaris o amb una barreja.
D’ERC va dependre que vinguessin part dels Papers Segrestats a Salamanca i que De la Vega prometés la revisió del procés a Companys. Del pacte amb CiU va dependre un desbloqueig en fals de l’Estatut i el final lamentable de la LLei de la Memòria Històrica (amb concessions a la dreta religiosa i sense retornar la honorabilitat al president Companys) etc.
Nois, aquí tenim moltes possibilitats. I ens ho estan amagant. El Ridao tampoc és que ho aclareixi gaire. Una cosa és el president i una altra la forma de govern, és a dir les lleis que sortiran de las Cortes i les decisions del president que sorti elegit.
Algú segueix la campanya del Ridao? No ho entenc. Si ja no té cap interès. On és aquella esquerra de les mans netes i independentista? Què n’has fet Carod? El 9-M jo votaré en blanc.