Encara sobre l’estatut, hi ha una sèrie de qüestions obertes. Sembla que el NO pot anar guanyant terreny dins les formes de rebuig. Si cal, no tinc cap problema a canviar el sentit del meu vot malgrat que estic convençut dels avantatges del vot nul. Tot sigui per la unitat que sempre he vist necessària sobre aquest tema. Amb tot, com que el debat no era gens superficial, caldria no reduir la decisió a allò que és estrictament el vot i posar sobre la taula allò que es plantejava des del vot nul. El NO, com ja he escrit en altres ocasions, deixa molt clar a què diem NO, però no diu a què diem SÍ. Cal un full de ruta, cal continuar el debat sobre quina estratègia és la millor a partir del 19 de juny sigui quin sigui el resultat. Per tant, la feina és doble. D’una banda hem d’aconseguir el màxim suport possible per rebutjar l’estatut, però de l’altra també hem de mantenir el debat sobre el futur polític, que ha d’entrar en una nova fase plenament sobiranista.
Enmig de tot això, un prec a la societat en general: qui voti favorablement a l’estatut, que no sigui per esgotament, que no sigui, com diuen algunes veus, perquè fa massa que en sentim a parlar. El repte polític que tenim al davant és immens. No es tracta només d’un estatut, sinó que hi ha un pols polític entre la societat i la majoria de partits que han traït la representació de la sobirania. Estiguem alerta perquè votar d’esma ens pot portar a fer un pas més cap a la regionalització.
Canviant de tema, ahir em van sorprendre les declaracions de Jordi Miralles, líder d’EUiA, segons el qual la PDD s’ha pervertit políticament. Segons ell, Catalunya continua tenint el dret de decidir i sempre l’ha tingut. Si ho creu així, no entenc què hi feia en una plataforma que, si es queixava, era perquè no tenim aquest dret i en reivindicava el reconeixement. Crec que Miralles s’equivoca. Quan reivindica els drets dels treballadors també ho fa pensant que en el fons la reclamació d’aquests drets no en comporta la conculcació?
El Punt del Maresme publica avui una entrevista a Salvador Milà en què, quan el periodista li recorda que ERC vol la independència, l’exconseller respon que els reis no existeixen. Aquesta resposta de menyspreu i supèrbia és habitual en molts polítics, però potser sap més greu en una persona que es considera d’esquerres. Com a conseller de Medi Ambient tenia una responsabilitat: portar a l’agenda del govern qüestions que en altres temps i per part d’altres persones s’havien considerat utòpiques. La defensa del medi ambient ha rebut i rep encara atacs i menyspreus des del liberalisme econòmic i no ha resultat fàcil arribar a un estat d’opinió favorable a les polítiques de sostenibilitat. Milà ha de ser conscient d’això per força, i és per aquesta raó que sorprèn que ara sigui ell qui rebutgi amb menyspreu les propostes polítiques que demanen la presa en consideració de tenir un estat propi, que ja no és una utopia, sinó un procés obert i que no té marxa enrere. El que caldria, més aviat, és que tant ICV com CiU com PSC es plantegessin d’una vegada a fons si convé deixar ERC sola en la seva reivindicació de la plena sobirania.
Precisament el PSC trobaria un gran avantatge en una Catalunya independent. Potser no hi havien caigut, però es passen el dia criticant el PP i remarcant com n’arriben a ser d’intolerants, de catalanòfobs, de radicals, etc., quan en realitat el pes del PP a Catalunya és ínfim. El problema del PP és a Espanya, on l’alternança política els pot portar de nou, tard o d’hora, a governar. Si hi ha socialistes catalans que de debò pensen que el principal problema polític és la mentalitat retrògrada del PP, si creuen que tots plegats viuríem molt millor en un estat on el PP no fos mai una amenaça ni un condicionant de l’acció de govern, hi ha una solució que no poden bandejar. Si els socialistes catalans ho volguessin, una Catalunya independent seria un feu de l’esquerra (diversa, això sí) i s’hi podrien dur a terme totes les polítiques que el PP frena a Espanya sense por de perdre el govern. Però històricament ha estat l’estratègia socialista de primar Espanya allò que ha permès a CiU postular-se com a partit hegemònic del nacionalisme. Ara el socialisme català té l’oportunitat de deixar la dreta espanyolista fora de joc (i la dreta catalana tocada) amb un bon estatut, i resulta que Zapatero prefereix pactar-ne rebaixes amb la dreta catalana. Les contradiccions que veuen en Esquerra fan riure al costat d’aquesta paradoxa monumental.
Manel Cuyàs acabava un article d’avui a El Punt dient que ell no veu per enlloc que es parli de la independència de Catalunya. Certament, d’això ens queixem els qui reclamem que es prengui seriosament aquesta opció, però ens cal el suport dels mitjans. Vostè seria tan amable de fer-se ressò de tot allò que es pot llegir als blocs de Vilaweb i que la premsa impresa no té gaire en compte? Moltes gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1) No a la majoria majoritaria de les comunitats que formen part de la nació castellana, per imposar els seus drets i privil.legis sobre les altres nacionalitats de l’Estat, per petites que siguen. Sota una pretesa igualitat de l’Estat espanyol com a nació.
2) Com a minim tenim el mateixos drets que el País Basc com a nacionalitat de l’Estat a nivell jurídic i economic. Per tant no és poden discriminar.
3) L’Estat lliure associat, cap amb el marc de l’actual constitució. I per tant reforça l’estatus de les nacionalitats de l’Estat espanyol.
4) Si no és respecten els nostres drets o estatuts dins l’Estat espanyol, tenim dret a decidir, tanmateix per nosaltres mateixos, de crear un estat a banda de l’Estat espanyol.