Diuen que potser hi ha una reunió o potser no. Les
informacions són contradictòries. Sembla que els reunits són
Castells i Solbes. Per als uns es tracta d’ultimar l’acord, que ha de ser positiu; per als altres, les posicions encara estan molt allunyades i només és un principi d’acord. Si Montilla diu que les posicions s’acosten, segurament hem d’entendre que és a punt de signar allò que Zapatero li hagi demanat que signi. Perquè es tracta d’això. Parlen de negociació, però tots sabem que perquè hi hagi negociació hi ha d’haver dues parts. I no és el cas. Nominalment potser sí, però els noms no fan les coses. Amb la votació de dijous el PSOE de Catalunya va renunciar a pressionar el PSOE d’Espanya per defensar el finançament que la ciutadania li reclama. Si no hi ha capacitat negociadora, només hi ha una part que fa una proposta i una altra part que pot acceptar-la o no acceptar-la. Però això no és negociació. No confonguem les coses.
El més probable és que finalment Montilla accepti, doncs, allò que Zapatero i Solbes li ofereixin. Montilla dirà que és el millor “acord” possible. Si Castells està disposat a combregar amb rodes de molí, l’ajudarà a fer bona la proposta acceptada. Després ja veurem si els compromisos derivats de la proposta es fan efectius, que en això també tenim experiència, però d’entrada el PSOE de Catalunya haurà sortit de l’atzucac en què s’han posat tots solets. Si Castells no l’accepta, s’haurà de plantejar la seva dimissió. En escacs, d’això se’n diu sacrificar una peça. I si el PSOE de Catalunya està disposat a sacrificar Castells com ja va sacrificar Maragall, ells sabran què fan.
Previsiblement, la maquinària del PSOE de Catalunya es posarà en funcionament sigui quin sigui el desenllaç. De fet, la compareixença de Jordi Hereu ja va en aquesta línia, insisteix a parlar de “negociació”. Serà interessant veure, però, si els mitjans, que tenen la mosca al nas, els fan d’altaveu com fins fa poc i celebren l'”acord” o bé continuen amb la línia crítica.
A tall d’anècdota il·lustrativa d’alguns canvis d’opinió, Miquel Giménez escriu a El debat coses com aquesta: “Entengui’m, jo el vaig votar, l’Estatut, i en vaig fer campanya a favor
tot i que ja era justet i moltes coses, massa, potser, s’hi havien
quedat pel camí. Potser ara no ho faria perquè crec que, per més que
ens hi trenquem les banyes, amb la gent d’Espanya no hi ha res a pelar“.
Xavier, ara veuràs com Puigcercós s’abaixa els pantalons i accepta el finançament que Zapatero imposa a Montilla. En cas contrari Esquerra hauria d’abandonar el govern. Aquesta és l’amenaça que pesa sobre ERC per part del PSC. I com que hem de bufar cullera a fi de mes, la direcció d’Esquerra acotarà el cap. L’Uriel té molt clar el que està passant i com s’hi haurà de respondre. Potser s’acosta l’hora de dir prou.
T’enllaço l’article d’avui del Sostres, que em sembla aclaridor, tot i que ell encara té una mica d’esperança en Puigcercós. Jo no.
http://paper.avui.cat/article/serveisioci/149029/esquerra/una/nova/era.html
El PSOE ja els ha passat els apunts a J. Tàpia, E. Sopena, Nadal, E. Juliana, A. Barceló, Perez Oliva, Antoni Puigvert, Enric Hernandez, Vidal Folch, A. Bolaño de lo que han de dir el dilluns a les tertúlies de la Bonet, el Basté, i en X. Grasset.
Fixeu-vos com tots aquets opinadors a sou, tenen una retòrica gairebé igual, tots utilitzen els mateixos arguments.
Xavier, content que hagis tornat.
Després de llegir l’últim article del Vicent Sancis sobre “La síndrome de la Moncloa“, aquesta síndrome que tenen els diputats i ministres del PSC quan van a Madrid, pensava en el poc nivell dels polítcs catalans en general i en que seria bo que anés sorgint una nova generació, i en aquest cas no em refereixo a l’edat sinó a la necessitat d’enfocaments més desacomplexats davant del problema de submissió de la política catalana a l’espanyola.
I se m’ha ocurregut imaginar, el dia de demà, una CiU liderada pel López Tena i l’Antoni Vives, una ERC liderada pel Carretero i una ICV liderada pel Raül Romeva. Amb aquests actors es podria protagonitzar un molt fructífer tripartit a la basca, no creus?