El Periódico publica avui aquest titular: “
Montilla es resisteix al pacte amb Zapatero“. Com volen que ho llegim, això? És bo o és dolent que es resisteixi? Montilla és l’heroi que aguanta la tempesta? Potser és així com ens el volen presentar. Com ho llegiran els lectors del diari? Quina és la imatge de Montilla que estan construint els mitjans i que determinarà els resultats electorals del PSOE de Catalunya a les properes eleccions? Sens dubte hauria estat molt millor per a Montilla tenir capacitat de negociació. Ara tot es redueix a acceptar o no acceptar les propostes que vagin fent Solbes i Zapatero. I no se sap què serà pitjor per a ells. També és curiós continuar contrastant els titulars dels mitjans: si segons aquests Montilla aguanta, segons els de
La Vanguardia (en
portada de l’edició impresa d’avui) la cosa està encarrilada. I mentrestant els continua caient la pedregada amb articles com el d’
Agustí Bordas, que els diu que són els nous genocides, com el de Vicent Sanchis, que els diu que
amb aquests amics no calen enemics, o com el de
Vicenç Villatoro, que els diu això: “
Si Zapatero hagués volgut fer aquest gest cinc minuts abans de la
votació, hauria estalviat al PSC empassar-se un gripau. Però Zapatero
va voler fer aquest gest -que per tant no era tan complicat ni tan fora
del seu abast- cinc minuts després de la votació. No és casual. Va
voler que el PSC s’empassés aquest gripau i que tothom ho veiés.”
Si Montilla és un heroi que resisteix, quina serà la seva propera heroïcitat? Si el PSOE d’Espanya no fa cap proposta que li sembli suficient deixarà Catalunya sense finançament? Permetrà que es consumi el col·lapse? Plegarà i convocarà eleccions anticipades? Això darrer no seria gaire heroic, no? Més aviat seria una irresponsabilitat. Quin candidat presentaria aleshores el PSOE de Catalunya? Amb quin programa? Qui se’l creuria? Si el dia 2 de gener ell mateix o Miquel Iceta no expliquen de quina manera han canviat les relacions entre un PSOE i l’altre, més descrèdit encara.
Si finalment arriba l’acord, haurà estat gràcies a l’heroisme de Montilla? O més aviat gràcies a la benevolència de Zapatero? Un heroi que només pot dir si o no no és un heroi. Un heroi que s’entossudeix a portar el poble per un sol camí, estret i perillós com una mala cosa, dient que no n’hi ha cap altre, que la resta són aventures incertes, no és un heroi sinó un irresponsable temerari. Què fem ara amb tota la gent apilonada al penya-segat esperant que el pont arribi? I si no ens el llancen? I si comencem a explicar a la gent que hi ha un altre camí i que ens havíem equivocat en qualificar-lo d'”aventura incerta”?
“Si finalment arriba l’acord….”? Fots conya o què? L’acord està dat i beneït, per a desgràcia nostra! Tot té el seu tempo i ara toca la “mise en scène” per a salvar la “jeta”.
L’únic discurs del Muntilla és “Després d’intenses i laborioses negociacions (s’estan foten unes gambes a la bodeguiya), hem assolit un bon acord per a Catalunya, que ens permetrà….”.
Com que ens movem en conceptes abstractes, “bon acord”, “mal acord”, “sufucient”, “insuficient”, tots els partits seguiran el seu guió establert.
Les “dures” negociacions s’expliquen fàcil. Com diria l’Eugenio: “Camarero, ¿que verduras tenemos hoy?” “¡Esparrágos!” respòn aquest. L’home, indecís, fulleja la carta, “Hmmmm… ¿Entonces entre que puedo elegir?
“¡Entre si los quiere o no los quiere!”
El PSC està acollonit per l’ultimàtum que va llançar dient que si el 31 de desembre no hi havia acord de finançament replantejaria les relacions amb el PSOE. La prioritat absoluta dels socialistes és ara desactivar l’ultimàtum i per això s’ha inventat l’argument “no acceptarem un mal acord i el calendari és secundari”. És per guanyar temps. El PSC ha passat avui aquesta consigna per correu intern als seus tertulians perquè demà dilluns la repiquin a les emissores de ràdio i a TV3. Ho podreu comprovar. Veureu com demà els tertulians de l’òrbita del PSC són majoria als mitjans. Aquest argument, que és el que hauríem de combatre ara els independentistes, és pura impotència. Un no acord és una manera de negociar estúpida, quan l’altra part té menys pressa que tu. El resultat d’aquesta suposada pressió és zero. La fermesa en la negociació no ha de ser per un no acord i el guanyar més temps, sinó per un acord que respecti l’Estatut.