La setmana passada publicava en la sèrie "Referèndum és democràcia" l’opinió d’Hernán Imken, que assegurava que "la mitad de los catalanes son charnegos y no quieren saber nada de autodeterminación y menos aún de secesión". Avui el Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Paerticipació publica un estudi sobre el perfil abstencionista que pot semblar que reforci la idea expressada per Hernán. Sembla un tòpic aparentment ben assentat en l’opinió pública que el sobiranisme és un fenomen que es dóna en famílies autòctones, amb cognoms indubtablement catalans, preferentment de comarques al més allunyades de Barcelona possible, mentre que en la societat mestissa no existeix. I és fals. I convé demostrar-ho i cridar l’atenció sobre aquesta generalització. El sobiranisme és un moviment obert que alguns voldrien associar amb la radicalitat però que desborda aquestes reduccions simplistes.
Aquesta Catalunya mestissa, aquesta terra d’acollida oberta al món,
aquesta capital mundial que és Barcelona no és incompatible amb un
projecte polític que té la voluntat de constituir un nou estat a la
Unió Europea. Hi ha moltíssimes persones amb cognoms no catalans,
persones els pares o avis de les quals no han nascut ni a Catalunya ni
als Països Catalans, que tenen arrels andaluses, extremenyes,
gallegues, murcianes o d’altres països i tot, i que han estat prou
intel·ligents i madures per comprendre que aquests orígens no són
incompatibles amb la nova identitat assumida. I en aquesta nova
identitat hi ha un element estructurador que és el catalanisme i que
després d’anys d’una dialèctica extenuant i inútil amb l’Estat espanyol
(culminada amb la retallada al darrer estatut malgrat la manifestació
ciutadana del 18 de febrer) està entrant en una fase de sobiranització
irreversible.
Us convido a trencar aquest tòpic i a fer-vos visibles com a col·lectiu. Catalans i catalanes mestissos, vosaltres que teniu pares o avis andalusos o que potser vosaltres mateixos no heu nascut aquí però que heu entès el país i ara sou tan catalans com el qui més; vosaltres que voleu que aquest país tingui la màxima sobirania possible per poder viure millor, sense patir la doble administració feixuga que fa que tot hagi de passar per Madrid; vosaltres que teniu un lligam sentimental i familiar més o menys proper amb altres territoris de l’Estat però que no accepteu sacrificar el vostre benestar en nom del despropòsit de la indivisible unitat d’Espanya; vosaltres a qui alguns voldrien penjar l’etiqueta de xarnegos per contraposar-vos als independentistes de la ceba, rebel·leu-vos! Vosaltres teniu la clau per fer que aquest país pugui decidir democràticament el seu futur. Feu-vos sentir.
Us convido a utilitzar la possibilitat d’afegir comentaris a aquest article. Poseu com a títol el vostre nom i els dos cognoms. Expliqueu el vostre mestissatge. Feu-nos saber on heu nascut, on han nascut els pares o on van néixer els avis. Afegiu-hi qualsevol comentari personal que us sembli pertinent i, finalment, declareu públicament la vostra voluntat sobiranista amb alguna frase com ara "i jo també vull un estat propi".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier,
El meu cas s’adiu amb el perfil que planteges. Tres avis meus eren castellanoparlants i provenien de diferents zones de l’Estat espanyol (Galícia, la zona castellanoparlant de Navarra i l’Aragó (Osca)). Els cognoms del meu pare són Alegret i Miranda, i els de la meva mare eren Teijeiro i Navarro. Els meus pares van néixer a Barcelona, però ma mare, quan era molt petita (uns sis anys), va anar a viure al poble de la seva mare (Villafranca de Navarra), on va passar molts anys i on, segons que m’explicava, va perdre el català que havia après jugant als carrers de la Barcelona dels anys vint
amb els seus amics. De tornada, no va tenir l’oportunitat d’aprendre català, per la qual cosa el castellà era la llengua amb què s’expressava i en què pensava, i va ser, doncs, la meva llengua materna. Tot i això, sempre va ser molt catalanista; per exemple, recordo que de petit ja li sentia a dir: "En lo único que se ponen de acuerdo todos los españoles es en ir contra Cataluña" o també: "Me da mucha rabia que los inmigrantes andaluces y extremeños digan que ellos han venido a hacer grande Cataluña, porque gracias a Cataluña ellos han prosperado y Cataluña les ha dado lo que su tierra les negó. Mi padre siempre decía que en Cataluña había encontrado lo que no tenía en Galicia: la prosperidad necesaria para vivir". A aquest comentari jo n’hi afegeiria dos: 1) quan va venir la immigració espanyola dels anys seixanta, Catalunya "ja era gran" en el sentit que ja era una nació rica i avançada, de la qual els immigrants espanyols, legítimament, van treure tot el profit possible per prosperar; el que no és gens legítim és la manca d’agraïment que de vegades els noto; ma mare deia "Si no están contentos en Cataluña o están descontentos de los catalanes, que se larguen y vuelvan a su tierra; vinieron porque quisieron"; 2) si, efectivament, aquests espanyols tenien la capacitat gairebé miraculosa de fer gran un país, van ser ben pallussos de no quedar-se a casa seva i engrandir la seva nació, en comptes d’engrandir una nació veïna. Vull aportar una altra mostra (la darrera) de l’amor que ma mare sentia per Catalunya, encara que era filla d’estrangers i, potser, també ho era ella, d’estrangera: quan tot astorat li vaig dir que l’entrada que la Gran enciclopèdia catalana dedica al cardenal Richelieu explica el joc brut que va fer contra Catalunya durant la guerra dels Segadors i que va impossibilitar la consolidació de la República Catalana, la meva mare em va dir. "Antes este hombre me caía mal porque sé que fue un governante malvado; ahora que sé que hizo esto contra Cataluña, aún me cae peor". Així pensava una xarnega, que sempre va defensar Cataluña i el català, encara que no el parlava. Jo sóc fill seu –i doncs, sóc xarnego– i sóc independentista. Tinc molt clar quina és la meva pàtria (Catalunya) i quin és el meu anhel (la independència), encara que també tinc molt clar quin és el meu origen, del qual no m’avergonyeixo.
Sense grandiloqüència ni afectació, però amb fermesa i serenor: Visca Catalunya Lliure.
Els meus cognoms són Martín López i sóc independentista de collons.
Tot això són excuses de mal pagador per a defugir el debat de l’autodeterminació. Com diu en Víctor Alexandre, tot el que fa Espanya amb Catalunya i el País Basc és guanyar temps.
Mon pare és català, ma mare andalusa (de Lucena, Còrdova).
No sé quants catalans són prohegemonistes espanyols, no en tinc dades. La qüestió és que aquest tal Hernán suggereix que els espanyolistes i els xarnegos coincideixen. I no és així de cap manera. Estic ben segur que entre els unionistes hi ha més catalans “de la ceba” que no xarnegos, i que entre els independentistes els xarnegos guanyarem en golejada. Si més no aquesta és la meva experiència personal. Aquest home només vol afegir palla al foc i personalment crec que no hi hem de perdre ni un moment defentsant-nos-en, precisament és el que ell espera. Hem de decidir si volem un estat propi o no: jo sí. Per si en queda cap dubte, no tinc cap avantpassat nascut a Catalunya, que jo sàpiga. Però insisteixo que aquesta no és ni ha de ser la qüestió, no ens deixem enganyar pel populisme d’aquest paio i anem per feina!
Apa, salut
Fill de català del Garraf i espanyola d’Albasit. Söc independentista convençut i ansio deixar de ser-ho (voldra dir que el meu país ja és lliure). He viscut en barris amb majoria de població immigrada: Fondo de Sta. Coloma de Gramenet, Lloreda de Badalona,…on el català era (remarco el temps preterit) inexistent. Malgrat que el meu pare és catalanoparlant no vaig aprendre la llengua (no la parlava ningú més) però vaig prendre consciència de la situació d’adolescent (anys 80) vaig aprendre català d’una manera gairebé autodidacta i és l’idioma amb el que parlo a la meva dona (filla de catalana i extremeny) i la que transmeto a la meva filla.
Doncs com jo a carretades. I no sabeu com ens cabreja que catalans de soca-rel es presentin com a espanyols o no exerceixin de catalans.
Aquest Hernan com vaig dir el dia que es va possar l’entrada te cara de tenir algun problema mental, algun retraç o quelcom semblant
Tota la meva familia és d’andalucia i he viscut fins fa poc en barris ben "castizos" de Badalona i Santa Coloma, com el barri del Fondo. D’idioma a la familia, un, i no és el català i pels collons ben rodonets i peluts que tinc que d’espanya només en vull que em retorni la sobirania del meu pais
Jo sóc fill de català i d’espanyola (d’Andalusia), és a dir, un xarnego en els sentit tradicional del terme (pare o mare autòcton / pare o mare al·lòcton) i mai de la vida m’he sentit "xarnego" perquè ningú no me n’ha fet sentir.
Sóc català. Punt.
I com a català no puc entendre de cap manera que no volguem ser els amos del nostre propi país. No és lògic ni normal.
A casa hem parlat sempre català amb el pare i espanyol amb la mare, cosa que em sembla el més natural del món. M’agraden la copla, n’Albert Fibla i en Cris Juanico, però no suporto el cante jondo i a més d’un i més de dos vocalistes de grups catalans els fotria una puntada de peu al cul, veiam si així hi posaven una mica més de força en les cançons, que n’hi ha que semblen eunucs. M’encanta recordar les històries andaluses de la vora del foc que m’explicava la mare i els episodis de la història de Catalunya que em contava el pare. Instintivament sento un no-sé-què especial quan escolto parlar l’espanyol amb accent andalús però m’identifico amb aquells que em parlen en català. I tot i ser de nació catalana (i independentista convençut) em sentia d’alguna manera lligat sentimentalment amb la pàtria de la mare -per això mateix, perquè era la pàtria de la mare; fins que Espanya va piconar aquests sentiments tot deixant-me molt clar que vol destruir el meu país; ara només em sento lligat a allò que d’Espanya m’ha transmès la mare i la resta m’és tan estranger com Suïssa.
Tret de la darrera part, tot ben normal, oi? Típic de qualsevol persona de qualsevol país i que tingui un progenitor arribat de fora. On és el problema amb tenir pares forasters? Enlloc, el problema no és pas aquest, el problema ve quan els fills no són integrats en la societat d’acollida, quan no se la senten seva ni en comparteixen les seves referències bàsiques. El problema no és tenir pares d’ací o d’allà sinó si t’identifiques amb la comunitat associada al territori on has nascut o no. Això és tan evident… No cal dir , però, que per a que la identificació tingui lloc cal que en aquells terra hi sobrevisqui un gruix important de la comunitat prèviament establerta, que conservi prou influència sobre el seu territori. Si això és així, a la llarga tothom s’hi acabarà integrant.
Guaita, per acabar t’explicaré un cas "curiós" de dins la meva família que parla de "xarnegos" i "catalans de soca-rel". Una tia meva va arribar aquí des d’Andalusia quan encara era una nena. Amb el temps es va casar amb un català, nascut a Catalunya i catalanoparlant. Doncs bé, la meva tia, independentista a matar, sempre ha parlat en català amb els meus cosins. Endevines en quina llengua els parlava l’oncle? Justa, en espanyol, com feia amb tothom sempre que podia (amb el temps ha anat canviant d’actitud, tot s’ha de dir).
Total, que no ens hem de deixar atabalar. Tota aquesta xerrameca sobre "xarnegos" no se la creuen ni els mateixos que l’escampen, és només un arma més per combatre’ns. Com tu dius, el problema seria que arrelés.
Hola!
Jo vaig respondre a la teva enquesta, però no vaig considerar necessari explicitar els meus orígens. El meu pare és català i la meva mare aragonesa.
Francament, creia que el concepte "xarnego" ja estava àmpliament superat per una societat més madura.