En travessar el vestíbul, atapeït de gent, entres al cinema. És una sala força gran i a la pantalla s’hi projecten una sèrie de fotografies d’altres consultes. En reconec una del Calisay, amb els voluntaris i voluntàries que el 13 de desembre van voler ser en alguna mesa. M’encanta recordar aquell ambient de festa democràtica que vam viure i aquella emoció d’estar fent una cosa històrica entre tots. Mentre esperem que comenci l’assemblea xerro amb Jordi Surinyach, David Morgades, Joan Safont i altres.
S’apaguen els llums, es fa el silenci i es passa una presentació d’un seguit d’imatges de Mataró amb urnes plenes de paperetes de vot. Acabada la presentació, una posada en escena a l’estil de les millors gales fa que una parella jove s’acosti al micròfon. El text de presentació és impecable i al cap d’uns instants es crida a pujar a la taula de l’escenari les persones que han format la pre-plataforma encarregada de l’arrencada. Es presenten, exposen el projecte i el pla de feina i concreten ja calendari: convoquen la primera reunió d’organització per divendres vinent i la propera assemblea per l’1 de març.
Al torn de preguntes, el primer és el brillant cupaire Xavier Safont-Tria, que aplaudeix les intervencions de presentació del projecte. El segon és ni més ni menys que Diego Arcos, que parla de l’Assemblea d’Immigrants pel Dret de Decidir i proposa que es creï una comissió que treballi específicament aquest aspecte conscient que la feina feta a Mataró pot resultar exemplar per la seva composició social. Comptar amb la benedicció i la col·laboració d’Arcos és un luxe i un plaer. Mataró Decideix està d’enhorabona. Tot seguit parla també d’entre el públic una senyora que no tinc el gust de conèixer, però espero poder-ho resoldre. I finalment, la nostra portaveu a Arenys de Mar, la inestimable Roser Maresma -amb a- que, amb els deures fets i ben fets, ofereix tot el suport de Maresme -ara amb e- Decideix.
La primera impressió, doncs, és immillorable. I això genera molta confiança en la gent que s’ha de decidir a oferir la seva col·laboració tant si és econòmica com de recursos humans. Endavant, Mataró! El repte de la participació ha començat. Us afegeixo a la crònica el vídeo que n’ha penjat l’Oriol de Mataró:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt.
realment ha estat molt be! molt ben muntat i organitzat!
per un moment he pensat que estava davant de la presentació del referèndum vinculant, perquè com molt bé dius, ni les millors gales!
R*
Amunt!
Ben organitzat? Home, per ser una pre-plataforma, no estava gens malament. Encara que en l’aspecte visual, deixava molt que dessitjar. El detall més lúdic van ser les enfonsades de la taula on seien els organitzador i feien la presentació. Vinga, que la farem grossa!
Em sembla imprescindible que Joan Carretero doni explicacions sobre això que explica Salvador Sostres. Si tot el merder és per un afer de faldilles, que plegui!!! Una vergonya!!!
LA FALDILLA NACIONAL
Torna Carretero després d’haver dimitit per un assumpte de faldilles. Carretero va forçar que es votés per circumscripció única quins havien de ser els 4 caps de llista, en lloc de fer-ho tal com preveuen els estatuts de Reagrupament, que és el que la lògica aconsella: que cada circumscripció -Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona- voti el seu candidat. I bé, Carretero (Tremp, 1955) volia que per Tarragona sortís Sandra Lomas (Reus, 1983) amb qui manté una encesa relació passional i de qui està, com sol dir-se, profundament enconyat. Visca l’amor que m’ha donat l’amiga,/ fresca i polida com un maig content!
Si Tarragona hagués votat lliurement el seu cap de llista, hauria sortit en Jaume Renyer, i per això Carretero va decidir posar els ous damunt la taula i protegir la designació de la sev estimada. L’escisió va ser passional i tota la resta és comèdia i ganes d’enganyar-nos. Un cop dimitits els que es van oposar al cop de penis del metge de Puigcerdà, Carretero té via lliure per proclamar el seu amor encimbellant la seva estimada.
Carretero torna a ser el líder, doncs, i Reagrupament és en aquests moments un coit que copula tranquil i amb l’honor restituït. També per un clau, Enric VIII va trencar amb Roma. Que totes aquestes coses passin em sembla molt bé, perquè trobo que ens hem d’anar coneixent. Els catalans tenen dret de saber a qui voten abans d’oferir el seu vot. Tenim dret de saber a qui triem perquè lideri la nació, la tregui de la fosca i la dugui cap a la llibertat.
En algun moment de la meva vida vaig creure que el sentit de la vida era cavalcar i que hi havia un alt destí endinsaire que resumia la totalitat. Probablement, en aquell moment de la meva vida, hauria votat Carretero. Ara el que més em preocupa és a quina escola duré el meu fill quan arribi, quins impostos de successió haurem de pagar a la família per gestionar el nostre patrimoni, a quin mercat laboral i en quines condicions m’hauré d’enfrontar quan em dediqui al negoci de la família i quin mercat i quines condicions es trobarà el meu fill, i quina mena de país i amb quina mena de llibertat. Per això votaré Mas, perquè estic en un moment de la meva vida en què ja puc saber com acaben els experiments i les esbravades, la pirotècnia de les belles paraules -després de tant haver-la practicada- i aquest rampell que només depèn d’un altre rampell per desviar-se o anul.lar-se.
Em sembla molt bé, però, que hi hagi Carretero d’alternativa, i les seves formes cavalcants de fer política. Em causa una franca simpatia, com ho proven els articles elogiosos que li he dedicat i aquella entrevista que vaig fer-li. Ho dic molt seriosament. No som enemics, som germans. I sempre hi ha el germpa arrauxat i el germà que es cuida del negoci del pare. Per tant, em sembla molt bé que l’adolescència nacional -física i/o mental- tingui l’opció de Reagrupament i no vagi a parar a Esquerra, com patèticament havia passat fins ara, o caigui en l’extraparlentarisme, més patètic encara. Tota causa ha de tenir la seva elit i el seu material de càrrega. També la llibertat de Catalunya. Per això és bo que hi hagi l’Artur Mas al capdavant i que Carretero s’ocupi d’entretenir la infanteria amb tota classe de jocs malabars per amunt i per avall. Dimiteixo i alehop!, l’endemà torno a començar. Jo a Girona i tu a Tarragona, criatura dolcíssima que fores.