Blog d'en Xavier Mir

L’avenç de la via sobiranista és evident si analitzem els diferents àmbits en què s’han de produir els moviments. Per començar, la societat civil acaba de fer un gran pas amb la unió de les dues plataformes (PDD i SiP) en la recollida de signatures. Evidentment, que cadascuna anés pel seu compte no hauria tingut cap sentit. Ara només cal que s’hi afegeixin la resta de sectors, inclosos els dels partits polítics. Cal no oblidar que dins de CiU hi ha sobiranistes, que dins d’ICV hi ha sobiranistes i que dins del PSC, si bé segurament l’aposta per la via sobiranista és minoritària, la divisió és clara en el reconeixement del dret de decidir. Mentre dirigents com Iceta afirmen amb gran menyspreu que això són collonades, altres militants molt més assenyats i respectuosos i amb més sensibilitat democràtica reconeixen aquest dret. Això no vol dir que vulguin la independència, però sí hauria de voler dir que podem comptar amb ells per a la recollida de signatures perquè el poble es pugui pronunciar de manera democràtica i pacífica. Quin tipus de socialisme s’hi podria negar, a l’exercici d’aquest dret reconegut fins per Ségolène Royal?

Combinat amb aquests sòlids fonaments en què s’ha de basar la construcció del moviment cívic, la desafecció a l’Estat continua avançant en la legitimació. Existeix un consens notable i creixent que, pel motiu que sigui, amb Zapatero no s’hi pot comptar. La tebior del president Montilla davant la inconcreció de compromisos per part de l’Estat en qüestions tan vitals com les infraestructures de rodalia i aeroport clama al cel i amenaça de menjar-se’l viu. Aquest mes de març, i com a conseqüència d’aquesta insuficient resposta de Zapatero, es comença a albirar en un horitzó encara remot l’esgotament de Montilla i les eleccions anticipades.

Mentre la via sobiranista continua avançant amb objectius concrets i immediats, mentre continuem rumiant quins o com han de ser els plans (aquí, aquí o aquí), la presència mediàtica del debat continua. A E-notícies es fan ressò de l’entrevista a Joel Joan a l’Avui. L’únic retret que se li pot fer és que vulgui un estat per d’aquí a deu o quinze anys. Per què hem d’esperar tant? Per què volem un calendari? Si sabem quina feina queda per fer, fem-la, i no pensem si trigarem dos o deu anys a fer-la. El mateix mitjà digital es fa ressò d’un article de Fabricio Caivano a El Periódico. Segurament els elogis a Carod i els retrets a Carretero són interessats. Ni cas. Però tenen un altre efecte: fer més digerible l’independentisme. Per a molts de nosaltres, faci el que faci algú del PP, sempre serà del PP. I també es refereix a l’entrevista a Artur Mas, també a l’Avui, on un cop més es fa evident la tensió interna entre CDC i Unió, que tard o d’hora (al juny, potser?) acabarà en escissió i afavorirà la refundació sobiranista de CDC i un nou mapa polític al Principat. Mas diu que "l’únic model d’Estat alternatiu que existeix és Galeuscat, el que formem CiU, el PNB i el BNG". Llàstima que no hagi aprofitat per esmentar l’altra possibilitat, la de tenir un estat propi. Continuar amagant aquesta opció, que un percentatge notable de la seva pròpia militància considera vàlida, és un error. I tornant a El Periódico, Cuní es destapa en la seva pressió contra un president de la Generalitat que no ha respost com al país li cal. "Aquí estem els catalans pensant en el divorci d’un Madrid que se n’ha anat, com va dir Pasqual Maragall. Però no per raons identitàries. No. Segons Carod Rovira, per la fatiga d’Espanya que es respira
davant l’abandonament en què ens té. Seran els greuges i els impostos
el que empenyerà a la secessió, conclou el vicepresident. Potser sí. És
coneguda la sentència que diferencia els separatistes dels separadors.
I aquests, fins ara, són més", diu Cuní. I E-notícies també ho recull. Fins i tot La Vanguardia publicava un editorial aquesta setmana que ha cridat l’atenció de Tribuna Catalana.

Finalment, altres reflexions que m’han semblat interessants són les de David Gonzàlez: "L’altre dia em deia un alt càrrec del govern que, venint d’on venim
-tripartit Maragall, 11-M, generals del 14-M, Estatut, procés de pau i
eleccions de Tots Sants-, ara sobren periodistes a les seccions de
política dels diaris. És possible, però no, crec, perquè falti política
catalana per comentar: és perquè l’agenda, i la batalla política, giren
al voltant de les obertures de les seccions de societat (qui respon del
desastre de la xarxa de rodalia?) i d’economia (hi ha vida més enllà
del hub de Barajas?). Seccions que parlen de fets i no de paraules."