La revolució sobiranista de
setembre
Comencem forts un curs polític
que promet.
Carod-Rovira i l’horitzó
del 2014
La Plataforma per la Sobirania de
CDC
La moció per
l’autodeterminació de la CUP
L’escanyament del PSC
La campanya del documental sobre
Èric Bertran
Arenys per un estat propi
1. Carod-Rovira i l’horitzó
del 2014
Que ERC vol la independència és
una cosa que ja fa temps que sabem, tot i que últimament hi ha
gent que en té dubtes. Quan Carod era a l’oposició i
proposava un referèndum d’autodeterminació o bé
no li feien ni cas o bé el deixaven per il·lús.
Ara és al govern i l’efecte és ben diferent. Al
nacionalisme espanyol no li deu fer cap gràcia comprovar-ho.
En Sirera ha demanat a Montilla que el desautoritzi i fins ara no em
consta que ho hagi fet, cosa que farà que més d’un es
resituï. El típic votant en clau espanyolista que tant
pot caure en braços del PP com del PSOE podria decantar-se en
favor dels primers si Montilla no li dóna allò que
Sirera ha reclamat. I podeu comptar que per poc que puguin en trauran
més suc i arribaran a demanar la dimissió de Montilla.
En Puigcercós hi
ha donat suport i s’ha encès una flama. No és en
Carod sol, és tota ERC que pressiona, que reprèn el
pols després de comprovar que Montilla fuig d’estudi amb
debats sobre la identitat en lloc de plantejar els problemes reals.
Amb tot, si m’ho permeteu, jo crec que l’horitzó del 2014 és
massa llunyà. Hauríem d’arribar-hi amb la feina feta.
El referèndum hauria de ser abans. Les dades del CEO ho avalen
i el ressò mediàtic del procés escocès hi
juga a favor. Cal posar-ho damunt la taula ja, sense esperar gaire
més. I em quedo amb la part final de l’article
de Saül Gordillo, on convida a aprofitar el ressò
mediàtic, i amb la notícia
llegida a Directe.cat sobre l’intent de silenciar la
mobilització independentista al programa de TV3. Un dels
apunts més encertats és, des del meu punt de vista, el
de Lluís
Pérez.
2. La Plataforma per la Sobirania de
CDC
Que
dins de CiU hi ha un sector sobiranista també se sabia, però
allò que l’independentisme lamentava era l’escassa incidència
d’aquestes veus en la trajectòria de CiU. De poc serveix un
sector sobiranista si el partit no vol posar el referèndum
sobre la taula. Però tot ha de fer el seu camí, i que
ara aparegui aquesta plataforma no és dolent. Ara CiU ja té,
com ERC, dos corrents crítics. I curiosament, tots quatre
corrents, tant els d’ERC com els de CiU, demanen més
sobirania. Sembla inqüestionable, doncs, que la pressió
política per la independència continua avançant.
La plataforma no aposta especialment per la transversalitat sinó
que es dirigeix als militants de CDC per oferir-los un espai de
coordinació, i si s’hi afegeix algú d’un altre partit,
benvingut. Proposen ?consensuar un full de ruta que tingui
com a meta datada l’exercici del dret a l’autodeterminació?.
De moment, però, caldrà veure com reacciona la direcció
de CiU. Quan Vendrell va fer una proposta semblant a CiU, la reacció
d’Artur Mas no va ser exactament la que aquesta plataforma està
demanant. Tot fa pensar que tant a ERC com a CiU ha començat
un debat intern decisiu. Després dels respectius congressos
sabrem si hi haurà moció de censura, si tenim full de
ruta i finalment, després de 300 anys, l’independentisme salta
al primer pla. De moment tenim aquest manifest
que podria comportar els esperats moviments al segon front. I ara jo
em pregunto, era això el que Antoni
Vives ha anat insinuant?
3. La moció per
l’autodeterminació de la CUP
La CUP també és
independentista. Potser les seves iniciatives d’abast nacional encara
no tenen la transcendència que puguin tenir les d’ERC o CiU,
però la implantació territorial d’aquesta formació
és un element a tenir en compte dins del procés.
E-notícies publica una informació
segons la qual la CUP (suposo que de Girona, però la
informació no és prou clara i només la foto
parla d’aquesta ciutat) presentarà una moció per
l’autodeterminació. Benvinguda la iniciativa. Fa uns anys ja
s’havia provat aquesta via de pressió des dels municipis, però
potser si es torna a provar el resultat serà un altre.
4. L’escanyament del PSC.
L’estratègia socialista passa
per intentar ocupar el centre, però aquest és un espai
que s’eixampla o s’encongeix segons el grau de satisfacció (o
de repapament, hauria de dir) de la ciutadania. Si el país és
una bassa d’oli és fàcil ocupar el centre, però
quan apareix el debat de la sobirania i l’estat propi com a resposta
a la pèssima política centralista del nacionalisme
espanyol, l’espai central es redueix. I aquí és on
Montilla i el PSC queden escanyats. Escanyats entre un PP que els
demana nacionalisme espanyol i una ERC que els té collats al
govern. Fa uns mesos ERC va dir no a l’Estatut i Pasqual
Maragall els va expulsar. Ara, Carod parla d’un referèndum el
2014 i Montilla es limita a respondre una obvietat: que ?la
independència no forma part del pla de govern?. No ha
desautoritzat Carod com li demanava Sirera. Sembla que el pols que
inicialment guanyava el PSC comença a fer un tomb. Fixeu-vos
en la resposta de Montilla: ?Carod és coherent amb el seu
ideari.? Normalitat. Ell té les seves idees i jo tinc les
meves, i governem en allò que estem d’acord.
5. La campanya del documental sobre
Èric Bertran
La proposta
que vaig fer dilluns continua endavant. Pels comentaris a l’apunt,
que ja ha rebut més de 200 lectures, veureu que molts lectors
ja s’ho han fet seu. Però ens cal més gent per fer-ne
difusió, i sobretot gent que navegui per webs de l’estranger a
la recerca de llocs on es pugui deixar l’enllaç al documental.
Tot i que només fa dos dies que està penjat, el vídeo
ja ha estat visionat també més de 200 vegades i s’hi
han començat a fer comentaris. Els podeu llegir a sota de la
pantalla on es reprodueix el documental.
En Pau ja ho ha difós als fòrums de Racó
Català. El blocaire Talaiòtic
ho escamparà per Menorca. En Lluís Soler, de
Viladecavalls, ja se n’ha fet ressò al seu bloc.
La campanya compta també amb el suport de la blocaire d’Amer
Sílvia
Martínez. Els correus han començat a circular i el
bo del cas és que ja m’han arribat a mi mateix rebotats per
tercers. La informació es troba ja també al web
de Víctor Alexandre.
6. Arenys per un estat propi
I a Arenys de Mar i Arenys de Munt
comencen les jornades Arenys
per un estat propi, organitzades per Arenys.Org. Recordeu que el
primer acte és un concert de Relk divendres a dos quarts de nou del vespre a les escales del mercat
municipal d’Arenys de Mar.
No us fa l’efecte que tot plegat és
com una mena de revolució sobiranista?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però estar clar què si no t’ho creu mai arribaràs a fer-ho.
En tot cas, tant CiU com ERC s’ha de prendre el tema com quelcom estratègic intern. Uns perquè els interessa frenar al Duran i altres perquè tenen que marcat paquet contra RCat.
En fi, endavant amb l’optimisme, però sempre pensant què si et fallen no et faci caure en una depressió i oblidis que el moviment sobiranista no en te la culpa d’aquests personatges.
Crec més en el moviment civil ara mateix.
Jo també trobo que el 2014 és massa llunyà. I diria que pels moviments que hi ha, i per l’esgotament de enganys socials i polítics que han acompanyat l’anti independentisme, no s’allargarà tan d’anys.
Perquè per una banda crec que ara és fàcil que els mals arguments, jocs de mitjans, desinformacions, i repressions polítiques i policials al que tingués alguna cosa a veure amb l’independentisme, són força per a aquest moviment.
No només perquè els contraris s’ha quedat sense cartes a jugar, sinó especialment perquè els hi estem coneixent tota una sèrie de conseqüències i implicacions insostenibles amb un mínim de consciència social i política.
Per altra banda perquè compto amb que aquesta consciència s’ha de mantenir, i la exigència a una informació rigorosa també. Això, de la mateixa manera que el dret d’autodeterminació, són irrenunciables, i no crec que ni els polítics que fins ara han anat marejant amb catalanismes, nacionalismes, o altres eufemismes, ara es permetin jugar-ne més.
Una cosa és clar que ha canviat en pocs mesos: tenim prou clares les diferències entre regionalisme, autonomisme, el conte del federalisme, i la independència política. I també s’en parla de manera més clara als mitjans, alhora que ens assabentem sense problema si algun o altre informador desvirtua algun acte, fet, esdeveniment, o, com expliquen de Els Matins de TV3, amaguen uns resultats de la enquesta "elsmatins.si, elsmatins.no" sobre la pregunta per l’autodeterminació (he llegit que la última visió en pantalla era 88% Sí, i que al final del programa no han sortit els resultats finals com és habitual en el programa. Suposo que perquè devia haver crescut més el SÍ).
Hola, Xavier,
La veritat és que les teves reflexions sempre em susciten el mateix pensament: «Jo dec ser cec de no veure les evidències tan palmàries que veu en Xavier. O és que potser sóc burro». Perquè dir «és tota ERC que pressiona, que reprèn el pols» o «i una ERC que els té collats [als del PSC] al Govern» em fan plantejar que potser jo visc en un món paral·lel al real, en una dimensió que només experimento jo. En la dimensió meva dimensió o en el meu món –o com se n’hagi de dir–, ERC no colla ningú i encara menys el PSC, que és qui permet a en Carod i companyia gaudir d’un càrrec que, pel que es veu, té la capacitat de transformar les persones; ERC no manté cap «pols» –per cert, en català correcte és torcebraç— amb el PSC; al contrari, deixa fer i desfer el PSC, que gaudeix d’un poder omnímode gràcies a ERC que li permet controlar tot el país per anestesiar-lo. ERC no va pressionar el PSC en la qüestió de la Llei de la dependència; no el va pressionar pel que fa a la tercera hora de castellà –deixar la decisió a les mans de la direcció de les escoles no és vèncer el PSC–; no l’ha collat quant a les infraestructures, qüestió en la qual no han dit ni piu ni pensa encapçalar un moviment de protesta; no el colla respecte a l’espanyolització de la CCRTV –potser en el teu món no ha passat que Catalunya Ràdio emet els partit del Madrid i que TV3 és, en realitat, TVE-3–. En fi, un reguitzell de coses que, segons la teva anàlisi, són una mostra fefaent que Catalunya avança en el seu camí cap a la recuperació nacional, però que, segons la meva, són una prova que els dirigents d’ERC ens han abandonat. O jo sóc cec i burro o tu ets un ingenu i un il·lús. Tal com jo veig la realitat, Xavier, el rei va nu.