La situació a Renfe està cada dia pitjor i qui ha de reaccionar no reacciona. Zapatero tenia l’ocasió d’apagar algun incendi i no ho ha fet. Montilla tenia l’ocasió de demostrar allò que diu el PSC que el més important són les persones. Hi ha persones que tallen les vies per protestar, n’hi ha que proposen boicots en forma de viatge gratuït i n’hi ha que fins i tot opten directament pel sabotatge. La mala gestió de Renfe, que ara ha entrat en una fase realment crítica, s’afegeix a altres temes relacionats amb les infraestructures. Com sabeu, també l’aeroport és actualitat, però és que el marc general també inclou els peatges de les autopistes. I tot plegat comença a fer crisi.
Quan fa uns anys d’exigia a l’Estat que invertís en les
infraestructures del país l’argument més fàcil era acusar-nos de
nacionalistes i d’egoistes. Ha calgut arribar al col·lapse, a l’atròfia
del múscul estatal de la mobilitat, perquè tothom, voti i el que voti,
parli el que parli i vingui d’on vingui, en pateixi les conseqüències. Si ara demanem les competències en transport de rodalia, si exigim que El Prat sigui un aeroport de primera, ens hem tornat uns radicals o senzillament no ens hem mogut d’allà on érem però ara en som més? Sectors que abans rebutjaven entrar en aquestes dinàmiques de confrontació amb l’Estat i de reivindicació es troben en la disjuntiva de callar i quedar sepultats pels clams del país o bé enfrontar-se a l’Estat com han fet sempre aquells a qui qualificaven de nacionalistes.
No és únicament Renfe o Aena allò que ha entrat en crisi, sinó també un determinat sistema de posicionaments polítics. No hi ha res més còmode que tenir una dreta ben rància i ben fàcil de desqualificar i una esquerra independentista ben cridanera i minoritària a l’oposició. Però quan l’esquerra independentista creix, i no solament creix sinó que entra al govern i accepta les regles del joc temporalment, ens trobem que la distribució de funcions queda alterada i es desactiva l’argumentari. Quan van mal dades, l’Estat no respon preocupant-se per les persones, sinó assegurant, tot poruc de la dreta a qui tant s’assembla, el nacionalisme espanyol que comparteixen uns i altres.
Amb aquesta dinàmica política de fons, s’ha anat teixint un sobiranisme reticular, una xarxa feta de societat civil, empresariat i persones que, de la mateixa manera que s’havien manifestat contràries a cert nacionalisme català, ara no estan disposades a tolerar aquest nacionalisme espanyol. La trama del teixit és cada dia que passa més densa, i si al principi ho deixava escolar tot, aviat no hi passarà ni una engruna.
El nacionalisme català va fer un salt qualitatiu arran de la pèrdua de les colònies per part d’Espanya. Ara potser no cal parlar ni de llengua ni de drets històrics, sinó, simplement, de mal govern. La història es repeteix perquè és tossuda. I l’entorn, a més, ajuda a copsar la normalitat de la via sobiranista.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
benvolgut Xavier Mir,
en referència al teu comentari sobre l´autodeterminació en el meu bloc, et diria que d´entrada no és una collonada, ja que qualsevol dret o deure mai l´he entès com una "collonada". No comparteixo aquesta afirmació que, a més, la trobo poc encertada. Aquest és un dret inherent a tota col·lectivitat humana que pugui denominar-se "poble" i que no pel fet de reconèixe´l implica necessàriament una secessió. Salutacions i gràcies per visitar el blog.