Les corregudes de passadissos habituals a les cambres parlamentàries en
certes èpoques de l’any han sortit del seu escenari usual i ara són
presents al conjunt de la societat o, si més no, de la societat
polititzada, que és, al cap i a la fi, la que impulsa els canvis
socials que després les majories acaben de rematar. Tothom s’està
bellugant a propòsit de la sentència que ha d’emetre el Tribunal
Constitucional espanyol respecte d’aquell estatut d’autonomia que fa
més de dos mesos que tenim sota terra. Nosaltres, per tant, ja l’hem
sentenciat. Amb tot, sembla que hi ha consens a fer una manifestació de
rebuig que signifiqui una posició de força, una legitimació de
determinades coses i deslegitimació d’altres.
Enmig d’un debat que vol saber si és millor sortir al carrer abans o després de la sentència, no podem oblidar que ja n’hi ha una de convocada, de manifestació. No és la d’Òmnium ni la de Pasqual Maragall. És la que cada any es fa l’Onze de Setembre. Si es tracta d’aconseguir una presència massiva al carrer que es pugui exhibir com una posició de força davant les agressions d’un tribunal estranger, aquell és el millor dia per fer-ho. En aquella manifestació, fa molts anys que hi demanem un estat propi. L’any passat, aquest va ser el lema: “Som una nació i volem un estat propi”. No se m’acut una manera més clara, diàfana i pedagògica de donar una resposta al TC: aneu a pastar fang, que volem la independència. Els qui volem donar aquest missatge, el dia 11 serem allà.
Per als qui continuen trencant-se les banyes sobre el quan, el com i el qui de la manifestació reactiva, cal tenir en compte la possibilitat (més que probable) que la sentència sigui interpretativa, que ens la presentin com si fossin quatre coses insignificants, que corrin a dir que, de fet, no cal cap manifestació de rebuig, que no n’hi ha per tant. De fet, com sabeu, al PSOE ja han corregut a demanar a Montilla que no lideri res, que estigui tranquil i que tot anirà bé. Alerta, doncs, que qui vulgui manifestar-se per la dignitat del país, qui vulgui plantar-se davant les agressions, pot tenir dues ocasions per fer-ho (alegria!, que dirien els Antònia Font), però també es pot trobar que la segona falli. Davant del dubte, jo m’asseguraria la primera, no?
Estic d’acord amb el teu discurs, ens hem de manifestar i mostrar la nostra indignació (del poble català) al carrer.
Però el què més em preocupa és que passarà després de les manifestacions…
Com reaccionarà el Parlament de Catalunya?
El manifest que pugui aprovar el Parlament respecte la retallada del TC, serà la base política real amb què s’esdevindrà el què s’esdevingui. I tanta retòrica entorn les manifestacions fa que aquesta qüestió quedi diluïda, quan crec que és el més important, perquè és on els polítics ensenyaran definitivament les seves cartes i, per tant, es veurà si realment tenen intenció de defensar el poble català i la seva dignitat, o no.
No ens descuidem! Després de la tronada: que es mullin!
Salut i independència!
Estic d’acord amb el teu discurs, ens hem de manifestar i mostrar la nostra indignació (del poble català) al carrer.
Però el què més em preocupa és que passarà després de les manifestacions…
Com reaccionarà el Parlament de Catalunya?
El manifest que pugui aprovar el Parlament respecte la retallada del TC, serà la base política real amb què s’esdevindrà el què s’esdevingui. I tanta retòrica entorn les manifestacions fa que aquesta qüestió quedi diluïda, quan crec que és el més important, perquè és on els polítics ensenyaran definitivament les seves cartes i, per tant, es veurà si realment tenen intenció de defensar el poble català i la seva dignitat, o no.
No ens descuidem! Després de la tronada: que es mullin!
Salut i independència!