Blog d'en Xavier Mir

L’any 2016 on serem? Si en tres anys hem vist el que hem vist, jo no m’atreveixo a pronosticar res del 2016. No sé si ja tindrem formalitzat i reconegut el nostre nou estat, si ens trobarem en ple repartiment d’actiu i passiu amb l’Estat espanyol o si encara serem en ple debat i en plena tensió. Posaria la mà al foc, però, que no estarem com ara. Si res no canvia, estarem molt pitjor. Una Generalitat sense finançament i un estatut d’autonomia pendent del TC no poden perpetuar-se fins a l’infinit. I com que tots sabem què hi ha després del final de l’autonomia i dels estatuts fracassats, és molt probable que el 2016 Madrid sigui, simplement, la capital de l’estat veí. Aleshores, ens hem d’amoïnar pel que facin o deixin de fer?

La qüestió, però, ha generat una mica de debat, com segurament ja saben. Al Facebook, per exemple, s’ha creat un grup que es diu “Jo no dono suport a Madrid 2016!” i la veritat és que el suport al no-suport és notable: més de 3.700 persones formen part d’aquest grup.

Algú ja ha reaccionat i ha volgut demostrar que els catalans sí que donem suport a Madrid 2016, que no tothom és tan mesquí, i que hem d’estar molt contents per Madrid i que a la vida tot són flors i violes i pètals de rosa a les banyeres. Aquest algú, però, té encara molta feina per fer. Diguem que el tret li ha sortit per la culata perquè el suport que ha trobat és força minso: poc més de 500 persones. Estaran d’acord amb mi que voler mesurar les forces i sortir-ne escaldat és una prova de feblesa i un símptoma més que els socialistes catalans, darrerament, no en toquen ni una.

És evident, doncs, que, dels catalans preocupats per la qüestió, n’hi ha més de contraris a la candidatura de Madrid que no pas de favorables. Però com deia un twittaire fa uns dies, encara són molts més els qui passen de tot plegat. Si el 2016 hem de ser veïns i prou, el meu suport a Madrid és tan enfàtic com el de Chicago. Què se’ns hi haurà perdut, allà?