Blog d'en Xavier Mir

(Imatge extreta del mateix article de Junqueras a El Periódico)

Són paraules del president Artur Mas al debat de política general del passat 25 de setembre (novè paràgraf de la transcripció publicada per Vilaweb). Crec que són compartides per bona part de la població. I suposo que aquest reconeixement de la condició de patrimoni no és una presa de pèl per captar per a CiU els vots dels castellanoparlants i prou, com en algun cas ja he llegit que es diu de la intenció d’Esquerra Republicana. Estic convençut que és una frase formulada des de la visió de país i des de la voluntat de cohesionar-lo, especialment davant dels atacs que patirem durant el procés.

En un país en què el tema de la llengua està tan a flor de pell, no és estrany que proposar l’oficialitat del castellà a la futura República Catalana provoqui un debat encès. No hem d’oblidar, però, que es tracta d’un article polític a la premsa, i no pas d’un article científic en una revista de sociolingüística. Quan Oriol Junqueras escriu que “el castellano también será oficial en la República catalana” està fent una declaració d’intencions i de voluntats que després, si la majoria del Parlament vol, s’haurà de transformar en llei i en polítiques concretes. En aquest sentit, crec que en Vicent Partal sobrereacciona quan piula que “com ho sap Junqueras?” i que “això ho decidirà el parlament”.

La voluntat de reconèixer aquest patrimoni que és el castellà és compartida per la majoria dels partits, fins i tot diria que per tots els partits. I per tant, això fa pensar que les coses aniran per aquí, i no s’ha d’entendre pas que Oriol Junqueras s’estigui arrogant una decisió que, efectivament, recaurà en el Parlament. Fixem-nos, però, que també estem afirmant que Catalunya no sortirà de l’euro o que al nostre país no hi haurà la pena de mort, i d’aquestes qüestions també podríem dir que com ho sabem i que això ho ha de decidir el Parlament.

És precipitat, doncs, prendre’s la proposta d’oficialitat com si ja fos una cosa definida. Estem parlant de termes jurídics i de polítiques de planificació lingüística. Estem buscant la manera de fer que les persones que tenen el castellà com a llengua habitual i pròpia no se sentin excloses d’una futura República Catalana que en cap cas ha de repetir els vicis excloents d’Espanya. Estic convençut que ningú vol reproduir la situació a escala catalana, que ningú vol que la població castellanoparlant pugui fer bandera d’una política excloent com la que hem patit nosaltres dins d’aquesta Espanya centralista i homogeneïtzadora de la qual ara marxem. Aquest serà un incendi que intentaran provocar des de fora i ja n’hem tingut més d’un indici des d’Extremadura. La millor manera de desactivar aquesta instrumentalització és reconeixent formalment els drets de la comunitat castellanoparlant. Els deixem sense arguments i demostrem que el projecte de la República Catalana no tindrà res a veure amb el que hem viscut dins d’Espanya.

Tot això, és clar, s’haurà de fer paral·lelament a una política encaminada a convertir el català en “la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna“, com també diu Junqueras. Aquest és l’objectiu principal, la normalització de la llengua, i qualsevol altra proposta, inclosa aquesta tan polèmica, s’hi subordina; d’altra banda, no pot ser d’una altra manera en un partit com Esquerra Republicana de Catalunya. Per aconseguir-lo, doncs, és molt important poder desactivar els intents d’instrumentalització que comentava abans i tot que no es puguin dur a terme.

S’agraeix, doncs, el debat, les comparacions amb Ucraïna i les opinions de bons sociolingüistes com Gabriel Bibiloni, però no ens fem cap favor quan correm a dir que plantejar aquest debat divideix l’independentisme. Res no ens ha unit tant com la voluntat democràtica de votar i res no ens ha d’unir tant com la capacitat de fer debats serens. Amb un debat constructiu tots plegats aprendrem una mica més de sociolingüística i a l’hora de prendre la decisió en qüestió estarem més preparats, tindrem més elements i podrem conciliar-ho millor tot plegat.