Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
fa temps, el primer de gener d’enguany, quan vaig presentar
la iniciativa ?Referèndum és democràcia?,
vaig voler remarcar la importància que tenen els mitjans de
proximitat en la lluita democràtica pel dret de decidir.
Aleshores encara no s’havia fet pública l’enquesta d’El
Periódico segons la qual
prop del 60% dels catalans són favorables a un referèndum,
ni havia tingut lloc un debat com el del 8 d’octubre a 8TV, ni Carod
havia parlat encara del 2014 ni Ibarretxe havia posat sobre la taula
la consulta al País Basc. Tot això és, deu mesos
després, més càrrega d’actualitat damunt la
qüestió. Hores d’ara ningú no pot negar que la
independència és un tema que interessa al carrer. I la
presència del debat creix cada dia. Però els mitjans de
proximitat no sembla que ho acabin de recollir. Ràdios locals,
premsa gratuïta, comarcal i local, no surten prou al carrer a
demanar l’opinió de les persones. No es demanen els arguments
a favor o en contra.
Des
dels inicis del ?Referèndum és democràcia?
han passat moltes coses. Més de 15.000 persones han expressat
la seva voluntat inequívoca de tenir un estat propi a través
del web estatpropi.cat. Més
de 500 blocaires que aboquen continguts lliures i independents a la
Internet catalana també ho han fet agregant el seu bloc a la
Xarxa de Blocs Sobiranistes. Tot
plegat fa que passis pel carrer i de sobte escoltis una conversa de
passada en què apareix el mot independència.
Sí senyors; se’n parla. Uns perquè la volen i altres
perquè no la volen. Després es tracta de veure quins
arguments hi ha en contra i quins a favor. Perquè potser la
màxima preocupació és què passarà
amb la lliga de futbol o si Espanya ens enviarà els tancs o
bajanades d’aquestes. Potser ja és hora que els mitjans de
proximitat surtin al carrer i que la gent se senti interpel·lada.
Que tothom sigui consultat des de la seva emissora municipal, des
d’aquella revista de distribució gratuïta que ens agrada
mirar cada mes. Potser ja és hora que les persones amb
projecció pública de cada municipi donin la seva
opinió.
Jo
ja vaig fer la meva modesta aportació des d’aquest bloc i
podeu veure les respostes d’una munió d’arenyencs i
arenyenques: Oriol
Ferran, Maiol
Sanaüja, Àlex
Acero, Fidel
Soler, Joaquim
Ponsarnau, Montserrat
F. d’Oliveras, Carles
Martínez, Miquel
Rubirola, Joana
Asensio, Pere
Alzina, David
Caldeira, Hernán
Imken, Jofre
Bombí, Joan
Codina, Ramon
Vinyes, Àngel
Truñó, Bernat
Bombí, Antoni
Munich, Pol
Martín, Lluís
Blanchar, Francesc
Martín, Oriac
Martínez, Laia
Martín, Xavier
Febrer, Josep
Mayolas, Isabel
Romano, Quim
Gibert, José
Escuder o Marc
Soler. Però mentre jo trec hores del meu temps lliure per
fer tot això, els mitjans, siguin empreses públiques o
privades, què fan? Que no ha de ser aquest, precisament, un
dels seus pilars? Que no els tenim per reflectir el batec de la
societat? Si TV3 o Catalunya Ràdio no munten un debat especial
sobre la independència, què impedeix que ho faci, per
exemple, Ràdio Arenys? Per què no s’ocupen d’aquesta
qüestió diaris com Tribuna Maresme,
revistes com L’Agenda,
L’Ametlla o altres
publicacions? Si aquesta qüestió no interessa aquests
mitjans, aleshores què fem? Mirem ocellets tan bonics com
aquest que s’ha anat a aturar en una branca davant de casa aquest
matí?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diumenge passat. Pavelló St. Jordi. Des de la ditadura que no s’interrumpien les cançons per aplaudir-ne una frase. Des d’aleshores, que escoltem respectuosament i aplaudim amb més o menys força al final. Però ara ens hem adonat que la situació és similar i es repeteix. No tant per la manca de llibertats individuals sinó per l’assetjament econòmic, social i identitari que patim. Reacció similar de la gent, doncs, aplaudint frase a frase. Amb una gran diferència. Els crits ja no demanen cap estatut. Els crits, tots, eren de "in-indé-independència". Més clar, l’aigua. Més eloqüent, impossible.