Aquest mes de novembre hem vist com el
PSC es quedava sol al Parlament quan tots els grups demanaven la
dimissió de la ministra antes partía que doblá.
El proper 1 de desembre, amb
tota probabilitat, veurem com el PSC també gira l’esquena al
poble i és pràcticament l’únic (ves per on, al
costat del PP) que no dóna suport a la manifestació de
la PDD. El president de la Generalitat ens diu que ara
no és el moment de manifestar-se sinó de treballar
(vegeu-ho al punt d’informació permanent sobre l’1-D que han
preparat a Nació
Digital), però és
precisament pels grans entrebancs que patim per anar a treballar que
ens manifestarem dissabte. I precisament perquè ell no ha
volgut demanar la dimissió d’Álvarez, encara hi anirem
amb més ganes. El president Montilla encara no ha entès
aquest país. Quan Álvarez ens diu que antes
partía que doblá,
immediatament la casem amb el toro i amb la xuleria. Després
hi ha qui diu que algunes declaracions atien l’odi entre Catalunya i
Espanya. Qui ha parlat d’odi? Quan un estat et diu ben clarament que
antes partío que doblao,
o et busques la vida o aniràs de mal borràs. Per això
és tremendament radical i irresponsable que simplement per
nacionalisme espanyol hi hagi qui ens vulgui mantenir lligats a un
estat que ha decidit deixar-nos penjats a la nostra sort.
Dissabte,
doncs, anirem a la manifestació i deixarem clar que el PSC
gira l’esquena al país. Mas i Duran, d’acord amb la nova
estratègia sorgida de la refundació del catalanisme,
?demanen
a ERC i ICV que convencin els socialistes per ser a l’1-D?.
Però el PSC, ja ho sabeu, antes partío que
doblao. El 18 de febrer de 2006
CiU es va equivocar quan no va donar suport a la PDD. Ara han
rectificat i rectificar és de savis. I no rectificar, com està
fent el PSC, és d’obtusos. La blogosfera en va ple, de la
convocatòria de la PDD: en Martí
Cabré, en Marc
Arza (que ens dóna 50 raons per anar-hi), en Lluís
Fabrés, la Neus
Serra, l’Eduard
Garcia, en David
Figueres, etc., etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot això està molt bé; el problema és, però, que la suma del PSOE i el PP fa majoria absoluta a Catalunya.
El que s’ha de fer és enviar els sociates a fer la mà. És el que es mereixen. Després d’insultar-nos, de fer broma dels usuaris de Rodalies, d’aguantar tota mena d’inútils al ministeri de Foment, de només estar pendents del PSOE andalús, ja n’hi ha prou. Aquest país té orgull propi. Dissabte es veurà.
Col·lectiu 1707
27 Nov, 2007
El dissabte 1 de desembre hem de sortir al carrer
I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d’establir l’entramat d’infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l’Estat i de la subordinació econòmica d’un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s’han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l’Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d’aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de "comunidades" com la nostra.
Si ens integrem a l’Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica… sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d’aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l’amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d’inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació… O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l’han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu… Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n’estarem marcant el camí.
Ja ho hem decidit: DISSABTE A BARCELONA.
http://www.decideixodecidir.cat/