Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

14 d'octubre de 2012
ERC (primer front)
2 comentaris

La doble utilitat d’Esquerra Republicana (II)

Deia a l’apunt anterior que l’altre àmbit d’utilitat és el de l’espai ideològic i que aquest també està estretament vinculat a la necessitat d’una àmplia majoria parlamentària. Un altre company de bloc de MésVilaweb, en Miquel Roman, ho explicava molt bé dimarts vinculant l’èxit del projecte a la consolidació del seu caràcter estructural, més que no pas tàctic: “Per tal que sigui un canvi sobiranista estructural i, per tant, amb possibilitats reals d’aconseguir els seu objectius caldria que l’independentisme assolís la capçalera dels espais ideològics a Catalunya. És a dir, que la primera força parlamentària de dretes fos independentista i la primera força parlamentària d’esquerres fos independentista.“

Des del meu punt de vista personal, res no legitimaria tant el president de la Generalitat davant del món, res no li donaria tanta força per negociar la independència com el fet de tenir el suport dels màxims representants dels dos espais ideològics. Dit d’una altra manera: ja podem donar per fet que CiU guanyarà còmodament les eleccions i, per tant, el que poden decidir els vots dels indecisos és quina serà la segona força. L’enquesta del CEO situava Esquerra Republicana com a segona força en intenció de vot, però amb una mostra d’enquestats tan reduïda i amb un percentatge d’indecisos tan alt (ho recordo: 34,6 %), la segona posició no està assegurada de cap de les maneres i més aviat tenim un triple o quàdruple empat entre ERC, PP, PSC i ICV.

L’electorat que vol la independència i prou, deixant al marge plantejaments d’esquerres o de dretes, haurà de valorar si vol assegurar  la majoria absoluta de CiU a risc que la segona força sigui el PP o el PSC (situació que reflecteix avui mateix l’enquesta de La Vanguàrdia), o bé si prefereix assegurar-se que la segona força sigui Esquerra Republicana, de manera que el suport al procés estigui assegurat. De fet, aquesta és la composició del Parlament que molts catalans han desitjat tota la vida i sovint ens ho hem dit entre nosaltres: CiU com a principal força de centredreta i Esquerra Republicana com a principal força de centreesquerra.

En aquest sentit sembla que es comencen a veure els avantatges d’una situació com la que proposava Miquel Roman. D’una banda, l’exigència de majoria absoluta per a CiU que Lluís Corominas feia a primers de mes va ser corregida ahir per Joan Guirado en una entrevista a Ràdio La Plana en dir [enllaç a la piulada]: “No demanem la majoria absoluta. Amb una majoria parlamentària favorable a les estructures d’estat n’hi ha prou.” Esperem que aquesta no sigui una opinió aïllada al partit. També Reagrupament va dir que demanava el vot per CiU; o si més no això vam entendre tots inicialment. Aquesta setmana, però, he tingut ocasió de ser esmenat per un militant de la formació que m’aclaria que no demanen el vot per a CiU, sinó el suport al president Mas, cosa que que no exclou la possibilitat que aquest suport es realitzi a través d’Esquerra Republicana, que també vol la independència.

Finalment, també hi ha un electorat que vota més en clau d’eix ideològic que no pas nacional, un electorat crític amb la manera com CiU ha retallat la despesa o amb la renúncia a certes fonts d’ingressos. A ells els recordo o els recomano l’article que Jordi Serrano escrivia a l’Ara el passat 21 de setembre, on deia: “Em sembla que als federalistes no ens queda cap més opció que pactar la propera Constitució de Catalunya. Avui l’opció d’un estat català dins Espanya representa el 28,7% (CEO 2012), que sumat al 34% (CEO 2012) dels independentistes ens situa al 62,7% del poble català. Amb aquestes credencials es pot aconseguir una Constitució Catalana que no l’elaborin els neoliberals sinó construïda des de la sensibilitat d’esquerra, de lectura de classe.” No veig que el PSC estigui fent esforços en aquest sentit, per la qual cosa espero que aquestes persones siguin pràctiques i no regalin més espai a CiU. Volem ser l’esquerra d’un nou país i recompondre al més aviat possible allò que el PSC ha esmicolat. Espero que ho entenguin i que ens hi ajudin.

  1. Jo no votaré un partit que aposti per l’oficialitat de la llengua castellana en una Catalunya independent. Que una jutgessa, que un mosso d’esquadra, que un cambrer, que un taxista… se’t pugui plantar parlant-te en castellà perquè hi té tot el dret de l’oficialitat; que unes famílies ben alliçonades per l’Espanya torraous (n’hi ha d’altra?) et reclamin preus, catàlegs, etiquetes, escoles, quotes acadèmiques, espais de televisió i mil coses més en castellà emparats en l’oficialitat ens conduirà al mateix desgast que si no haguéssim marxat d’Espanya. I si la immigració percep que la llengua dels qui imparteixen ordre i justícia a Catalunya és la mateixa que els permet d’anar pel món i entendre’s amb 500 milions d’hispanoparlants, crec que per un simple procés d’economia d’esforços i utilitarisme abraçaran el castellà i ni es molestaran a passar del “plego” i “engego” en català. La llengua oficial i comuna, el català, i a la Val d’Aran l’aranès cooficial. Punt. Si el castellà ha de ser oficial, jo reclamaria que ho fossin també l’anglès, l’alemany i el xinès (el cantonès i el mandarí, per no ferir sensibilitats), a veure si ens tornem més políglotes i així tots en sortim beneficiats. I per què no l’euskara i el galego oficials a tot el territori català? Els fotríem una lliçó de pluralitat als espanyols que es quedarien flipant! Siguem seriosos, si us plau.
     
    Respon
  2. Vostè diu: “L’electorat que vol la independència i prou, deixant al marge plantejaments d’esquerres o de dretes, haurà de valorar si vol assegurar  la majoria absoluta de CiU a risc que la segona força sigui el PP o el PSC (situació que reflecteix avui mateix l’enquesta de La Vanguàrdia), o bé si prefereix assegurar-se que la segona força sigui Esquerra Republicana, de manera que el suport al procés estigui assegurat.”

    Jo el responc: “L’electorat que vol la independència i que votarà a CiU, ERC, ICV, CUP i altres… haurà de valorar si el seu vot no assegura encara uns quants anys més [sobre]viure sota l’Estat espanyol, anteposant a la independència altres raons i lluites, totes elles molt normals en un pais normal/independent”.

    De fet, la independència és el que ha mogut a molts catalans sortir al carrer el darrer 11 de setembre. No pas a donar suport a un govern central presidit pel sr. Zapatero o donar el govern català al PSC; o fer l’espanyol idioma oficial en una futura Catalunya independent.

    O sigui, qui vulgui independència, que voti “independència”.

    Atentament

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!