Avui els diaris i els blocs es fan ressò de les declaracions de Joan Puigcercós a Europa Press sobre la posició d’ERC al referèndum. Alguns blocaires en destaquen la possibilitat que es decantin pel vot en blanc, però a mi em sembla que les declaracions no exclouen altres opcions. Literalment, segons la notícia de Vilaweb, Puigcercós aposta per "un vot crític, una tercera via que agrupi el vot sobiranista, independentista i que no caigui en el sí i el no". ERC potser es manté ambigua sobre la possibilitat d’assumir el vot nul amb missatge independentista, però ara ja és clar que no donen suport a l’estatut, ni tan sols al Senat. Potser algú s’esperava que donessin suport explícit al manifest i campanya que es promou des de l’independentisme extraparlamentari, però també s’ha de reconèixer que un partit amb la representativitat que té Esquerra no pot lliurar el seu capital polític sense més a una campanya que fins ara només ha tingut 245 adhesions de particulars, xifra que contrasta amb les 4.251 de No en el nostre nom. No pretenc menystenir aquesta xifra, i espero que augmenti, però és evident que fins ara no han trobat tanta complicitat com altres iniciatives. Penso que la idea és bona, i ho demostra l’enquesta feta pública per Actual. Animo els seus impulsors a continuar treballant perquè el rebuig a l’estatut sigui unitari. Això vol dir que tothom ha de fer concessions. ERC ha deixat de banda el NO i està receptiva a un vot nul unitari. Cal aprofitar-ho. Com diu Enric Borràs al seu bloc (i si em permets, Enric, la reproducció textual), "Tant de bo que les converses que hem mantingut, i les que tenim pendents de fer, amb les organitzacions, plataformes i campanyes partidàries de la independència de Catalunya donin fruit en la necessària, ara més que mai!, unitat d’acció que converteixi en una sola veu el clam de llibertat de la nostra pàtria:
«Vull la Independència de Catalunya».
Les maneres de fer, però, d’ERC i d’alguns grups independentistes són molt diferents. Sovint aquests grups retreuen a ERC la seva estratègia i arriben a insultar-los. Diguem que aquestes dues parts contendents són difícils de conciliar, però que ha de ser possible un punt de trobada si l’objectiu polític és el mateix. I aquí és on entra en joc la Plataforma pel Dret de Decidir, que és candidata perfecta per fer el paper de mediadora entre els dos grups. Ho és perquè no està vinculada a cap partit, ho és perquè està legitimada per l’exitàs del 18 de febrer. La PDD té la clau de la unitat de l’independentisme. Va rebre el suport d’ERC en la manifestació del 18-F i està oberta a tots els sectors socials. La PDD no ho té fàcil, però la decisió que prengui en la propera assemblea, prevista per dimecres vinent, serà decisiva.
La decisió hauria de passar pel vot nul. Això recolliria la indignació i el rebuig a les retallades i la negació de les reclamacions dels manifestants. El NO significaria perdre el suport d’ERC, que sembla ser que no vol coincidir amb el PP, i també el dels impulsors de la campanya Vota Independència. L’abstenció apuntada per ERC com una opció més seria poc comprensible en una plataforma que ha mobilitzat centenars de milers de persones. Per tant, la qüestió se centra en el matís del vot nul.
Potser existeix el risc que un pas endavant cap a l’independentisme en els posicionaments de la PDD en faci sortir algun membre, o que els altres partits la intentin desacreditar dient que són satèl·lits d’Esquerra, però hi ha un altre risc més gran, que és deixar de ser el referent de la societat civil i desaprofitar la feinada mobilitzadora al marge dels partits. La millor manera d’evitar que ERC capitalitzi la PDD és aconseguir que hi donin suport els altres partits, cosa que faria la Plataforma encara més gran.
La qüestió, doncs, seria el contingut de les paperetes. Com a independentista, crec que la resposta unitària és a tocar i que no ens podem permetre malbaratar l’ocasió. Si la PDD es decideix per un vot nul amb contingut, si es decideix per una campanya tan ben organitzada com la que va portar a l’èxit del 18 de febrer, a Esquerra no li serà difícil donar-hi suport, i als qui van convocar les manifestacions de l’11 de febrer, tampoc. Si s’arriba a l’acord, només cal posar data a la segona mobilització de l’any i començar a treballar per demostrar que, malgrat els intents de negar-nos-el, tenim el dret de decidir. I no ha de ser gaire difícil consensuar un lema. En alguna ocasió ja n’he proposat algun, com ara "nació catalana, nació sobirana", i en podrien ser molts més. Per exemple, ESTAT(UT), on les lletres UT anirien dins d’un disc vermell amb una franja com les tisores de la retallada. Segur que sortiran moltes idees i ens podrem posar d’acord.
Finalment, deixeu-me dir que la campanya haurà de tenir en compte també els qui no s’havien plantejat fins ara la possibilitat de tenir un estat propi, però que poden veure en l’estatut un mal acord que ens hipoteca el futur. En la mesura que siguem capaços de fer-los arribar el missatge, les nostres possibilitats d’èxit augmentaran notablement.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Votar NO, és votar per un Estaut sense estisores, ni autocensures constitucionalistes.
Catalunya és sobirana i te dret a decidir com a Nació, que no és prenguen el pèl.
Votar No a les autocensures, les retallades i la presa de pèl és la solució.
Som una nació, tenim dret a decidir, No a aquest Estatut per un altre Estatut sense autocensures ni retallades.
Ara a la vista del que hi ha, la solució passa per rebutjar l’Estatut i fer-se respectar internacionalment.
No a l’Estatut de la censura, No a l’Estatut de l’amenaça i l’estorssió.
Salut i llibertat.
Nosaltres no som d’eixe món d’Estatut de la vergonya..
És més be el PP el que te que tindre el inconvenient de votar NO a l’Estatut de la vergonya, que és el que volia Josep Piqué en general per a Catalunya.