Aquesta és la consigna que proposa (sense l’interrogant que hi afegeixo pel meu compte) Solidaritat Catalana per la Independència en vistes a les mobilitzacions que s’estan produint aquests dies, i les que es preparen d’ara endavant per protestar contra les retallades als serveis públics.
Comparteixo, evidentment, el lema i el sentit d’aquesta iniciativa política de SI, però hi voldria afegir algunes consideracions de collita pròpia. La primera és que cal insistir en la qüestió clau: l’espoli fiscal, la dependència econòmica i la dominació política que exerceix el poder espanyol sobre la nació catalana són la causa originària de la crisi que pateix el nostre país. Per tant, és el govern espanyol el responsable principal de les retallades que s’apliquen directament sobre la ciutadania catalana i també de les que obliga al Govern de la Generalitat a adoptar al seu torn. Cal no perdre de vista en tot moment l’eix Catalunya-España i no deixar-se endur per les maniobres de les formacions l’esquerra tripartida i els sindicats espanyols destinades a desviar exclusivament contra l’executiu del president Mas la protesta social.
Dit això, i més enllà de la conjuntura present, si la causa de la independència de Catalunya aconsegueix concretar un projecte polític creïble i viable haurà d’afrontar un conflicte polític amb l’ordre estatal espanyol de llarga durada i costos elevats. Tal com està caient el nostre país pel pendent de la decadència econòmica, cultural i moral, l’esforç de reconstrucció en el cas desitjable de tenir èxit, l’Estat català haurà de sorgir d’un esforç col·lectiu que exigirà més sacrificis i retallades que els que ara estem en condicions d’assumir. Sense fer alarmisme, el treball de conscienciació de les avantatges de la sobirania ha de basar-se no solament en els beneficis de la independència sinó en els costos que comportarà a mitjà termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Catalunya hi incideix d’una banda la crisi general mundial, agreujada per la crisi del deute del Mediterrani (agreujada a l’hora pels moviments especulatius dels mercats financers), i en segon lloc (no en importància) el fet de pertànyer a un estat que ens maltracta econòmica i fiscalment. Ja ho sabem. No és cap novetat: ho va dir l’altre dia en Joan Ridao. No cal barrejar sempre la gent del finiquitat tripartit. No em sembla que ICV digui això. I encara menys el PSC. Fa uns quants anys, quan ningú parlava del concert (Trías Fargas havia estat una excepció i ni el seu propi partit li va fer gaire cas) vaig assistir a una concentració convocada per ERC a la Ciutadella de Barelona en favor del concert econòmic (amb concert final de Lluís Llach).