Em compto entre els qui havien demanat
amistat virtual via Facebook al qui se suposava que era Ibarretxe ha
resultat no
ser-ho. No hi acabo de trobar la gràcia, a fer-se passar
per Ibarretxe. Ignoro si darrere d’això hi ha una l’ètica
hacker que vol cridar l’atenció sobre certs riscos i sobre la
falta de control al Facebook o si hi ha algú que es diverteix
suplantant els altres. En tot cas, val la pena tenir-ho present i fer
algunes comprovacions. Servidor mateix he hagut d’incloure els dos
cognoms al perfil (Mir i Oliveras) perquè un dia vaig conèixer
en Xavier Mir. I si no són també casos de suplantació,
a la causa
d’estatpropi.cat (que per cert va camí del miler a
Facebook) hi ha una bona colla de noms
que criden l’atenció (per exemple, Xavier
Trias).
Tal com informa Alerta
Solidària (i altres mitjans se’n fan ressò), el cas
d’en Francesc Argemí pren noves connotacions, d’una banda, pel
seu trasllat
a la presó de Brians 2, i de l’altra, per la informació
d’un ciutadà alacantí que va amenaçar
amb una pistola els manifestants de dissabte passat. No pot ser
que un vagi a la presó i a l’altre no li passi absolutament
res. Tots plegats fem una passa enrere cap al feixisme si no
denunciem aquests abusos de l’Estat. Personalment m’entristeix la
passivitat i complicitat de massa gent.
Finalment, per mitjan mes de maig està
prevista la publicació d’un nou baròmetre d’opinió
política. Ja fa temps que aquesta eina pagada amb fons públics
està generant una informació que la Generalitat pretén
ignorar i de la qual m’he fet ressò a bastament en aquest
bloc. Més de la meitat de la ciutadania enquestada vol un
estat (sigui independent o federat) i menys d’un 40% vol que
Catalunya continuï essent una comunitat autònoma. Encara
no conec les dades del proper BOP, però dubto molt que de
sobte tothom hagi canviat d’opinió; més aviat penso que
es refermarà aquesta tendència.
Hi ha democràcia realment? O
tots plegats, blocaires inclosos, estem fent el gamarús?
Lluitar perquè l’opinió de les persones canviï té
tot el sentit del món. Però quan aquesta opinió
ja ha canviat, quan ja és un clam majoritari, s’ha de
transformar en realitats polítiques, en la possibilitat de
decidir. Si això no passa, es perverteixen els fonaments
democràtics de la societat i es trenquen les regles del joc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre el darrer que expliques, aquest matí llegia una entrevista molt interessant a en López Tena. Fa comparança del plantejament d’enquestes, i les xifres en el context són interessants.
(respon en López Tena, subratllo jo) “(…) En les enquestes que cada any l’Institut de Ciències Polítiques i
Socials fa la UAB, entre d’altres qüestions, es pregunta a la
ciutadania sobre el sentit del seu vot en un referèndum. A més, ens
oblidem d’un tema: cap partit no ha proposat ni proposa, la
independència com a projecte. Com a horitzó i com a ideal sí, però com
a projecte, com a Escòcia, com a Flandes, com al Quebec, o com a
Kosovo, o com a Estònia, o com a Noruega en el seu dia… Cap partit no
ho fa encara. En unes circumstàncies com aquestes, et surt que en
aquestes enquestes, que l’electorat d’Esquerra que diu sí a la
independència és el 80 %, el de Convergència el 60 %, el d’Iniciativa
prop del 50 %, els socialistes al voltant del 30 %, i els del PP prop
d’un 10%. (…)”
(http://independencia.corank.com/tech/story/lpez-Tena-El-compte-enrere-per-la-inde)
Em sembla que tens raó que cal fer reclamació, assenyalar les trampes, i defensar la democràcia. Per on et sembla s’hauria de començar?