Blog d'en Xavier Mir

Des d’alguns mitjans i algunes opinions es continua presentant ERC com un partit caòtic, covard, immadur i no sé quantes coses més. Des del meu punt de vista, el fet que l’aposta pel vot nul no tingui el suport de la militància no és cap daltabaix. Tant el NO com el NUL són vots de rebuig i aquesta és la posició d’ERC. Dit això, el debat que està tenint lloc al partit i al país en general resulta d’allò més interessant. El que altres partits critiquen és en realitat allò que haurien de posar en pràctica. El Mail Obert d’avui de Vicent Partal va en aquesta direcció. "Quanta gent d’iniciativa i de CiU vol el NO?", es demana Partal. La veritat és que si les mirades mediàtiques deixessin ERC per una temporada i tombessin el cap envers CiU s’adonarien que aquest partit ha passat massa desapercebut fins ara, ha aconseguit l’aparença d’un bloc sòlid a favor del SÍ, cosa que segurament no s’ajusta a la realitat. Xavier Rius, editor d’E-notícies, deia avui que el debat a ERC és "un exercici democràtic que s’hauria d’encomanar a les bases de CDC". En un aspecte de tanta transcendència com l’aprovació o no d’aquest estatut, el pes de CiU és molt important, sigui per bé o per mal.

A propòsit de l’entorn de CiU, el meu post del 30 d’abril va rebre un comentari del coblocaire Saltenc en què em feia saber la seva intenció de votar SÍ a l’estatut. Naturalment ho trobo legítim i ho respecto, però hi havia algunes coses de la seva argumentació que no em fan el pes. Parlava, per exemple, d’"il·lusions infundades" per referir-se a l’estatut del 30 de setembre. Vols dir, Saltenc, que el text, que va rebre també el suport de CiU, era massa ambiciós? Vols dir que preferiries que el nostre Parlament no hagués reclamat mai un nou estatut? Tampoc acabo d’entendre si quan parles de negociar amb "qui té la paella pel mànec", en referència al govern espanyol, ho fas des d’una valoració positiva o negativa. T’agrada que sigui Zapatero qui decideixi sobre el nostre estatut? Perquè si a CiU i a ERC hi hagués coincidència en aquest aspecte, és a dir, a reclamar la plena sobirania per a Catalunya, potser seria qüestió que CiU ajudés ERC a tombar aquest estatut i que tots dos partits es posessin a parlar de l’escenari que hi haurà a partir del 19 de juny. I per tancar aquest capítol adreçat al Saltenc, tampoc acabo d’entendre a què es refereix quan diu que si en lloc del pacte del Tinell s’hagués produït un pacte CiU-ERC "dependríem de nosaltres mateixos". Qui som nosaltres? A qui inclous i a qui exclous? Perquè em permeto de recordar-te que quan Pujol governava també hi havia una gran supeditació a la política espanyola. Només cal recordar que amb 12 diputats d’ERC i 12 del PP sorgits de les eleccions al Parlament del 1999, Pujol va esperar a prendre la decisió després de les eleccions estatals de març del 2000.

De fet, el comentari del Saltenc rep una resposta del Dimoni Banyut i aquell n’hi afegeix un altre on admet que Pujol va fallar i no va tallar a temps davant la majoria absoluta del PP. Aquest és un altre tema preocupant a CiU: sempre reconeixen els errors a misses dites, com si fer-ho a l’instant fos massa arriscat. A propòsit del debat de l’estatut val la pena recordar algunes de les grans decisions de CiU dels darrers anys, sempre amb l’element comú del pragmatisme. Deixant de banda aquell 15 % de l’IRPF que va quedar en un no-res en l`època de Felipe González, en els darrers anys hem vist com CiU ha preferit resignar-se amb un pla integral per al Delta de l’Ebre en lloc de fer pinya amb la PDE. També hem sentit com l’exconseller d’Economia Francesc Homs defensava un acord de finançament que només anys més tard ha reconegut que potser sí que no era tan bo. Aquests dies, arran del rebuig europeu al català, s’està recordant que CiU demanava el sí a la constitució europea amb el reconeixement del català com un dels arguments principals. Vistes amb perspectiva, totes aquestes decisions no fan sinó llastar el crèdit de CiU. Alguns articulistes han opinat que "sempre volen que diguem SÍ". Doncs bé, potser arribem al punt decisiu. Vist que la cúpula del partit sempre estira la corda i arrossega els simpatitzants a contracor abusant de la seva bona fe i apel·lant a la subsistència de l’hegemonia nacionalista, potser és hora que les bases facin com les JERC i es plantin, que facin sentir la seva veu i imposin un debat democràtic, una reflexió d’urgència dins del partit.

Si no tombem aquest estatut entre tots, ens l’haurem de menjar amb patates. I com deia ahir, dubto que CiU pugui evitar que siguin Maragall i Zapatero els qui es pengin la medalla d’un nou estatut. Del resultat final del referèndum, en el qual els votants de CiU tenen un gran pes, en dependrà l’orientació futura de CiU: un SÍ al costat del PSC ens acosta a la sociovergència. I la sociovergència és assentar l’estatut i aparcar les reivindicacions d’autogovern que sempre han caracteritzat el nacionalisme. Un NO deixa la porta oberta perquè, un cop comprovat que amb aquest estatut es toca sostre, el nacionalisme faci el pas definitiu cap a la sobiranització. Davant d’aquesta disjuntiva, les JNC prefereixen la sociovergència? Jo no m’ho crec. Votar SÍ és premiar l’actual direcció de CiU, que crema els ponts de diàleg amb ERC.

Ara és un bon moment per anar observant el posicionament de la societat civil sobre l’estatut, el d’entitats o mitjans que sempre s’havien considerat de l’òrbita convergent, i veure si realment no s’està visualitzant un divorci. Tindrem ocasió de comprovar qui dóna suport al SÍ de CiU si finalment es du a terme una manifestació sota un lema com ara "volem l’estatut". Personalment, estic convençut que aquesta manifestació no s’arribarà a convocar per por que fracassi, i que si es convoca, efectivament, no es podran evitar les comparacions amb la del 18 de febrer i se’ls girarà en contra. Tant de bo els simpatitzants de CiU s’adonin del risc i aturin aquest procés que està portant la formació a quedar irremeiablement desplaçada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!