Un bon control dels mitjans de comunicació i una societat despolititzada són una combinació excel·lent per als malabarismes polítics. Un pot fer una cosa i assegurar públicament que n’està fent una altra. I si manté aquesta actitud durant un temps relativament llarg fent cas omís de les crítiques pot aconseguir que la majoria de la gent, per cansament o per costum, ho acabi veient com una cosa natural. Escric això a propòsit de la sociovergència. Que ningú esperi una fotografia de Mas i Montilla donant-se la mà, i ja no cal ni pensar en una foto així abans de l’1 de novembre. Perquè la sociovergència pugui aconseguir els seus objectius necessita un govern de CiU amb majoria simple. Això permetria mantenir el joc dels acords puntuals amb tots els grups, evitaria el desgast perquè cap partit podria fer oposició des de la no-col·laboració absoluta. En la seva política clàssica de la governabilitat, a CiU sempre li ha anat bé aquest nedar i desar la roba, la indefinició política. Un acord explícit amb el PSC seria exposar-se massa directament a les crítiques d’ERC. Només cal recordar que els acords entre CiU i PP no van ser mai admesos com a tals mentre van ser vigents. S’han acabat reconeixent com a estratègia d’imatge, per desmarcar-se’n ara i admetent l’error amb la boca petita. Sobre tot això, és recomanable l’entrevista que El Punt feia ahir diumenge a Felip Puig.
Aquest és un escenari de futur que caldrà tenir en compte a l’hora de decidir el vot. CiU està demanant que sigui president el candidat del partit que guanyi les eleccions perquè això legitima aquest escenari. Com que es dóna per fet que CiU no tindrà majoria absoluta, que és l’única cosa que assegura una presidència forta, busquen una legitimitat alternativa. És evident que un president per majoria simple no és un president fort, però si poden vendre la idea que ser la força més votada els dóna legitimitat podrien arribar a atenuar la sensació que tampoc de les properes eleccions en surt un govern estable. És clar, doncs, que preparen el terreny de la majoria simple per poder desenvolupar la sociovergència sense foto i alhora assegurar-se la possibilitat de treballar una majoria més àmplia en les eleccions de 2010.
L’elector catalanista que opti per CiU hauria d’incloure aquest escenari de futur entre les seves prospeccions, i si és el que vol, endavant. Però si no és ben bé el que vol, hi ha un altre escenari possible per al període 2006-2010.
Tenint en compte que Montilla buscarà la identificació emotiva amb la Catalunya immigrada, que intentarà treure a votar aquells sectors abstencionistes que si voten ho fan en clau espanyola, el vot catalanista està cridat a compensar aquesta pressió demogràfica. Entre aquest vot catalanista s’hi inclouen aquells immigrats que rebutgen ser utilitzats emotivament; ja n’he parlat en altres ocasions. En aquest escenari de futur amb un PSC que ja s’ha tret de sobre Maragall i que obté el suport de López Bulla perquè diu que ens cal un candidat no nacionalista que governi per a les persones, quin projecte polític pot resultar més útil? El regionalisme col·laborador amb Madrid? O l’independentisme? Personalment opino que el joc polític que pot donar un acord entre ERC i PSC-PSOE és molt més interessant que el de la sociovergència sense foto. Però això ho haig d’explicar amb més deteniment en una altra entrada del bloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que el plantejament del PSC és molt equivocat, les crides a un votant nascut fora de Catalunya no aportaran res al PSC, com a molt els 90.000 vots que el Boadella & cia. proclamaven com a seus. L’immigrant amb més de 30 anys a Catalunya, o el català fill de pares immigrants per força s’ha de trobar incòmode en un escenari que els perpetua en la seva condició d’immigrants, aquest discurs no mobilitzarà el ciutadà mitjà català castellanoparlant, en general aquests debats no l’interessen gaire, hi veuen més a perdre que a guanyar, i en general troben bé un cert favoritisme cap al català ja que l’identifiquen amb certa resistència al franquisme que també ens va ben fotre a tots plegats, tant als de casa com els vinguts de fora. En canvi si exageren gaire poden acabar provocant el re-activament del votant nacionalista, ja cansat de tanta demagògia. Aquest escenari recorda molt les eleccions del 1.980 quan els socialistes tenien ja preparat el cava (en aquell temps xampany)