Avui fa una setmana de les eleccions.
Ha estat una setmana gran a la blogosfera. Hi ha hagut moltes idees,
molt de debat, i aquest bloc ha estat afortunat a l’hora d’acollir
opinions. Joan Puig escrivia ahir un apunt
en la línia del que per sort sembla que s’està
imposant: valorar el procés congressual com una gran
oportunitat per sortir-ne reforçats, no caure en el parany de
reduir-ho tot al debat de capelletes, acceptar democràticament
el resultat final del procés i assegurar-se que els escollits
per conduir el partit siguin els més ben preparats i els que
tinguin més suport entre la militància. Puig hi afegeix
una recomanació: accentuar el perfil nacional. Una afirmació
que segurament comparteix la majoria de la militància si no
entrem a concretar en què s’ha de traduir això
(preferència a pactar amb CiU és accentuar el perfil
nacional? O es tracta d’augmentar la tensió dialèctica
i el pols polític amb el PSC?).
Aquest bloc ha estat afortunat aquesta
setmana perquè ha rebut aportacions francament valuoses en
forma de comentaris als apunts. Divendres,
per exemple, en Jack Monterey hi deixava un text que per si mateix ja
hauria valgut un apunt o una columna en un diari. Per a ell, l’error
d’Esquerra va ser creure que els votants de març de 2004
demanaven moderació del discurs independentista, quan en
realitat ell interpreta que aquest va ser precisament el punt que els
va il·lusionar i on després s’han quedat orfes. És
una reflexió interessant. Això lliga amb el que ell
mateix afirma després: que aquests nous sectors van votar sí
a l’Estatut perquè “més val això que res”.
Crec que no va desencaminat, però potser no dimensiona prou el
desconcert que va provocar a Esquerra aquest missatge d’acceptació
del mal menor en l’Estatut. El partit es va sentir abandonat per una
part del seu electorat. Era possible que la gent que havia acceptat
aquell Estatut com a mal menor els donés suport a curt termini
en el pols amb l’Estat?
Són preguntes difícils de
respondre, però que en qualsevol cas no expliquen altra cosa
que la confusió que inevitablement ha afectat Esquerra aquests
darrers dos anys. Hi havia voluntats contradictòries entre la
militància i també entre l’electorat. En definitiva, i
per insistir-hi un cop més, crisi de creixement. Des del meu
punt de vista, els 650.000 vots del 2004 no eren inflats. Eren ben
reals, però eren vots pendents de fidelitzar, vots que
reflectien una simpatia pel partit, pel candidat, pel discurs i per
l’objectiu. El setge mediàtic durant el primer govern amb
Maragall i la pinça que socialistes i convergents van fer a
ERC va posar massa pressió i dubtes damunt del partit perquè
aquella fidelització es pogués completar sense
problemes. El temps passa, però, i no hi ha res que es perdi
per sempre. Tot és qüestió de fer net i de
preparar-se per una nova etapa.
En aquest sentit, Jack Monterey, que
aposta per Carretero, afirma que “crec que el gran error de
Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just
després de la gran victòria de les eleccions al Congrés
el 2004. Hauria aprofitat el gran moment de suport popular (650.000
vots!) i, avalat per aquest suport, hauria pogut deixar la seva
empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall
encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per
pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el
suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar
que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil
que molts volíem que marqués.” És possible
que això hagués fet evolucionar la política del
país per uns altres viaranys, i és possible que puguem
coincidir a donar-hi credibilitat, però com deia això
no vol dir que tot estigui perdut. Ni tan sols penso que reconèixer
això com un error inhabiliti Carod. Es pot incloure en
l’anàlisi dels fets i continuar, perquè la reacció
que en un moment històric és bona pot no ser-ho en un
altre, de manera que tampoc en podem treure conclusions que ens
serveixin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
era vots de la il·lusió de avançar cap a més sobiranisme que ni CiU i el PSC podien dónar.
Pel que diu en Jack Monterey, estic molt d’acord i afegiría el que ja vaig dir ara varà 1 any amb l’article ¿Potser fa falta que s’enfonsi la Sagrada Família perquè reaccionem?.
En aquest article deia que Carod i Puigcercós havien malbaratat l’oportunitat de fer d’una derrota, com fou la tramitació i posterior vot de l’Estatut, el ciment per consolidar i augmentar la propera victòria. Una victòria que ara segur que haurem vist.
Però en canvi, Carod i Puigcercós varen interpretar incorrectament, tant com diu en Jack Monterey i varen desvirtuar el missatge esperant que així aconseguirien més suport.
Però també com tu dius al final, malgrat que és bo revisar el passat per extreure conclusions per no repetir-ho en el futur, tampoc un s’ha d’estar maleint-se del que no ha fet correctament.
Ara bé, no oblidem que en Carod i Puigcercós no han reconegut cap errors ni volen sentir parlar de reconsiderar la seva actual estratègia de “pluja fina”, que com bé es pot desprendre del nom, es la millor manera de dissoldre poc a poc el perfil sobiraniste d’ERC!.
Em consta amplis moviments de la militància d’ERC per determinar quin ha de ser el missatge a presentar als dirigents en pugna. I no em refereixo només a Carod-Rovira i Puigcercós, sinó als sectors que s’autoanomenen crítics: Bertran, Carretero, Renyer … Damunt la taula està dissenyar l’estratègia més acurada per aconseguir incorporar a tots, no excloura a ningú. El que passa, pel que he sentit, és que ningú vol quedar sotmés a ningú, tothom vol assumir el lideratge. Per això volen la primera plaça a la graella de sortida. Els contactes són molts i molt intensos. Hi ha de bo que, a banda d’un petit nucli d’irreductibles que envolten els líders a modus de “guàrdia pretoriana”, els que valoren al feina feta per tots desitgen que ningú guanyi per KO i ningú perdi.
No sé el mal que podran fer les guàrdies pretorianes dels líders, però són els més perillosos perquè tot ho dissenyen en funció de beneficis per la causa, tenen molt poc a veure amb debats ideològics, que és allò que ara fa falta.
Xavier, gràcies per fer-te ressò del meu comentari. L’he penjat –ara sense errors tipogràfics i aclarint (preventivament) alguns dels punts que comentes– a dos blocs més, el del Jaume Renyer i el del Toni Cucarella (comentari al seu apunt “Precipitació/Fidelitat”). Hi podreu llegir una versió una mica més polida.
Entre altres coses hi aclareixo una cosa que tu dius aquí: el fet que jo consideri que Carretero és probablement l’home més ben preparat ara per liderar de forma creïble la recuperació del discurs obertament sobiranista del partit no vol dir que Carod i Puigcercós hagin de ser “sacrificats”. El capital polític que han acumulat aquests dos homes pot ser utilíssim a Esquerra i al país, i seria una llàstima que es perdés. Tant Carod com Puigcercós han conegut bé els mecanismes del poder espanyol, “les entranyes de la bèstia”, i també les misèries de les engrunes de poder (o de la “il·lusió” de poder) que gestionem a Catalunya. [I bé, tampoc és menyspreable el volum dels pressupostos que gestiona la Generalitat, però el que torna la política catalana en un galliner on els galls a vegades s’intenten arrencar els ulls és precisameht el fet que en determinades ocasions (negociació de l’Estatut, per exemple) queda patèticament de manifest que no tenim l’última paraula en la gestió política dels nostres problemes.]
Crec que és el moment de sumar, i la maduresa de tots plegats (sobretot de Carod i Puigcercós i els sectors que s’hi identifiquen) hi hauria d’ajudar. Espero d’ells que no caiguin en personalismes que acabin restant potència al partit (interessant l’editorial de Tribuna Catalana “Cal una reflexió de Duran i Mas, Carod i Puigcercós“). Tens tota la raó (i això t’ho reconec com un dels teus trets definitoris) quan dius que cal mirar endavant, que dels errors se n’ha d’aprendre però no lamentar-se’n excessivament, improductivament. Si Esquerra fa les coses bé en els pròxims mesos podria convertir-se en un excel·lent altaveu i instrument d’acció d’una societat civil (el teu “tercer front“) que ha acumulat molta frustració en els últims mesos. El partit que sigui capaç de connectar millor amb aquesta frustració que viu la societat catalana (siguin quines siguin les seves lleialtats en l’eix dreta-esquerra i en l’eix nacional) farà un gran favor al seu creiexement electoral, però sobretot farà un gran favor al país. I si són almenys dos, els partits que se n’adonen, doncs encara millor. Crec que no ens adonem prou de la potencialitat d’un sinèrgia més o menys clara entre CiU i Esquerra. Crec que el dia que els polítics d’ambdos partits es decideixin a enterrar els personalismes, a ser generosos, a sumar plegats, el país començarà a veure la llum. Com he escrit alguna altra vegada, a mi qui em porti a la independència m’és bastant igual, però vull arribar-hi quan abans millor i en les millors condicions possibles. I crec que una part important de l’electorat pensa igual.
En aquest sentit, Carretero, potser més que liderar, el que ha de fer és mostrar als altres cap on s’ha d’estirar. Ho dic perquè Carretero és un home que fuig dels protagonismes i que si d’alguna manera arriba a “liderar” el projecte d’Esquerra crec que serà des d’una mena de direcció col·legiada. (M’agrada molt el seu concepte republicà de la cosa pública, el del no-professionalisme dels polítics, per bé que crec que segons com és difícil d’aplicar.) El que Carretero pot fer molt bé és refer ponts de diàleg no només amb CiU (i amb les CUP, i amb el PRC…), sinó també amb la societat civil i amb els sectors del PSC i d’ICV-EUiA que vulguin sincerament tirar endavant el país, sempre que desin al calaix els encotillaments ideològics i s’atreveixin a posar sobre la taula totes les solucions possibles, incloent-hi la plena sobirania. Crec en la força de la paraula i crec en la superioritat de la idea de recuperar la plena sobirania: qui vulgui pot intentar convence’m del contrari.
Sobre aquests que van votar sí a l’Estatut per allò de “més val això que res”, hi havia socialistes, sí, però també convergents i republicans. Com ja he dit, tinc una família políticament molt diversa (i en aquest sentit chapeau als meus pares, que van educar quatre lliure-pensadors…), i el vot a l’Estatut va tenir 4 signes diferents: sí, no, blanc i abstenció. I som 6, dels quals 5 som sobiranistes [4 independentistes i 1 federalista] i 1 més o menys unionista però prou racional per canviar d’opinió si li demostréssim amb números que la Catalunya espanyola no va ni amb rodes. Com tu mateix has destacat algun cop, Xavier, el consens sobre el fet que Catalunya necessita més poder, un autogovern molt més gruixut, és elevat a Catalunya, i així ho mostren periòdicament les enquestes. I la gent que vol un Estat, sigui per federar-lo amb la resta d’Espanya (?) com amb la resta d’Europa, és majoria. Estic d’acord amb tu que, lluny de depressions col·lectives que ens agafen de tant en tant, aquests números són per ser optimista, molt optimista.
Crec que els millors temps de l’inpendentisme estan per arribar. Hi ha molta gent, com l’Alfons López Tena o el Miquel Sellarès, que crec que hem d’escoltar molt atentament, perquè semblen tenir un coneixement de les entranyes del poder molt superior a la mitjana. Fa temps que sostinc que la independència es pot defensar des de la realpolitik, com la solució no només més favorable a Catalunya, sinó també objectivament la més fàcil d’aplicar. Pensar que serà més fàcil canviar Espanya o “federar-s’hi” que independitzar-se i integrar-se a la Unió Europea com a nou Estat és d’una ingenuitat que em meravella. (Per als federalistes “icetistes” i altres espècies: federar-se amb qui? Recordo que l’article 145 de la Constitució prohibeix la federació de Comunitats Autònomes, i que el consens entre PP i PSOE sobre no tocar la Constitució en res que no sigui de maquillatge institucional és absolut).
Des d’un punt de vista menys estratègic i més idealista, Catalunya mereix poder fer la seva contribució al món, i com a poble podem fer una contribució molt enriquidora per a la resta, perquè, en primer lloc, les hem passat de tots colors i, en segon lloc, entenem la multiculturalitat i els processos d’integració com ningú, una vessant sense la qual no es podrà entendre el món del segle XXI.
En fi, com tu, molt content que hi hagi tanta efervescència blocaire i que la majoria de la gent vegi el futur “procés congressual” d’Esquerra com una gran oportunitat. Que els déus els donin clarividència i que aconsegueixin iniciar un procés “bola de neu” que sacsegi també en positiu Convergència, Unió i tota la resta. Amén.