Precipitació: Hi ha polítics les
accions dels quals posen en entredit la seua presuposada intel·ligència. Per
exemple, la precipitació de Puigcercós a abandonar el govern per “dedicar-se al
partit”. S’ha afanyat a fer veure que pren els ramals i s’hi preocupa més que
ningú, alhora que s’ha anticipat a Carod en l’escaquer i ha pres posicions
davant el possible contraatac de Carretero. Goooool!!! Tanmateix, el salt per
la borda de Puigcercós, tan precipitat, fa olor de por. Cal controlar el
partit, cal que la militància no es rebolique, sobretot perquè quan arribe el
congrés tot estiga lligat i ben lligat. Però la imatge que tot plegat ens deixa
ara per ara és de presses i correres, de topetades i ensopegades en la
coberta, de travetes pels passadissos, entre uns i altres líders, que ara es fan retrets, ara es fan
carantoines davant la càmera. I entre tant de moviment brusc, la nau sotsobra.
Però això a ells no els importa: allò que importa és estar ben situat per
guanyar la comandància de la nau, encara que sotsobre, encara que s’afone.
Fidelitat:
Un partit polític és una eina de transformació social (i nacional), però mai
una finalitat en ell mateix. Els qui reclamen “fidelitat” al partit són sovint
els que l’han patrimonialitzat des de la direcció (això que en diuen “líders”),
i consideren el partit ben bé una empresa pròpia en comptes d'un projecte col·lectiu transformador. Quan exigeixen fidelitat al partit el que reclamen en realitat
és, doncs, acatament, servitud als líders.
Jack Monterey |
diumenge, 16 de març de 2008 | 02:49h
Benvolgut Toni,
Vull exposar aquí algunes idees sobre Esquerra que fa temps que em fan xup-xup al cap, algunes de les quals coincideixen molt amb les que vas expressar al teu apunt La temptació de la moderació. Fa 17 anys que voto Esquerra (amb algunes, molt poques, excepcions) i en vaig ser militant durant 4 anys si no em fallen els números (2003-2007). Vull aportar alguns elements de reflexió, sobretot sobre l'estratègia carodiana d'erosionar la base electoral del PSC per crear un bipartidisme nacional a Catalunya.
Començo pel gran creixement d'Esquerra el 2003. Cal reconèixer-hi diversos factors irrepetibles i prou importants, com la primera no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l'onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi). Però no hauria estat possible sense el discurs sense ambigüitats que feia en Carod l'any 2003, un discurs que va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. Us preguntareu d'on ho trec això: doncs de la meva experiència personal, del meu entorn, una experiència que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics --de la psicologia-- de certs tipus de votants. El 2003, pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca (els meus pares sense anar més lluny), van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat (la dona d'un amic meu, per exemple), també van passar-se a "l'aire fresc" i les "mans netes" d'Esquerra.
I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l'electorat socialista només se'l podia seduir rebaixant el to del discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot del 2003 venia principalment de la "desfeta" de CiU (d'aquella profecia del "ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l'apuntador a CiU") i que a partir d'aquell moment calia seduir els altres (l'electorat socialista). I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s'havien deixat seduir. Alguns d'aquests votants, de manera aparentment paradoxal, el 2003 van preferir Carod a Maragall, però el 2006 van preferir Montilla a Carod.
Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d'en Pallach (però mai del tàndem Felipe-Guerra), després ser pujolista "de tota la vida" i finalment passar-se a Carod, i mantenir-s'hi fidel a Esquerra de moment, perquè ni Mas ni Maragall (ni tampoc Montilla, és clar) han adquirit el suficient pes en l'eix nacional. Aquest seria el "socialdemòcrata en clau nacional". També he vist (2) el votant de la Iniciativa de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional, ni en pes ideològic, ni en capacitat dialèctica. Aquest seria "l'ecosocialista-excomunista en clau nacional". Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant a l'actual fracàs de l'estratègia Carod (assolir el bipartidisme nacional menjant-se l'espai del PSC), he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d'Obiols-Nadal (o qui posessin), i de Maragall a l'Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l'era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, aquell polític sincer que ve a dir "prou collonades, Espanya no ens interessa", el de "parlant la gent s'entén" (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes i "la paraula lliure" (que després, per cert, va cometre l'error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada). Aquest seria el "socialista que també té butxaca (catalana) i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol".
Atenció, però: aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l'ambigüitat de ser al govern i "no fer enfadar els socialistes" i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan 4, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i s'escoltava en Carod quan deia "mireu, nois, això d'Espanya és un mal negoci", i ells pensaven "potser té raó, ja que ho explica de forma tan convincent". I alguns d'aquests van votar Carod amb l'esperança que pactés amb Maragall, i quan això va passar deien que la jugada els havia sortit rodona (en conec un cas significatiu). Però amb la posterior ambigüitat d'ERC i del mateix Carod, aquest votant socialista ha marxat, i, pels casos que conec, ha votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè és un votant sensible a la bipolarització i al "que ve el llop". Ah, i és un votant que va votar sí a l'Estatut, perquè és dels de "és millor això que res".
És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant socialista "no del tot identitari" i intento esbrinar per on van els seus raonaments. Els estrategs d'Esquerra es pregunten: "Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!" I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar igualment part d'aquest vot socialista. Per no parlar del vot socialista catalanista, és clar, persones que senten properes les figures històriques del socialisme català, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Aquest és un vot que havia d'anar a caure massivament a mans d'Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar, però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d'Esquerra.
Parlem ara d'un quart perfil de votant, el "votant socialista del cinturó" que escolta els esports a la SER i si llegeix algun diari llegeix El País o El Periódico (i l'Sport). Tot i que potser no és exactament el mateix, em fa pensar en el "perfil Loquillo", i mai no deixaré de sorprendre'm que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l'Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. I això com és? Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l'acompanyava, però Puigcercós va ser aquell "diputat K", l'independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació (2001). I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre'ns) sovint prefereixen poder dir "aquest paio no és dels nostres però sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem". Bé doncs, ara Esquerra s'ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen (encara que hem de suposar que tot són divergències d'estratègia amb un objectiu final comú: una independència no per què sí, sinó útil a la societat, com a solució catalana als problemes catalans, que molts intuïm com a molt més eficient que les no-solucions uniformitzadores que ens donen des de Madrid).
En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Podia haver aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, amb la força d'aquest aval, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. Passés el que passés, no crec que la cosa hagués pogut anar pitjor del que ha anat. De totes maneres, això ara és aigua passada.
Poden Puigcercós i Carod recuperar aquell mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l'un com l'altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, (potser) l'únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l'única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Carretero ha gestionat poder i sap el pà que s'hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l'administració municipal: la manera com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m'ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d'una candidatura amb màxim consens, hauria d'haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix. Seria necessari un acord amb Esquerra Independentista i de la "tercera via portabellista", i un compromís de mínims entre els sectors Carod i Puigcercós. Personalment crec que no és hora de "sacrificar" ningú, de fer fora ningú, sinó de ser capaços de sumar, de ser un partit amb molts actius.
Crec que Carretero podria ser un bon cap de llista pel 2010, la pregunta és si hi ha prou temps. El congrés del juny dirà què passa. Somio, per què no, en sumar als esforços d'Esquerra noms com el de l'Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l'òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista), i de veure com el Joan Laporta entra a l'òrbita de CiU des d'una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) --idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat-- i contribueix a sobirtanitzar-la. (És clar que no es tracta del qui, sinó del què, però crec que certes empentes mediàtiques al moment adequat poden resultar molt rendibles.) Amb un acostament entre Esquerra i CiU i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que tindríem un escenari prou bo, oi? I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes, i els votants d'ICV que vegin que la sobirania és un pas necessari per afrontar amb garanties els problemes socials i de sostenibilitat, podrien acostar-se a Esquerra o almenys a la idea del sobiranisme. Potser llavors seria possible que una majoria social convergís en el sentit comú que porta a posar fi al "problema català" amb un divorci el més amistós possible amb Espanya, en un context internacional cada cop més favorable a l'exercici del dret a l'autodeterminació (Montenegro, Kosovo, Flandes?, Escòcia?), o almenys contrari a les solucions troglodítiques.
Evidentment sé que les meves preferències per Carretero no són compartides per tothom, i crec que l'experiència tant de Carod com de Puigcercós poden ser molt útils al partit i al país. En tot cas, i demanant excuses per la llargada excessiva, m'agradaria saber què en penseu.
No t'has deixat res fora del paper, company. Uff! Subscric íntegrament l'anàlisi que has destil·lat sobre l'ensopegada d'Esquerra, les "paradoxes". Però crec que els actuals "líders" d'Esquerra no han sabut llegir tampoc aquesta situació d'ara, i per tant la crisi durarà. La meua experiència amb Puigcercós i Carod em diu -i puc equivocar-me- que miren massa per ells mateixos. Carod és un independentista en superfície: és capaç de fer excel·lents discursos, però la seua estratègia és d'escaquer i no de carrer; dóna més importància als gestos -efímers i enganyívols- que no a l'acció política coherent i conseqüent. En aquest sentit, i vista la seqüència posterior, Carod és un home que té paraules però no les tradueix fets, sedueix amb el seu discurs, però és incapaç de continuar-lo amb fets: és incapaç de construir un pla de ruta i seguir-lo fins a les darreres consqüències. Puicercós enganya molt de prop. Jo l'he patit (si és pot di així). Ara li interessa més aprofitar el fracàs electoral per a treure's de damunt Carod. No li ifa el pes Carretero, més i tot després que aquest li va recriminar que sent Conseller de Governació va mantenir la bandera espanyola quan ell -Carretero- i altres alcaldes se la jugaren llevant-la als seus ajuntaments. Aquesta (in)decisió aclareix bastant quin és el caràcter de Puigcercós. Estic convençut que s'apropiarà prou del discurs de Carretero, però no amb la idea de fer-se'n aliats, sinó per desactivar-lo com a alternativa. La lluita és ara canibal. Amb tot, jo crec que hi ha un cert fracàs atribuïble a la pròpia militància: quan després del ridícul (que sí, que no) de l'Estatut, no es van demanar responsabilitats més enllà dels actes de contricció habituals. Per això Puigcercós ha fugit del Govern: vol ser ell qui cabdelle de nou la militància ( i sap com fer-ho) perquè quan arribe el congrés tindre-la al sac, postul·lant-se ell com a salvador de les essències radicals (d'arrel) del partit. Carod quedarà com l'home que vol càrrecs, i Carretero, fora de la direcció del partit, tindrà una influència semblant a la que ha tingut fins ara. A Uriel Bertran, ja li va recriminar en el seu moment la seua "infidelitat". Sí, en la política avui degolles el teu adversari i demà menges sopes amb la seua cullera, però no sempre és així. Crec que Esquerra ha tingut la seua oportunitat, i no ha sabut entendre-la. Ara per ara, el que hi ha és el partit com a empresa particular dels qui el governen, i no els objectius polítics per als quals hauria de ser eina útil. I un darrer apunt, aquest de divergència: no m'agrada l'actitud regionalista López Tena. Ho vaig exposar en aquest apunt: El Cercle d'Estudis Sobiranistes fa costat a l'estratègia espanyola.
Jack Monterey |
dimecres, 19 de març de 2008 | 03:40h
Moltes gràcies per la resposta, Toni. Són interessants les interioritats que m'expliques, la teva experiència directa. Jo del Carod, personalment, n'espero algunes coses més encara, crec que té més capacitat, formació intel·lectual (i no vull dir especialment acadèmica) i visió que la que pintes aquí. Potser és verita que en Carod destil·la un messianisme excessiu, però també crec que és fins a cert punt normal després de tot el que ha hagut de passar. Sobre el Puigcercós, en el seu dia vaig pensar que era el recanvi ideal, però ara ja no ho tinc gens clar. Coneix bé el poder, però crec que li falta formació.
En definitiva, ja he dit que crec que la persona més visible en el lideratge d'Esquerra a partir d'ara hauria de ser en Carretero. A la roda de premsa que va fer l'altre dia (vegeu el vídeo a Vilaweb.tv) amb la Rut Carandell va estar molt encertat, crec que hi vaig concidir en tot. Però no oblidem les contribucions que puguin fer encara gent com el Jordi Portabella i el seu "sector".
Sobre en López Tena: a mi la seva posició, i la del CES, sobre la independència de Catalunya (i només Catalunya) com a prioritat em sembla l'única realista ara mateix, i ho dic com a català de Barcelona però com a nét de valencians. La independència dels Països Catalans en ple no és viable, però sí que ho és la de Catalunya (entesa com les 4 províncies espanyoles) i, a partir d'aquí, això podria servir d'efecte crida, de despertador per al País Valencià i la resta de terres on es parli català. I crec que aquestes terres podrien llavors independitzar-se també si ho consideren oportú (i crec que comptarien amb tot el suport del Principat que demanessin) i si l'aconseguissin es podria establir llavors una mena de confederació com fa segles ja va existir. Però sempre des del pacte i des del respecte per les particularitats de cada territori. En fi, crec que dir-li regionalista al López Tena és injust, precisament un dels paios que té un discurs independentista més sòlid avui.
Jo ja fa temps que dic, i el meu avi n'estaria orgullós, que què faríem els catalans sense els valencians... Vicent Partal, Vicent Sanchis, Alfons López Tena, Eliseu Climent...
Em fa l'efecte que no has llegit l'apunt al que et remetia al final del comentari, sobre López Tena i el CES. Enganxe un parell de paràgrafs:
Puc entendre –i hi
done suport– la proposta que qui primer puga que se’n vaja d’Espanya. Puc
entendre, per tant, –i hi done suport– una estratègia que propicie com a pas més
factible assolir primerament la independència del Catalunya. Però no puc
entendre que l’aspiració d’aquesta fita haja de comportar la renúncia expressa
als Països Catalans.
És evident que cal
una estratègia pròpia per a cada territori, “regionalitzada”, perquè les
realitats polítiques són diferents. Però cal que aquesta estratègia singular
s’emmarque en una de comuna d’abast complet. Proposar una estratègia
“fragmentadora” em sembla que és jugar al vent dels espanyols. No li val tampoc
allò d’amagar la bandera perquè ara no és el moment d’enarborar-la –com sol dir
el BNV–, que de moment la guardarem a l’armari i més endavant ja veurem si convé
tornar a traure-la: tots sabem que quan algú enterra una bandera és per
oblidar-la, encara que durant el soterrar diga que, com el mestre Maragall que
ens recordava l’Ovidi, també creu ell en la ressurecció de la carn, i de les
banderes. I vull que s’entenga la metàfora, i l’argument: que tinguem clar que
ara com ara solament Catalunya està en condicions d’iniciar un procés cap a la
independència a curt termini, no ha de suposar menysprear, ocultar, rebutjar un
projecte, amb tempos i ritmes diferents, per al conjunt dels Països Catalans.
No s’ha de menysprear, ocultar, rebutjar ni en l’estratègia ni en el discurs.
Jack Monterey |
dimecres, 19 de març de 2008 | 16:31h
Sí, sí que hio havia llegit, Toni (ho hauria d'haver aclarit). Però jo no crec que sigui una estratègia fragmentadora ni que hagi anunciat "la renúncia expressa als Països Catalans".
Jo crec que el fet que el López Tena digui "no és un projecte referit a Països Catalans" sinó "un projecte referit a Catalunya", tenint en compte que ell és valencià, em sembla una cosa purament d'estratègia. Tot el que diu després em sembla impecablement formulat des del punt de vista democràtic: "No és un problema de no creure" en els Països Catalans, "és un problema de viabilitat de projecte". "Un projecte polític es fa allà on hi ha condicions per fer-ho", (...) "si els valencians o els ciutadans de les Illes Balears tiren endavant un projecte d'independència és la seva decisió i nosaltres tirarem endavant". "Però és la seva decisió, no se'ls pot imposar res des de Catalunya, ni a l'inrevés".
En fi, que Adopta aquest vocabulari per evitar la desmesurada resposta en contra de la caverna mediàtica. Se l'ha de llegir entre línies, crec jo. Que els d'E-notícies es dediquen a fer titulars inflats del no-res ja ho sabem, però el seu titular és discutible i molt matisable. López Tena diu que no és que no hi cregui en els PPCC, sinó que ara per ara no són una opció viable. I això ho sabem tots els que sabem sumar.
Crec que el CES ha optat per la línia més eficient, la de treballar sense fer massa soroll i maximitzar els resultats. La proposta per la nova llei de referèndums em sembla un bon exemple.
Jack Monterey |
dimecres, 19 de març de 2008 | 16:35h
En resum, crec que si tu i el López Tena parléssiu us posaríeu d'acord, encara que discreparíeu en l'estratègia. Tu optaries per fer pública aquesta estratègia conjunta i ell et diria que això és contraproduent, que t'estaries posant pals a les rodes i accelerant la no-viabilitat de l'única cosa assolible a mig termini, que és la independència de Catalunya. Però crec que et diria que comparteix el teu objectiu final.
josep-vicent montesinos i peñarrocha| Adreça electrònica |
dissabte, 15 de març de 2008 | 21:52h
totalment d'acord amb l'ultim paràgraf del teu escrit. Aquesta era la nostra filosofia, o almenys ho intentavem, a la secció local d'ERC a Sant Feliu de Guíxols, fins que varem plegar del partit qüasi la meitat de la secció local degut al tracte rebut pels dirigents del partit. Molts dels que parlen molt d'ERC ara, crec que no s'han llegit mai els estatus del partit i caldria recordar-los que en un dels primers punts diuen que ERC és patrimoni del poble català, ni dels dirigents, ni tan sols dels militants. Suposse que continuaran amb la campanya interna per deixar de ser assamblearias i així dominar més les bases, i fer un pas més en la stalinització del partit.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
Benvolgut Toni,
Vull exposar aquí algunes idees sobre Esquerra que fa temps que em fan xup-xup al cap, algunes de les quals coincideixen molt amb les que vas expressar al teu apunt La temptació de la moderació. Fa 17 anys que voto Esquerra (amb algunes, molt poques, excepcions) i en vaig ser militant durant 4 anys si no em fallen els números (2003-2007). Vull aportar alguns elements de reflexió, sobretot sobre l'estratègia carodiana d'erosionar la base electoral del PSC per crear un bipartidisme nacional a Catalunya.
Començo pel gran creixement d'Esquerra el 2003. Cal reconèixer-hi diversos factors irrepetibles i prou importants, com la primera no-presència de Pujol a la llista de CiU (més la Catalunya 2003 de Pere Esteve) i l'onada de suport a Carod després del primer linxament mediàtic de la caverna (quan es van destapar les seves converses amb Arnaldo Otegi). Però no hauria estat possible sense el discurs sense ambigüitats que feia en Carod l'any 2003, un discurs que va seduir a la vegada exvotants de Pujol i exvotants socialistes. Us preguntareu d'on ho trec això: doncs de la meva experiència personal, del meu entorn, una experiència que no és estadísticament significativa però que sí que pot ser indicativa dels raonaments idiosincràtics --de la psicologia-- de certs tipus de votants. El 2003, pujolistes socialdemòcrates de tota la vida, els que creien en allò de la socialdemocràcia a la sueca (els meus pares sense anar més lluny), van votar Carod, i votants socialistes de tota la vida, de perfil bilingüe, gent que no necessàriament té la llengua o la identitat catalana com a prioritat (la dona d'un amic meu, per exemple), també van passar-se a "l'aire fresc" i les "mans netes" d'Esquerra.
I és aquí on vull parlar de la paradoxa que Carod i companyia no han sabut entendre. Han pensat que l'electorat socialista només se'l podia seduir rebaixant el to del discurs sobiranista. Van interpretar, erròniament crec jo, que el nou vot del 2003 venia principalment de la "desfeta" de CiU (d'aquella profecia del "ja veuràs quan es retiri Pujol, no hi quedarà ni l'apuntador a CiU") i que a partir d'aquell moment calia seduir els altres (l'electorat socialista). I no, resulta que molts exvotants socialistes, que veien en Carod un nou Josep Pallach, ja s'havien deixat seduir. Alguns d'aquests votants, de manera aparentment paradoxal, el 2003 van preferir Carod a Maragall, però el 2006 van preferir Montilla a Carod.
Deixeu-me que us parli de tres perfils de votant que Esquerra pot seduir. A la meva família he vist com (1) una persona pot votar Narcís Serra i Raventós i ser devota d'en Pallach (però mai del tàndem Felipe-Guerra), després ser pujolista "de tota la vida" i finalment passar-se a Carod, i mantenir-s'hi fidel a Esquerra de moment, perquè ni Mas ni Maragall (ni tampoc Montilla, és clar) han adquirit el suficient pes en l'eix nacional. Aquest seria el "socialdemòcrata en clau nacional". També he vist (2) el votant de la Iniciativa de Ribó i Vintró que es passa a Esquerra perquè creu que el tàndem Saura-Mayol, amb tots els respectes, no és el tàndem Ribó-Vintró, ni en pes nacional, ni en pes ideològic, ni en capacitat dialèctica. Aquest seria "l'ecosocialista-excomunista en clau nacional". Finalment, i aquest és el cas que crec que és més rellevant a l'actual fracàs de l'estratègia Carod (assolir el bipartidisme nacional menjant-se l'espai del PSC), he vist (3) el votant de Felipe de tota la vida, i d'Obiols-Nadal (o qui posessin), i de Maragall a l'Ajuntament de Barcelona, i que quan arriba l'era post-Pujol el 2003 es passa a Carod, aquell polític sincer que ve a dir "prou collonades, Espanya no ens interessa", el de "parlant la gent s'entén" (en contundent oposició a la caverna mediàtica) i el de les mans netes i "la paraula lliure" (que després, per cert, va cometre l'error de col·locar el seu germà Apel·les, munició desactivadora assegurada). Aquest seria el "socialista que també té butxaca (catalana) i que pot ser fill de la immigració però que li emprenya la catalanofòbia, la practiqui qui la practiqui, perquè se sent català, cosa que en principi no veu renyida amb el sentir-se espanyol".
Atenció, però: aquest tercer votant va ser seduït pel discurs de Carod del 2003, no pel discurs que Esquerra ha mantingut després, el de l'ambigüitat de ser al govern i "no fer enfadar els socialistes" i el de la responsabilitat mal entesa. La gran paradoxa és que quan Esquerra ha abandonat aquesta claredat expositiva, aquesta radicalitat sobiranista, aquest 2 i 2 fan 4, el votant socialista no consolidat ha fugit. Aquest votant socialista va estar amb Carod (si no votant-lo, mirant-lo amb simpatia) quan va jugar-se la seva carrera política per dialogar amb ETA (de forma ingènua però sincera i amb bona voluntat), i s'escoltava en Carod quan deia "mireu, nois, això d'Espanya és un mal negoci", i ells pensaven "potser té raó, ja que ho explica de forma tan convincent". I alguns d'aquests van votar Carod amb l'esperança que pactés amb Maragall, i quan això va passar deien que la jugada els havia sortit rodona (en conec un cas significatiu). Però amb la posterior ambigüitat d'ERC i del mateix Carod, aquest votant socialista ha marxat, i, pels casos que conec, ha votat Montilla el 2006 i (no tan estranyament) Zapatero el 2008, perquè és un votant sensible a la bipolarització i al "que ve el llop". Ah, i és un votant que va votar sí a l'Estatut, perquè és dels de "és millor això que res".
És la meva experiència personal, amb la quan vull afegir elements de reflexió al debat. Des del 2003 que estic fascinat per aquest perfil de votant socialista "no del tot identitari" i intento esbrinar per on van els seus raonaments. Els estrategs d'Esquerra es pregunten: "Ara que hem rebaixat el to independentista per no fer trencadissa, resulta que aquest vot socialista que buscàvem fuig. No ho entenc!" I la gran paradoxa és que Esquerra podria mantenir un discurs diàfanament sobiranista i captar igualment part d'aquest vot socialista. Per no parlar del vot socialista catalanista, és clar, persones que senten properes les figures històriques del socialisme català, i que saben que socialistes com Oriol Bohigas i Jaume Sobrequés són independentistes. Aquest és un vot que havia d'anar a caure massivament a mans d'Esquerra quan Diana Garrigosa va estripar el carnet i quan Maragall va marxar, però que no ho ha fet. Per què? La meva visió és que precisament per pèrdua de claredat en el missatge d'Esquerra.
Parlem ara d'un quart perfil de votant, el "votant socialista del cinturó" que escolta els esports a la SER i si llegeix algun diari llegeix El País o El Periódico (i l'Sport). Tot i que potser no és exactament el mateix, em fa pensar en el "perfil Loquillo", i mai no deixaré de sorprendre'm que un paio tan aparentment espanyol com en Loquillo digués un dia (crec que al programa de l'Albert Om) que li agradaria veure Joan Puigcercós com a President de la Generalitat. I això com és? Puigcercós, com Carod, ha perdut ara gran part del mite que l'acompanyava, però Puigcercós va ser aquell "diputat K", l'independentista català a Madrid, sol davant del perill, que deia les coses pel seu nom i era capaç de seduir la premsa madrilenya i guanyar el tan mediàtic premi al diputat revelació (2001). I tant a Madrid com a la Catalunya espanyola (per entendre'ns) sovint prefereixen poder dir "aquest paio no és dels nostres però sabem de què va; els de CiU, en canvi, no sabem mai a què juguen i no ens en fiem". Bé doncs, ara Esquerra s'ha convertit una mica en això, en gent que no sabem a què juguen (encara que hem de suposar que tot són divergències d'estratègia amb un objectiu final comú: una independència no per què sí, sinó útil a la societat, com a solució catalana als problemes catalans, que molts intuïm com a molt més eficient que les no-solucions uniformitzadores que ens donen des de Madrid).
En perspectiva, crec que el gran error de Carod va ser no exigir el seu retorn a la conselleria en cap just després de la gran victòria de les eleccions al Congrés el 2004. Podia haver aprofitat el gran moment de suport popular (650.000 vots!) i, amb la força d'aquest aval, hauria pogut deixar la seva empremta personal al govern en un moment en què ell i Maragall encara mantenien certa sintonia. I si Maragall no ho acceptava (per pressions del PSOE), doncs tocava marxar del govern, retirar-li el suport i eleccions anticipades. Llavors hauria quedat més clar que mai qui era sucursalista i qui no. ERC hauria marcat el perfil que molts volíem que marqués. Passés el que passés, no crec que la cosa hagués pogut anar pitjor del que ha anat. De totes maneres, això ara és aigua passada.
Poden Puigcercós i Carod recuperar aquell mite, aquesta aura que en algun moment havien tingut tant l'un com l'altre? Crec que molt difícilment. I en aquest sentit crec que el futur passa per un home com Joan Carretero, (potser) l'únic que pot recuperar per a Esquerra aquest discurs del 2003 amb absoluta credibilitat, l'única figura de pes que ha preferit clarament els principis al tacticisme. Carretero ha gestionat poder i sap el pà que s'hi dona al Govern de la Generalitat. I coneix també l'administració municipal: la manera com va passar de ser alcalde en minoria a Puigcerdà (amb menys regidors que CiU i PSC) a ser alcalde amb majoria absoluta sempre m'ha meravellat. Ara bé, perquè un canvi de lideratge a Esquerra es pogués fer sense destruir, sense fratricidis, sumant més o menys tots els sectors al voltant d'una candidatura amb màxim consens, hauria d'haver-hi una clarividència entre les bases que no sé si existeix. Seria necessari un acord amb Esquerra Independentista i de la "tercera via portabellista", i un compromís de mínims entre els sectors Carod i Puigcercós. Personalment crec que no és hora de "sacrificar" ningú, de fer fora ningú, sinó de ser capaços de sumar, de ser un partit amb molts actius.
Crec que Carretero podria ser un bon cap de llista pel 2010, la pregunta és si hi ha prou temps. El congrés del juny dirà què passa. Somio, per què no, en sumar als esforços d'Esquerra noms com el de l'Alfons López Tena (sí, ja sé que teòricament està a l'òrbita de CiU, i potser li convé de moment continuar treballant de forma no partidista), i de veure com el Joan Laporta entra a l'òrbita de CiU des d'una plataforma externa (tipus CpC o Catalunya 2003) --idealment guanyant la Champions aquest any i deixant la presidència del Barça en ple apogeu de la seva popularitat-- i contribueix a sobirtanitzar-la. (És clar que no es tracta del qui, sinó del què, però crec que certes empentes mediàtiques al moment adequat poden resultar molt rendibles.) Amb un acostament entre Esquerra i CiU i una empenta decisiva de totes les plataformes, think tanks i moviments sobiranistes que hi ha a la societat civil, crec que tindríem un escenari prou bo, oi? I llavors sí que el sector catalanista del PSC i alguns de no tan catalanistes, i els votants d'ICV que vegin que la sobirania és un pas necessari per afrontar amb garanties els problemes socials i de sostenibilitat, podrien acostar-se a Esquerra o almenys a la idea del sobiranisme. Potser llavors seria possible que una majoria social convergís en el sentit comú que porta a posar fi al "problema català" amb un divorci el més amistós possible amb Espanya, en un context internacional cada cop més favorable a l'exercici del dret a l'autodeterminació (Montenegro, Kosovo, Flandes?, Escòcia?), o almenys contrari a les solucions troglodítiques.
Evidentment sé que les meves preferències per Carretero no són compartides per tothom, i crec que l'experiència tant de Carod com de Puigcercós poden ser molt útils al partit i al país. En tot cas, i demanant excuses per la llargada excessiva, m'agradaria saber què en penseu.
Crec que Esquerra ha tingut la seua oportunitat, i no ha sabut entendre-la. Ara per ara, el que hi ha és el partit com a empresa particular dels qui el governen, i no els objectius polítics per als quals hauria de ser eina útil.
I un darrer apunt, aquest de divergència: no m'agrada l'actitud regionalista López Tena. Ho vaig exposar en aquest apunt: El Cercle d'Estudis Sobiranistes fa costat a l'estratègia espanyola.
Moltes gràcies per la resposta, Toni. Són interessants les interioritats que m'expliques, la teva experiència directa. Jo del Carod, personalment, n'espero algunes coses més encara, crec que té més capacitat, formació intel·lectual (i no vull dir especialment acadèmica) i visió que la que pintes aquí. Potser és verita que en Carod destil·la un messianisme excessiu, però també crec que és fins a cert punt normal després de tot el que ha hagut de passar. Sobre el Puigcercós, en el seu dia vaig pensar que era el recanvi ideal, però ara ja no ho tinc gens clar. Coneix bé el poder, però crec que li falta formació.
En definitiva, ja he dit que crec que la persona més visible en el lideratge d'Esquerra a partir d'ara hauria de ser en Carretero. A la roda de premsa que va fer l'altre dia (vegeu el vídeo a Vilaweb.tv) amb la Rut Carandell va estar molt encertat, crec que hi vaig concidir en tot. Però no oblidem les contribucions que puguin fer encara gent com el Jordi Portabella i el seu "sector".
Sobre en López Tena: a mi la seva posició, i la del CES, sobre la independència de Catalunya (i només Catalunya) com a prioritat em sembla l'única realista ara mateix, i ho dic com a català de Barcelona però com a nét de valencians. La independència dels Països Catalans en ple no és viable, però sí que ho és la de Catalunya (entesa com les 4 províncies espanyoles) i, a partir d'aquí, això podria servir d'efecte crida, de despertador per al País Valencià i la resta de terres on es parli català. I crec que aquestes terres podrien llavors independitzar-se també si ho consideren oportú (i crec que comptarien amb tot el suport del Principat que demanessin) i si l'aconseguissin es podria establir llavors una mena de confederació com fa segles ja va existir. Però sempre des del pacte i des del respecte per les particularitats de cada territori. En fi, crec que dir-li regionalista al López Tena és injust, precisament un dels paios que té un discurs independentista més sòlid avui.
Jo ja fa temps que dic, i el meu avi n'estaria orgullós, que què faríem els catalans sense els valencians... Vicent Partal, Vicent Sanchis, Alfons López Tena, Eliseu Climent...
Puc entendre –i hi
done suport– la proposta que qui primer puga que se’n vaja d’Espanya. Puc
entendre, per tant, –i hi done suport– una estratègia que propicie com a pas més
factible assolir primerament la independència del Catalunya. Però no puc
entendre que l’aspiració d’aquesta fita haja de comportar la renúncia expressa
als Països Catalans.
És evident que cal
una estratègia pròpia per a cada territori, “regionalitzada”, perquè les
realitats polítiques són diferents. Però cal que aquesta estratègia singular
s’emmarque en una de comuna d’abast complet. Proposar una estratègia
“fragmentadora” em sembla que és jugar al vent dels espanyols. No li val tampoc
allò d’amagar la bandera perquè ara no és el moment d’enarborar-la –com sol dir
el BNV–, que de moment la guardarem a l’armari i més endavant ja veurem si convé
tornar a traure-la: tots sabem que quan algú enterra una bandera és per
oblidar-la, encara que durant el soterrar diga que, com el mestre Maragall que
ens recordava l’Ovidi, també creu ell en la ressurecció de la carn, i de les
banderes. I vull que s’entenga la metàfora, i l’argument: que tinguem clar que
ara com ara solament Catalunya està en condicions d’iniciar un procés cap a la
independència a curt termini, no ha de suposar menysprear, ocultar, rebutjar un
projecte, amb tempos i ritmes diferents, per al conjunt dels Països Catalans.
No s’ha de menysprear, ocultar, rebutjar ni en l’estratègia ni en el discurs.
Jo crec que el fet que el López Tena digui "no és un projecte referit a Països Catalans" sinó "un projecte referit a Catalunya", tenint en compte que ell és valencià, em sembla una cosa purament d'estratègia. Tot el que diu després em sembla impecablement formulat des del punt de vista democràtic: "No és un problema de no creure" en els Països Catalans, "és un problema de viabilitat de projecte". "Un projecte polític es fa allà on hi ha condicions per fer-ho", (...) "si els valencians o els ciutadans de les Illes Balears tiren endavant un projecte d'independència és la seva decisió i nosaltres tirarem endavant". "Però és la seva decisió, no se'ls pot imposar res des de Catalunya, ni a l'inrevés".
En fi, que Adopta aquest vocabulari per evitar la desmesurada resposta en contra de la caverna mediàtica. Se l'ha de llegir entre línies, crec jo. Que els d'E-notícies es dediquen a fer titulars inflats del no-res ja ho sabem, però el seu titular és discutible i molt matisable. López Tena diu que no és que no hi cregui en els PPCC, sinó que ara per ara no són una opció viable. I això ho sabem tots els que sabem sumar.
Crec que el CES ha optat per la línia més eficient, la de treballar sense fer massa soroll i maximitzar els resultats. La proposta per la nova llei de referèndums em sembla un bon exemple.
Molts dels que parlen molt d'ERC ara, crec que no s'han llegit mai els estatus del partit i caldria recordar-los que en un dels primers punts diuen que ERC és patrimoni del poble català, ni dels dirigents, ni tan sols dels militants.
Suposse que continuaran amb la campanya interna per deixar de ser assamblearias i així dominar més les bases, i fer un pas més en la stalinització del partit.
Records
Vicent
llíria