Què deia ahir Carretero
1. Que ell va apostar pel tripartit el 2003 però que l’expulsió dels consellers d’ERC va ser una humiliació i que això hauria d’haver pesat més en la decisió del 2006. Carretero tenia tota la raó del món quan va criticar Zapatero per no complir la paraula de respectar l’estatut que sortís del Parlament. Va ser Pasqual Maragall qui, donant un cop més mostres de feblesa va forçar una crisi de govern per poder-ne purgar elements hostils a Zapatero. La reacció d’ERC de posar Xavier Vendrell va ser una reacció de força, descarada. Potser Carretero hauria preferit que ERC sortís del govern per dignitat, però aquest és un debat estratègic de fons. El govern espanyol té una gran capacitat i totes les eines al seu abast si vol generar una dinàmica d’humiliació -resposta. Qui vulgui entrar en aquesta dinàmica ha de saber que el següent pas és que et diguin que et fas la víctima, que t’acusin de radicalitzar-te, etc. I que davant d’això et veus obligat a buscar la complicitat dels electors per guanyar el pols a què t’han portat, amb el consegüent risc que si en surts debilitat quedes molt tocat. D’altra banda, marxar del govern és fer com si aquell no fos el teu govern. Hi havia tres partits elegits democràticament i un pacte signat. I Pasqual Maragall passarà a la història per a molts com el president que va trencar un acord de govern i no va dimitir. Això ja no ho canviarà ningú perquè ja és història i pesarà molt dins del PSC. I voldria insistir, un cop més, que entre ERC i PSC hi ha un pols a mig termini que passa també per aquí.
2. Parlava dels resultats de les eleccions, de la pèrdua de vots que va patir ERC i de la victòria de CiU. I denunciava allò que per a ell era una estratègia oculta de la direcció d’ERC: l’aposta per la reedició del tripartit. Tampoc diu en cap moment, però, què hauria fet ell. Hauria pactat amb Mas? Hauria deixat ERC a l’oposició? Tal com deia ahir, si de la seva proposta de reagrupament n’ha de sortir un nou partit que tregui vots decebuts amb ERC però també vots decebuts amb CiU que han quedat en l’abstenció, o si es manté en l’àmbit de la societat civil, l’independentisme en pot sortir reforçat. Però si tot plegat ha de servir per crear un partit que tingui en ERC l’únic competidor, caldrà que algun representant simbòlic de CDC li faci costat (algú com al seu moment va ser Pere Esteve) si no vol arriscar-se a ser un nou Àngel Colom.
3. Sobre les crítiques a Montilla i al PSC-PSOE, té tota la raó, però em remeto al que vaig escriure ahir de l’estratègia que cal adoptar davant d’aquest problema.
Què diu avui
1. Constata que el sobiranisme ha quedat desconcertat amb l’acord de govern. Acusa Carod de posar en circulació idees que no s’aguanten i que no tenen altra raó de ser que justificar el pacte. I acusa Puigcercós d’estar colonitzat perquè només pensa en termes de dreta i esquerra. Enumera un seguit de fets que demostren segons ell la satel·lització d’ERC, però no perd ni un segon a pensar quins fets poden haver desgastat Montilla com a defensor del nacionalisme espanyol. Perquè la batalla continua essent aquesta.
2. Reconeix que l’estratègia del partit és substituir el PSC a llarg termini com a partit hegemònic de l’esquerra. Diu que serà difícil si continuen fent de soci complaent. Carretero dubta que ERC pugui capitalitzar els èxits i afirma que serà Montilla qui ho faci.
Carretero, però, també té crítiques per a CiU. No fa cap esforç per connectar amb els descontents. Sembla que es limita, de moment, a denunciar una situació de satel·lització de l’independentisme. Diu que no hi ha d’haver subordinacions ni a CiU ni al PSC-PSOE. La seva es consolida com una aposta pels governs en solitari, per l’espera a l’oposició. Si allò que pretén és arribar a substituir l’actual direcció d’ERC, el partit ja té els canals previstos per fer-ho i és qüestió que la militància digui la seva i els altres, a observar. Si hi ha altres intencions, a poc a poc suposo que les anirem coneixent.
Un cop publicats els dos articles a l’Avui, gosaria dir que tot segueix igual. El primer front del sobiranisme, ERC, podria tenir un corrent crític intern que es plantegi seriosament substituir la direcció actual. Potser quan Carretero fa referència als esforços de molts patriotes es refereix a l’articulació d’aquest corrent crític. Si és així, haurà de fer el seu curs pels canals previstos. Mentre això passi, el segon front, CiU, continuarà mantenint, per la seva banda, els seus corrents crítics amb la respectiva direcció. Fins i tot podríem veure com els uns es fixen en la palla a l’ull dels altres i es diuen allò de "i tu què?!". I mentrestant, la societat civil que podria agrupar-se al voltant d’una nova opció lamentarà l’enèsima batalla fratricida de l’independentisme català, i quan Carretero miri enrere es trobarà que no hi ha prou gent per declarar la independència.
El comptador de visites d’aquest bloc demostra que els seus articles a l’Avui han despertat l’interès de moltes persones i que la blogosfera torna a bullir com no ho feia des del mes de novembre. Carretero ha fet visible un debat inevitable en el si d’ERC. En pocs anys, el partit ha passat de ser residual a ser tercera força, a formar part del govern i a apostar per substituir el PSC en l’hegemonia de les esquerres. Però com sol passar en qualsevol independentisme que s’expressi democràticament, el dubte sempre és entre mantenir-se sol a l’oposició fins que hi hagi el suport social necessari o utilitzar les aliances per obrir escletxes des del govern. Al Principat, això darrer vol dir triar entre PSC i CiU i definir una estratègia. ERC ho ha fet. Potser la percepció no és la mateixa des de la Cerdanya que des de Barcelona, però el pols existeix. Carretero ha fet la seva aposta i caldrà esperar per saber quins suports aconsegueix i en quins àmbits es mou. De moment, però, a banda d’un militant crític amb la direcció del seu partit, no hi ha gaire més de nou.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És tracta d’arreplegar el vot nacional del desencís i l’abstenció, per fer de contrapés politic. I dir què ací n’hi ha sempre una clara opció de voluntat nacional per ensortir endevant.
Qüestió què a Madrid fa el PP per influir o justificar postures en les decisions del PSOE, CiU i ERC entre altres.
I què a Catalunya fan els Ciudadanos per intentar influir o justificar postures en l’orbita del PP, PSC, CiU i ERC.
Salut, Xavier.
Jo sóc del Baix Llobregat, però, com Carretero, no veig clar que un simpatitzant socialista satisfet amb la línia d’actuació del govern decideixi passar a votar un soci minoritari del govern. Vaja, i si no està content amb la línia d’actuació del govern, encara menys. 🙂
O potser estem parlant d’una estratègia a 20 anys vista, quan es produeixi un canvi generacional? Bé, sempre m’ha agradat la ciència ficció, però no crec que ni els clàssics Asimov i Heinlein trobessin el desllorigador d’aquest plantejament. Més aviat sembla que a llarg termini el beneficiat del desgast del govern seria algun partit de l’oposició…
Amic Xavier,
Penso que, sense els meus condicionants partidaris i partidistes, fas un bon anàlisi.
El que em fa mala espina és que mentre ens anem trossejant, bunkeritzant, posant fronteres entre els bons i els dolents, fent mil i un grupuscles separadíssims així ens va. I concretament al meu partit penso que ja tenim masa història de generals sense tropa.
Crec que molts militants d’ERC veiem amb preocupació com evoluciona la perticipació del nostre partit en l’actual govern. ERC va fer el que havia de fer i va pactar amb qui havia de pactar, malgrat això no podem desaparèixer com a partit de la vida política. Estic bàsicament d’acord amb en Carretero, però compte, si trenquem Esquerra què ens queda?