Quan volem guanyar una batalla política hem de tenir clares un parell de coses bàsiques. La primera, qui és el nostre adversari. La segona, quins són els seus punts febles. Si oblidem això ens podem acabar obsessionant amb allò que fan o deixen de fer, no els adversaris, sinó els propis. En aquest país (i disculpeu-me però ara em referiré només al Principat), Ciutadans no és cap problema. S’ha de tenir en compte el seu discurs i preveure’l, però tres diputats no són res més enllà del respecte democràtic que mereix qualsevol vot. El PP, tampoc. Amb els diputats que tenen, i mentre CiU no els torni a picar l’ullet, no hi tenen res a pelar. L’adversari, doncs, és el PSOE de Catalunya. D’acord? Doncs bé. Estudiem bé quins són els seus punts febles, què podria fer que perdessin suport electoral. Si som capaços d’aprofitar la seva energia en benefici propi, ens resultarà més fàcil tombar-los.
Si partim de l’axioma que quan els socialistes arriben al poder ja no l’abandonen, poca feina farem. Si, a més de defensar això que és contrari als nostres interessos, resulta que és fals, ja n’hi ha per llogar-hi cadires del flac favor que ens fem. Com tothom sap, el poder el donen els vots. I que jo sàpiga el PSC, quan era PSC i Maragall només era candidat, tenia 52 escons al Parlament. Quan es veia a venir que el PSC podia pactar amb els independentistes d’Esquerra, es va quedar en 42. I quan el candidat és Montilla, resulta que encara baixen més i es queden en 37. Fins ara, no he vist pas que les enquestes marquin una clara línia de recuperació per al PSOE-C. En aquesta
comparativa que van fer al
Pati descobert es veu clar que el 26,7 % de vots del 2006 es converteix, com a màxim, en un 26,9 % en el cas de l’enquesta d’
El Periódico. Si en dos anys de mandat no han guanyat suport electoral, caldrà veure què passa amb l’efecte del vot favorable als pressupostos, amb la més que probable dimissió del conseller Castells, amb la tensió pel finançament, amb el recanvi de candidat, etc.
Si volem assolir el nostre objectiu hem d’acordar-hi els nostres missatges. Responsabilitzar un partit independentista d’allò que fa malament un de dependentista és molt poc intel·ligent. Si el PSC deia que era catalanista però trenca la unitat i desapareix com a partit per fondre’s en el PSOE, no és culpa d’Esquerra. Esquerra els ha posat allà perquè els passi justament això. De la mateixa manera que va enviar CiU a l’oposició perquè passés del vague nacionalisme al pràctic independentisme, cosa que està succeint.
Siguem intel·ligents. Pensem en els punts febles de l’adversari polític. Ell ja sap quins són els nostres: l’autocrítica, la divisió, la intransigència d’alguns, aquesta mania de matar-nos entre nosaltres mentre ells s’ho miren. Saben que el seu electorat no se sent cridat a votar en eleccions al Parlament de Catalunya, i no poden fer altra cosa que intentar desmotivar el nostre amb atacs simbòlics. La reacció que esperen de nosaltres és que deixem de votar, així els resultarà més favorable el repartiment d’escons. Si ho sabem, podem evitar-ho i contraatacar-los en els seus punts febles. Pensem-hi amb pau i harmonia, ara que ve Nadal.
Punts forts que tenen:
Al seu electorat aquest país els importa una merda, conclusió tota la seva deixadesa perjudica l’electorat d’ERC, perquè encara que ho facin molt malament el seu lectorat continua igual de feliç.
El seu electorat majoritàriament és apolític, no fa un seguiment de la seva tasca,això els permet fer tota classe de troperies.
Una d’elles, la que assenyales sobre autocrítica, penso que s’hauria d’atendre. Resulta que deu d’haver independentistes que volen que només “s’aferrin als càrrecs” (això ho haurien de situar i aclarir i no he trobat que mai ho faci algun dels crítics, perquè allò de “a la oposició!” no ho he trobat acceptable) altres, no se qui, però no Esquerra, no sé quines idees els ronden, però si ho agafem una mica de prop em duu a idees tontes sobre pureses, màgies, o destins, o bondats còsmiques, etc., que no s’hi adiuen a una tasca política seriosa. Alguna vegada m’ho ha justificat algú per la “necessària pressió”, però tampoc no queda gens clar, ni ben situat al context. Repetiria allò que vaig veure des de l’inici de la entrada d’Esquerra al govern, els crítics que es pensen que fan blanc en forçar o fer força cap a la independència, els diria que abans facin un parell d’ullades: una al que bé dius sobre la vulnerabilitat de l’elector, una altra a les oficines de màrqueting on es cuinen les campanyes dels contraris a Esquerra i a l’independentisme polític (no al etern…, o a l’altre vida…, o quan ens ho permetin els “madurs”, per exemple), al polític, i que no obvia que estem on estem, i que no no al cel dels “bondadosooooos” o “purs” de no sé el què.
Compateixo el teu enfocament: el cavall de Troia de l’enemic té un nom i aquest es diu socialisme. Però, em pregunto: quanta bona gent que defuig aquest estereotip que he maltraçat a damunt, cau també, comicis sí, comicis no, en mans d’aquesta falsa esquerra, emmirallats en aquell socialisme transicional dels Obiols, …?
I d’en Puigcercós… què dir-ne? No diré que com a president del partit hem desagradi del tot. No és qui més em convenç, però no és hora d’esberlar més l’independentisme. Ara, com a candidat futur… llavors sí que cal plantejar-ho i valorar bé la jugada. Obtenir 7, 8 o 9 parlamentaris seria retornar l’indepentisme a la trinxera i perdre l’assolit fins ara. Cal algú que faci trempar l’electorat, que el faci sortir de casa, que l’engrequi a anar a votar i portar l’independentisme a cotes mai assolides: 35 estaria bé?
Cal apuntar bé, Xavier. No fallar el blanc i esmerçar-hi les atencions convenients. I, per damunt de tot, que els que hi ha al capdavant no fallin als qui fem feina des de la base. Ells en són l’estandart, i per l’estandart ens coneixen.
Au, Xavier, no ens coneixem, però et segueixo i t’he seguit, fins i tot quan feies vaga. M’estalviaves molta feina a resseguir per ací, per allà.
Salut i independència!
Jaume
PS: Ja deia La Trinca allò de “com es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala?”. Pensaven ja en el seus benamats socialistes?