El pla B, així mateix, és per a mi el derivat de la impossibilitat del pla A. Si els escons obtinguts per Laporta, Carretero i Esquerra o per la combinació que sigui no sumen 68 i resulta impossible convèncer CiU que s’hi afegeixi per tal d’arribar a aquesta majoria, el pla B consisteix a acceptar que els partits amb presència al Parlament (perquè internament alguns diputats de partits que no aposten pel pla A sí que votarien la declaració d’independència) encara no són majoria i fer de la legislatura 2010-2014, com diu Vendrell, la de la democràcia. Insisteixo que aquesta pot ser la virtut d’Esquerra. Mentre que per a altres partits l’aternativa al fet que el pla A no es pugui dur a terme és passar a l’oposició (i, un cop més, amb les cartes damunt la taula, el votant ha de poder triar), la vocació d’Esquerra és condicionar la legislatura perquè el dret de decidir hi tingui un pes fonamental, de manera que el 2014, finalment, sí que es donin les condicions per a la declaració unilateral.
És evident que el pla B acosta ERC als plans de futur de CiU, en la qual cosa moltes persones hi veiem una esperançadora majoria per avançar en l’eixamplament de la base social favorable a la independència (sempre com a resultat de la inviabilitat del pla A; no ho oblidem!), però també ho és que acaba de centrar la política catalana al voltant del dret de decidir en la mesura que condiciona la formació de govern a aquesta opció. Si ICV i PSOE-C volen repetir govern, hauran de passar per aquí. No ho veig malament tot i la desconfiança que m’inspiren tant els socialistes com els d’ICV manats per Herrera (si els menés Romeva serien figues d’un altre paner). Però hi ha un risc evident i amb això tancaré aquest apunt: és la pregunta del referèndum.
Vendrell em plantejava: “…en aquest mateix bloc es diu que si hi hagués una pregunta multiopció
guanyaria la proposta federalista. Jo sóc més optimista, i penso que
justament la resposta multiopció divideix els unionistes i fa possible,
en la propera legislatura, la victòria independentista.” Miraré de ser clar amb un exemple. Al poble on vivia fins no fa gaire hi ha un edifici que en diuen el Xifré i a propòsit del qual es va fer una consulta a la població per saber quin ús en volien fer. En la seva donació original, l’edifici havia de ser un hospital i moltes persones, endutes per aquell esperit de la donació, voldrien avui que el Xifré fos un hospital. Avui, però, perquè un edifici pugui assumir legalment aquestes funcions ha de complir un seguit de requisits que el Xifré no compleix. Per tant, la pregunta és: té algun sentit que s’ofereixi aquesta opció a la població quan se sap perfectament que no és possible? És evident que no. De la mateixa manera, per molt que l’opció del federalisme divideixi el vot unionista, no ens podem veure abocats a haver de donar satisfacció a una opció que no depèn de nosaltres.
Per resumir-ho, i en primer lloc, demano a Xavier Vendrell i per extensió a Esquerra que aclareixin si podem comptar amb ells per al pla A. I ho faig perquè ERC no està sent prou clara en aquest missatge i això està fent que moltes persones considerin altres opcions de vot. En segon lloc demano que, si -i només si- no es pot dur a terme el pla A, que el pla B no inclogui l’opció de la federació perquè és una opció irresponsable en la mesura que, a diferència de la independència, no depèn només de nosaltres. I per acabar, proposo a Xavier Vendrell que expliqui què té pensat fer el partit si s’acaba fent aquest referèndum multiopció i guanya la federació amb Espanya. Com ho gestionaria Esquerra?
Moltes gràcies per avançat a Xavier Vendrell i disculpeu, un cop més, l’extensió inusual d’aquest apunt. Us asseguro, però, que per a mi té una gran importància aclarir aquestes qüestions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ERC avants de les eleccions, com ve fent des de que aquests que ara hi remenen les cireres, s’apuntará al que calgui per entabanar als despistats de bona fé, però tothom sap que, amb els vots al cistell, si sumen, en 48 hores lliuraran aquests vots al P$C-P$OE i tornaran ha signar-li un xec en blanc a n Montilla per reeditar el tripartit 3.0.
A hores d’ara, ja hauria de ser delicte creure-s a aquests d’ERC.
Esquerra no té salvació, ningú hi creu, ha perdut tota dignitat, tota credibilitat. No perdeu el temps revifant morts. Votem Reagrupament!!!!
Hola Xavier,
si em permets, m’agradaria intentar
aclarir-te, en tant que militant d’Esquerra, algun dels dubtes que
tens en aquest tema.
Pel que fa al pla A, ja saps que
Esquerra fa prop de vint anys que treballa per aconseguir la
independència el més aviat i el més ràpidament
possible. Esquerra no ho va preguntar als altres partits només
abans de les eleccions: fa vint anys que la pregunta està
permanentment sobre la taula, esperant la primera ocasió que
algú la respongui. I per a això no caldria esperar a
les properes eleccions: si en el proper ple del Parlament (o quan
fos) CiU proposés votar a favor de la independència, es
guanyaria perquè Esquerra votaria SÍ immediatament, i
tots dos ja sumen majoria absoluta. En resum, i responent a la teva
pregunta: SÍ, per descomptat, tant aviat com hi hagi una
majoria de diputats i diputades disposats a proclamar la
independència, no només podrem comptar amb Esquerra,
sinó que molt probablement serà Esquerra qui la
impulsarà. No serà la primera vegada en la història
d’ERC que es fa una proclamació d’aquest calibre poques hores
després d’unes eleccions…
Una altra cosa és el pla B. Si
hem d’optar pel referèndum en lloc de la proclamació
unilateral, quina pregunta hem de fer? Aquí les coses no estan
tan clares, per dues raons. Primera, per la conveniència d’una
opció (independència sí/no) o moltes; segona,
per la possibilitat de fer el referèndum en funció del
tipus de pregunta, és a dir, com en el cas escocès,
podria passar que es pogués trobar una majoria per convocar un
referèndum multiopció però no per a un amb una
sola opció (o al revés, que també podria ser).
Si ens fixem en la conveniència
d’una opció o moltes, crec que no hem de confondre què
ens interessa com a país, i què ens interessa
tàcticament en el referèndum. Intentaré
explicar-me: quasi tots els independentistes estan d’acord actualment
que és més fàcil aconseguir la independència
que no pas un Estat federal, pel que tu dius: la primera només
depèn de nosaltres.
Però el fet que encara no
tinguem una majoria per la independència (20%, segons el CEO)
a causa del gran nombre -encara!- de federalistes (30%, CEO), fa que
haguem de trobar maneres de desenganyar-los. Per entendre’ns, no en
tenim prou amb un Romeva a qui li caigui la bena, sinó que ens
cal que l’Herrera, i el Bosch, i el Boada, i el Castells, i la Tura,
i el Maragall, i el Montilla, fins i tot, i molts altres, es trobin
sense arguments per defensar la via federal.
Per això, si sospitem que un
referèndum transcendent (encara que no jurídicament
vinculant) podria tenir un resultat majoritàriament unionista,
potser valdria la pena la multiopció, pel que diu el Xavier
Vendrell de dividir els unionistes. Però fins i tot en el cas
de victòria federalista, crec que passaria com amb l’Estatut:
seran els que el defensaven els que hauran d’explicar l’atzucac on
ens duu la seva opció. Esquerra i els altres independentistes
ja ho diem ara, que el federalisme ja està superat, i per
això defensem la independència. La càrrega de la
prova, com diuen els juristes, recau en els federalistes, doncs. I si
guanyen i Espanya els segueix tancant la porta als morros, ja no
tindran CAP argument racional per oposar a la independència.
És a dir, si no n’hi ha prou amb què els ho digui Esquerra, doncs
que els ho diguin els mateixos espanyols.
En canvi, si plantegem la pregunta
independència sí/no, podria ser que guanyés la
independència. De fet, així ho vaig escriure en un
apunt per interpretar l’aparent contradicció entre l’enquesta
de la UOC (50% a favor de la independència) i el baròmetre
del CEO (20%). Aquesta diferència s’explicaria quasi
matemàticament si els federalistes del CEO haguesssin
d’escollir independència sí o no, cas en el qual
optarien massivament per la independència, segons la UOC.
El problema és que si això
no és així, i el NO guanya en la pregunta amb una sola
opció, correm el risc que els federalistes s’atrinxerin dient
que la independència ja hauria perdut, mentre que el
federalisme encara no s’hauria posat a prova. Mentrestant, seguiríem
com ara, i hauríem de seguir gestionant ser una comunitat
autònoma.
La ironia del cas és que pot ser
que la pregunta acabi sent irrellevant perquè l’Estat Espanyol
prohibeixi ambdós referèndums per una decisió
purament política. Així, com diu en Vendrell, seria la
legislatura del debat democràcia sí / democràcia
no, i serien els unionistes els que passarien per antidemòcrates.
Amb consellers com el Carod i l’Huguet, sort en tenim de no ser independents!! Quin desastre.
Ho sento, però Esquerra ha perdut el crèdit que tenia. A desgrat meu, m’hauré de buscar una opció independentista que em pugui representar.
Jo ja estava descontent amb 2 legislatures de tripartit, però el que va fer vessar el got va ser veure en Puigcercós intentant convencer-nos que 3850 milions (crec que per l’any 2012) eren un bon negoci. Cap independentista pot sortir dient que 3850 milions està molt bé!! Si ho fem, perdem l’argument econòmic que tenim a favor de la independència, per mi l’argument més important.
També m’ha decepcionat força sentir en Ridao dient-li al Carretero que de la independència no cal parlar-ne tant, que el que cal és treballar en silenci. Carai, però si això és exactament el que CiU sempre li diu a Esquerra!!
Sóc conscient que Esquerra ara intentarà apretar la màquina per recuperar vots catalanistes descontents. D’aquí fins a les eleccions veure’m la Esquerra que segurament voldriem veure la resta de la legislatura. Però amb mi ja no hi poden comptar.